- El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
- El pactòmetre del 12-M: totes les combinacions per governar Catalunya
- Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
- Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament
"Si no estàs preparat per a tot, no estàs preparat per a res". Recórrer a Paul Auster, acomiadat aquesta setmana -un dol que els lectors poden gestionar tornant als seus llibres- és un recurs sobri per explicar adeus, cap de més telegrafiat que el de Ciutadans. Els comiats planificats s'acostumen a entomar amb més serenor i, si la consciència de la proximitat del final és assumida, fins i tot hi ha espai per a l'alegria. I, estimats, aquest és el cas. El funeral que s'oficia en campanya, perquè l'escrutini del 12-M és sobrer, ha convocat familiars i amics al Go Beach Club Barcelona, una cerimònia en forma de míting central amb barra per servir cerveses i bones vistes al parc del Fòrum. La sessió de retrobament acabarà amb copes a la Fira d'Abril. Toca brindar pels bons i els mals moments, ara que amb el difunt present se'l recorda tocant la corda alta, com descrivia Josep Pla els elogis inflats que es dediquen als absents.
Ha vingut tota la família, poc més de 200 persones. Entre el públic, agraït pel sol de maig, algú bromeja dient si cal començar a tallar pernil per a l'ocasió. Fa d'amfitrió del funeral el candidat, Carlos Carrizosa, protagonista de nits d'eufòria -com la del 21 de desembre de 2017, amb victòria a les urnes, 36 diputats i 1,1 milions de vots- i també capità del naufragi. Els qui han vetllat el cadàver fins al darrer moment, ara ja amb més somriures que llàgrimes, han demanat a familiars amb ascendent que pronunciïn unes paraules. Satisfent la vanitat, que sempre acaba derrotant la raó, han acceptat la invitació. Parlarà Arcadi Espada, que va bressar la criatura quan era només un infant; també Jordi Cañas, el cunyat que el va acompanyar de festa sempre que va caler; i Javier Nart, el tiet que sempre li explicava històries de països llunyans, jubilat els darrers anys a Brussel·les.
Es fa el silenci quan el rellotge assenyala les dotze en punt, amb mitja hora de retard. Els comiats sentits demanen més calma que pressa. Comencen els parlaments, després d'un intent dels assessors de campanya per repartir senyeres, rojigualdes, banderes europees i emblemes del partit -en quantitats equivalents-, que acabaran quedant amagades. L'acció ha estat reprimida per Jordi Cañas amb una sentència -"això no és un partit de futbol"- que el cronista, ben col·locat com un assistent que audita el fora de joc, ha captat a primera línia. Sentit de responsabilitat.
Enceta l'acte Javier Nart, que sembla contradir Cañas quan en els cinc primers minuts de discurs ja ha citat el Barça i el Camp Nou, conceptes difícils de conjugar amb el 12-M, però que li serveixen per definir una idea de la catalanitat "ortodoxa" contra la qual combat Ciutadans. Nart es posa a lloc i connecta amb el públic quan, partint des de la talaia d'eurodiputat, recorda que el "maleït procés" ha estat "ressuscitat per Pedro Sánchez" per interessos particulars. I troba la pausa per parlar també del difunt, que diu que sempre ha protegit els principis d'"unitat, igualtat i solidaritat". "Jo continuo creient en Ciutadans", sentencia. Paraules de funeral que se les emportarà el vent que bufa al Fòrum.
La família versa els 18 anys de vida de l'homenatjat, una vida truncada just a la frontera de la majoria d'edat. És el torn de l'orador més impetuós, que toca la fibra amb l'orgull de pertinença. Cañas utilitza la relliscada d'Alberto Núñez Feijóo amb la reivindicació dels "cognoms catalans" de Dolors Montserrat Montserrat per parlar de la Catalunya que diu representar Ciutadans, i demana que aixequin la mà els García, Pérez, López, Sánchez i Jiménez. I fa memòria, d'aquella primera executiva del partit de 2007. Una memòria que falla, perquè diu que en aquella època no hi havia diputats amb cognoms "acabats amb zeta", una manera de dir que la formació taronja va obrir la porta de les institucions a la Catalunya "real".
Cañas s'embala i reconeix "errors de joventut" i, embafat d'autoestima, sosté que el partit sempre "ha dit el que creu i es creu el que diu". "Som els que representem la gent normal, la gent diferent", afegeix. I el públic que escolta amb atenció, potser pensatiu, es deu haver preguntat si ser normal implica ser diferent.
Espada i el nacionalisme
Baixa els decibels Arcadi Espada, un dels pares de Ciutadans, ploma càustica i catedràtic de l'agror. Troba, però, espai per a les anècdotes, conscient que està en família i el moment també demana somriures. Se li acut, per ridiculitzar Feijóo i la referència als cognoms de la fidel candidata del PP a les eleccions europees, que hi havia un dirigent d'ERC que també destacava per cognoms repetits i, a més, tenia "sis ales", Àngel Colom Colom. I els amics riuen. I després escolten atentament com l'articulista -que s'autodefineix com a "líder d'opinió"- els col·loca enunciats domèstics de compra senzilla. "El nacionalisme està en el fang del ridícul", diu. "Als nacionalistes se'ls ha de fer fora de l'espai públic", repeteix. "Catalunya no és una nació", sosté. També hi ha dards per a Feijóo i Salvador Illa, de qui ja aventura que es plegarà als desitjos de l'independentisme si vol governar.
Espada sap, però, que ha de dedicar un elogi al mort, de cos present, i tria les paraules: "El naixement de Ciutadans, inclús el seu desastre, el seu drama, té a veure amb una funció de fusible que ha complert". Perquè, sí, Espada creu que tot i que el partit que va contribuir a fundar és a prop de ser una força extraparlamentària, la feina està feta. I que Catalunya és avui "millor" que fa 20 anys. No es pot acomiadar sense citar una conferència d'Emmanuel Macron: que la família tingui clar que és el més llegit de tots els congregats.
I pren la paraula qui ha vetllat el cadàver fins al darrer moment. Carlos Carrizosa es projecta com a candidat, l'últim valent. Els crits tímids de "president, president" s'apaguen per la falta d'entusiasme. Però el candidat carrega contra un Illa "moribund" i "dessagnat", de qui diu que ERC i Junts li "xuclaran la sang" després del 12-M. Hi posa entusiasme per combatre adversaris i per demanar el vot. I també fa una reflexió elogiosa pel camí fet. "Qui hagi vingut aquests 18 anys als mítings de Ciutadans ho sap. Sempre hem parlat lliurement. Aquesta és la marca de la casa i la nostra força".
Però les forces s'estan apagant i és el moment d'alçar la copa per brindar. Un últim glop d'autoestima: "Sempre hem sigut lleials i fidels a la Constitució, Catalunya, Espanya i la gent". Últims aplaudiments. I la megafonia, sempre diligent, pensa que potser és un moment únic que s'ha d'immortalitzar abans de l'hora dels adeus. "Farem una fotografia de grup", se sent al Go Beach Club Barcelona. Xin-xin.