La vida del periodista és de tot menys heroica i exemplar, però té moments extraordinaris i curiosos. Finals de febrer de 2012, surto del diari tardet perquè estàvem tancant el suplement setmanal de cultura. Eixample de Barcelona, humitat i foscor, em poso el casc i just sento que em truquen al mòbil. Pensava que seria de casa, però m’estranyava perquè ja sabien dels meus horaris extensius. Era el meu cap. “Escolta Foguet, tu parles anglès?”. No sé si el parlo, però dissimulo força bé. Seguim. “I saps qui és Paul Auster?”. Òbviament sí, havia llegit uns quants llibres seus sí. “Doncs demà a les 10 tens una entrevista amb ell, t’has llegit el darrer llibre?”. La resposta era no.
Es tractava de Diari d’hivern, que acabava de presentar i del que feia promoció arreu, i tocava Barcelona. Vaig tornar a la redacció, vaig manllevar un exemplar del llibre que havíem rebut aquell mateix dia, i cap a casa. La versió en castellà té 243 pàgines, res de l’altre món, però la meva filla en aquell moment estava traient les dents i just vam tenir una mica de sarau. Va ser una nit estranya, no vaig tenir son, havia de fer feina. Perquè jo era dels que em llegia els llibres, fet que em va portar alguns episodis estranys en presentacions, ja que des de les editorials se’m deia que no fes preguntes sobre el llibre perquè els altres companys no l’haurien llegit. Coses de l’ofici suposo. Doncs bé, vaig dormir poc, llibre devorat i ple de notes per fer preguntes.
L’entrevista era al CCCB, a la part de dalt. Auster només donava dues entrevistes en aquella visita, a una televisió i al diari on jo treballava, líder a Espanya. No va començar bé. Auster era un home ben plantat, vestit fosc i amb la pell d’aquell que fuma massa i ho sap. Ulleres de sol i gest tort, és el que em vaig trobar davant. Ansiós per fumar, jugava amb un vaset de plàstic amb poca aigua. La meva aparença em jugava en contra. Sempre he semblat més jove del que soc, una maledicció que puc suportar, i suposo que a un senyor que feia cua pel Nobel li vaig semblar una pèrdua de temps. Em va preguntar llavors quant de temps feia que treballava al diari. Vaig mentir, tot exagerant els anys, perquè vaig entendre que estava ofès perquè l’entrevistés un barbamec que considerava massa júnior.
En els moments en els que el fotògraf -gran Joan Sánchez- va microfonar-lo i posar-lo al lloc bo de la llum (també vam gravar en vídeo, gran novetat) en Paul Auster em va seguir radiografiant amb altivesa. No anava bé, no. I llavors em va demanar quina edat tenia. Vaig tornar a mentir i espetegar: “Doncs en tinc 32, que al seu llibre diu que és la millor edat per estar viu”. Encara no els havia fet. I llavors Auster va canviar el gest. No només m’havia llegit el llibre, que es veu que és una raresa, a més l’havia entès i m’havia quedat amb un detall. Qui ha fet entrevistes sap que si a l’altra banda no hi ha complicitat o empatia és molt difícil fer la feina. És com estimar. Però si s’obre la llauna, patam.
I efectivament, va ser una gran entrevista. Vam parlar força. Un home informat i preocupat, un home enamorat de la seva dona, la grandíssima Siri Hustvedt, però sobretot un home curiós i que volia comptar i entendre les cicatrius que portava. Insisteixo en el fet que va ser una trobada interessant. Tant és així que vaig publicar un article a banda a la secció d’esports, perquè vam estar parlant de bàsquet i beisbol una bona estona, tant és així que em va preguntar si havia viscut als Estats Units. I no senyor Auster, soc tan sols un petit boig amb una estranya memòria per detalls estranys.
Podreu trobar molts articles avui i en el futur sobre l’estatura literària d’Auster. Fàcil d’entendre per què era i és tan popular. Era el príncep de les il·lusions. Excepcional novel·lista, i també poeta, que va jugar com ningú amb els records i els miralls. Un intel·lectual de butxaca. Era un autèntic gegant assumible. Igual que l’altre geni de Newark, Philip Roth, la literatura d’Auster era de base profunda, però explicada amb eines senzilles, ben lluny de ser simples. Preguntes sobre els orígens sí, però sense perdre’s en els perquès. Fórmules com els laberints el van ajudar a recórrer les nostres inquietuds i contradiccions més universals.
Llibres com La Trilogia de Nova York, Brooklyn Follies o Leviatán són monuments que haurien d’estar en el famós cànon occidental. Però em quedo amb Diari d’hivern per motius obvis. Ara bé, sempre m’ha passat, amb aquestes bèsties de l’escriptura em fixo sempre en obres ‘menors’, i en aquest cas El llibre de les il·lusions em va furgar amb alegria, em va fer estimar més el cinema i em va obrir un món visual que no havia trobat abans en un llibre. Un intel·lectual que no donava lliçons, aportava la seva opinió, tothom sabia què votava per entendre’ns, això sí, però preferia que el lector tragués les seves pròpies conclusions.
Representava uns valors molt americans, que els europeus amb la nostra superioritat moral no copsem del tot, com són la solidaritat responsable i la curiositat emprenedora. Admetia que l’inspiraven tant Schubert com els New York Mets -que ja és tenir moral- i considerava que les veritats més categòriques estaven en les nostres memòries (i aquí tenia línia directa amb Jorge Luis Borges) i també en la nostra percepció de l’avui. Auster digué que “tots els escriptors són persones ferides perquè el món no els és suficient”. Aquell dia de 2012 vaig pensar que s’havia contingut, que tant de bo haguéssim seguit, amb unes cerveses, i un dinar a Can Lluís al carrer de la Cera, un altre referent que ja no hi és, però com Auster forma part de nosaltres i d’aquella base amb la que podem seguir gaudint del moment.