Que la mort de Ciutadans corri paral·lela a la d’un virus qualsevol és poesia pura. El partit s’extingirà aviat, però ho farà deixant molta descendència. L’invent del Foro Babel desapareixerà, però abans haurà infectat bona part de les cèl·lules del teixit polític català per seguir imposant la seva marca: una espanyolitat agressiva, centralista i rabiosament anticatalana. El debat de les eleccions europees d’ahir a 3Cat (a qui se li va acudir deixar perdre la marca TV3?) explica perfectament aquesta política zombi. Ciudadanos hi era per partida triple perquè, a banda de Jordi Cañas, Girauta de Vox i Poptcheva del PP han passat pel partit taronja abans de canviar-se de camisa i representen perfectament les seves idees.
Ciutadans va néixer per erosionar la construcció nacional i se n’ha sortit molt bé. La feina que han fet contra la normalització del català salta a la vista i és evident, però no és l'única. Hi ha espais menys visibles on la tasca dissolvent dels corcs espanyolistes ha sumat èxits tant o més importants. Haver convertit en moneda comuna l’acusació de supremacisme és un d’aquests triomfs. En política crear conceptes i posar-los al centre del debat és la darrera prova de l’èxit. Amb la cantarella del supremacisme Ciutadans ho ha aconseguit del tot.
“Potser som un país petit, però també som un gran país. El país de Shakespeare, Els Beatles, Sean Connery, Harry Potter, el peu dret de David Beckam, i l’esquerre també”. No és Nadal, però costa poc reconèixer en aquesta cita el discurs de Hugh Grant fent de primer ministre britànic a Love Actually. L’orgull nacional és això i de seguida en trobaríem mil i un altres exemples. Tots els països el cultiven perquè sense un mínim amor propi ni les persones ni les col·lectivitats no poden construir res que valgui la pena.
Potser som un país petit, però som un gran país. El país de Llull, la Rosalia, Joan Miró, el peu dret de Josep Guardiola, i el seu cervell també. L’únic país del sud d’Europa que va fer la revolució industrial quan tocava i que ho va fer sense tenir ni ferro ni carbó. Una de les poques cultures sense estat d’Europa que s’ha resistit a l’assimilació. El país que ha construït Barcelona i una societat capaç d’integrar milions de persones vingudes d’arreu del món durant els darrers cent anys. Hi ha motius per a l’orgull, motius per afirmar que no som un país vulgar. Raons de pes perquè tots els catalans, vells i nous, visquin Catalunya com un projecte col·lectiu amb un passat farcit de moments brillants i un futur ple d’oportunitats per repetir-los. I no obstant… supremacisme!
Fa més de deu anys que qualsevol expressió d’orgull nacional, legítima, sana i necessària, s’afirma a mitges i demanant excuses per evitar el penjament del supremacisme. Els catalans potser no som més que ningú, però és segur que tampoc no som menys que ningú i tenim el mateix dret a l’orgull nacional que la resta de països del món. Més encara, sense el paraigua d’un Estat, amb l’amenaça de l’assimilació espanyola i enmig d’una onada migratòria de gran abast, aquest orgull és més necessari que mai. Una eina indispensable per construir un país que integri, aculli i projecti la seva gent. El regal d’unes arrels fondes enmig d’un món líquid que les fa més necessàries que mai.
Supremacisme? Orgull nacional! Integrador, democràtic i obert, però orgull!