- El pactòmetre del 12-M: qui suma amb qui?
- Tots els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12-M
- Aquests són els 135 diputats al nou Parlament
Albert Rivera va prendre la paraula al Parlament el 16 de juliol de 2010, en el ple extraordinari en què el president de la Generalitat del moment, José Montilla, va reaccionar a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Ja feia quatre anys que Ciutadans havia irromput a la cambra catalana -l'1 de novembre de 2006 va obtenir tres diputats-, i en aquella jornada agitada d'estiu, Rivera va desplegar avisos sobre la cruïlla que esperava Catalunya. "Alguns han tingut la temptació, massa anys, d'excloure una part de la realitat catalana", advertia el líder de Ciutadans sobre l'etapa que estava a punt d'obrir-se, de domini sobiranista.
A les últimes files de l'hemicicle, el diputat de CiU Carles Puigdemont escoltava la intervenció de Rivera, articulada en castellà i català. A les files més nobles del Parlament, Montilla mantenia el posat seriós i Artur Mas, que prendria el relleu al cap de files socialista a la presidència, també atenia el discurs del portaveu del partit taronja. Mas acabaria modificant el rumb de Convergència cap a les tesis independentistes un cop va comprovar que la manifestació promoguda per l'ANC, a la Diada de 2012, l'empenyia a emprendre el camí del procés. Va créixer l'independentisme i també va fer-se gran Ciutadans. El desenllaç és conegut.
Dijous, en un context polític més relaxat, Carlos Carrizosa va obrir el micròfon en seu parlamentària. "En els 18 anys que hem estat en aquest Parlament hem constituït la principal oposició al règim nacionalista que ha estat governant tantíssims anys Catalunya". Amb aquesta frase, Carrizosa va iniciar l'última intervenció com a diputat, que també suposava el darrer discurs de les seves sigles a la cambra catalana. La sessió que ocupava la Diputació Permanent -l'òrgan de representació entre legislatures- estava centrada en la regulació dels lloguers de temporada, però Carrizosa no va poder evitar, en el comiat definitiu, recórrer al vocabulari de Ciutadans.
Les referències al "règim nacionalista" -una constant en el relat de la formació taronja- van impregnar un discurs amarg. Un adeu amb pòsit perquè, tot i la desaparició, el partit ha aconseguit inocular a la política catalana un llenguatge particular, en moltes ocasions mescla de col·loquialitat i agressivitat. A continuació, un extracte del diccionari de la crispació.
1. "Xiringuito"
La paraula que més ha normalitzat Ciutadans en el debat polític. Utilitzada per descriure, segons les tesis del partit, els recursos públics destinats a promoure els postulats independentistes. En les sessions de control al Parlament, els diputats taronges l'han feta servir per referir-se a l'acció exterior de la Generalitat i el treball de les delegacions a l'estranger. Malgrat que altres comunitats autònomes tenen una xarxa d'oficines equiparable -com Andalusia, ara governada pel PP-, des de l'òptica de Ciutadans, només l'independentisme n'ha fet ús per satisfer els seus interessos polítics.
2. "Separatisme"
Tot i que en la primera etapa de la formació al Parlament, Rivera es referia al nacionalisme, primer, i a l'independentisme, després, a mesura que Ciutadans va guanyar gruix parlamentari, la definició va mutar. Tant Inés Arrimadas com Carrizosa, al capdavant del projecte en l'ascens i caiguda de les sigles, van encunyar el terme "separatisme" per apuntar al conjunt del sobiranisme polític i social. Una descripció que remet al trencament entre Catalunya i Espanya que també han adoptat PP i Vox.
3. "Règim nacionalista"
Fins als seus darrers dies, Ciutadans ha tret suc a la particular definició de la successió de governs liderats per partits d'obediència estrictament catalana. L'enunciat de "règim nacionalista" inclou des de l'etapa de Jordi Pujol fins a l'executiu de Pere Aragonès, i pretén afermar una percepció interessada: que els drets individuals i col·lectius d'una part del país no estan garantits en una Catalunya governada pel nacionalisme i l'independentisme.
4. "Catalunya real"
Amb la intenció de falcar el relat que els governs que han comandat Catalunya en les últimes dècades -tant els executius tripartits com els exclusivament nacionalistes o independentistes- no han atès el conjunt de la ciutadania, la formació taronja ha popularitzat la idea de la "Catalunya real". Un sintagma per assenyalar la idea que la Generalitat només s'ha preocupat d'una part dels catalans i ha abandonat els interessos de la part del país que parla en castellà o no combrega amb el concepte de nació catalana.
5. "El que interessa la gent"
Un altre sintagma complementari de l'anterior. En els anys àlgids del procés, Ciutadans va utilitzar un bon nombre d'intervencions parlamentàries per incidir en el concepte que l'independentisme se centrava només en el conflicte territorial entre Catalunya i l'Estat i abandonava la gestió quotidiana. Els diputats del partit insistien que calia incidir en "el que interessa la gent", una manera d'expressar que només les forces constitucionalistes atenien els interessos dels catalans. El contrasentit a l'argumentari és que Ciutadans va créixer i muscular-se amb un discurs reactiu al conflicte polític, tot fugint dels assumptes sectorials. Només cal fer arqueologia de les sessions de control al Parlament.
6. "Adoctrinament"
Ciutadans ha fet bandera del combat contra el model d'immersió i l'ús del català com a llengua vehicular a l'escola. Ha alimentat denúncies judicials de famílies que reclamaven l'escolarització dels seus fills en castellà i ha promogut el relat de la politització del sistema educatiu. Una acusació d'"adoctrinament" a les aules i de prohibició de la llengua castellana als patis dels centres que ha compartit amb el PP en algunes etapes. Només cal recordar que equivalents eren els discursos d'Arrimadas o Pablo Casado, que va arribar a difondre notícies falses de maltractaments a alumnes que no utilitzaven el català per expressar-se a l'escola.
7. "Pròfug de la justícia"
Des de la tardor de 2017, amb l'empresonament d'una part del Govern de la Generalitat i la decisió, d'una altra part, de traslladar-se a Bèlgica per esquivar la persecució judicial, el partit va instaurar el concepte de "pròfug de la justícia" per enumerar cadascun dels dirigents independentistes exiliats. Puigdemont va ser el principal receptor de la definició, que pretenia obviar el conflicte polític i centrar-se en l'acció suposadament "delictiva" dels líders sobiranistes.
8. "Xupòpters"
En el ventall de descripcions grotesques per denunciar el poder acumulat pels dirigents independentistes, Ciutadans va fer ús del terme "xupòpter" -que equivaldria a la paraula paràsit- per denunciar, al seu entendre, la patrimonialització de les institucions per part del sobiranisme. En la campanya del 12-M, el mateix Carrizosa va pronosticar que, si Salvador Illa guanyava les eleccions i pretenia governar, l'independentisme li "xuclaria la sang".
9. "Xanxullo"
El catàleg d'expressions escoltades al Parlament per caricaturitzar i desacreditar l'acció de govern del sobiranisme és extens. Emprada com a sinònim de conducta equivalent a la corrupció, Ciutadans ha utilitzat la fórmula dels "xanxullos" -tripijocs en podria ser una traducció més acadèmica- per disparar contra l'endogàmia independentista.
10. "Centre liberal"
Ciutadans va encetar dijous la campanya de les eleccions europees a la plaza Colón de Madrid, tota una declaració d'intencions de qui diu combatre el nacionalisme. El cap de llista, Jordi Cañas, un dels noms propis del partit, va tornar a fer referència al "centre liberal" com a coordenades ideològiques de la formació. El mateix dia, en el discurs de comiat al Parlament, Carrizosa va utilitzar la mateixa expressió per definir el projecte polític que ara diu adeu.
El vocabulari desplegat per Ciutadans, així com el to utilitzat en les gairebé dues dècades de presència parlamentària, ha deixat empremta. Ha passat també amb l'estratègia lingüística. El partit va obrir la porta a l'ús del castellà de manera recurrent al Parlament, fins al punt de condicionar la conducta de Vox, PP i, en un grau més baix, del PSC. Ja ho deia Arcadi Espada, un dels fundadors de la formació taronja, en el míting central de la campanya del 12-M. que va servir de funeral abans de l'escrutini: "El naixement de Ciutadans, inclús el seu desastre, el seu drama, té a veure amb una funció de fusible que ha complert". Espada, ploma càustica, tenia raó. En això, sí.