Pels objectius i els carrets de la fotògrafa Sílvia Poch (Girona, 1981) hi han desfilat artistes, cantants, actors, caps de cartell i companyies teatrals senceres. Amb un estil delicat i un resultat seductor, Poch ha captat algunes de les instantànies més rellevants de l’actual escena teatral i musical del país, amb noms tan destacats com el d’Anna Andreu, Emma Vilarasau, Marc Parrot, Clara Peya, Amaia, Ferran Palau, Elisabet Casanovas, Clara Moraleda, Paula Grande, Núria Graham, les germanes Meritxell i Judit Neddermann, Love of lesbian o La Calòrica, entre molts altres que confien en el seu criteri i que es deixen guiar per la seva intuïció rere la càmera. 

Malgrat que en un inici s’enfocava a la publicitat, fer fotografies era el que més li agradava i, sense buscar-ho, es va anar introduint al sector fins a convertir-se en una de les referents catalanes pel que fa a l’àmbit de la fotografia cultural. Una fotografia que alguns titllen de viure un moment de crisi en una era digital on el vídeo pren protagonisme, però on la instantània segueix igual d’indispensable tal com ens explica en aquesta conversa amb Nació, on coneixem la seva passió pel retrat, què significa ser un bon fotògraf i el motiu pel qual ningú es creu fotogènic, però tots veiem a la resta fantàstics, divins i sense cap imperfecció. 

Pels que mai han topat amb una fotografia seva, què diria que les caracteritza?
Són unes fotografies bastant conceptuals, netes, on els colors i la cromàtica de la foto té una gran importància. No busco impactar moltíssim, però sí que tenen alguna cosa que sedueix, són tranquil·les, però sense buscar-ho. De vegades, veig fotos d'amigues i penso; “quina enveja, m'hauria encantat fer-la”, és un elogi, les meves m'agraden més pel moment que vam viure, el lloc o la sorpresa. De fet, m'agrada molt quan no tinc grans expectatives, però després quan les faig riuen perquè crido i gemego, em surt de l’ànima! (Riu). 

Per què havent-hi tan bones fotògrafes tinc molta feina i altres que considero millors en tenen menys? La meva conclusió és perquè soc maca! (Riu). Elles també, però tinc molta empatia amb el fet de saber què em demanen, de saber-me imaginar bastant què necessiten. Posar de la teva part, però també deixar que et diguin la seva. Això em passa amb les persones, amb el retrat, que és el que més faig. Amb la publicitat els límits són més acotats, segurament per això no en faig gaire, perquè està tot molt marcat i delimitat. 

Li agrada més fotografiar persones que fer paisatges o fotos per publicitat?
Sí, m'emociona i també em fa patir. En fotografiar un paisatge no hi he d’invertir tanta energia. Destino molta energia a les sessions perquè normalment, com que no treballo amb models, la seva feina és una altra que posar-se davant d'una càmera, i alguns tenen més pràctica i d'altres menys. A l'Anna Andreu, per exemple, li agrada pensar la idea, el concepte, però posar-se davant la càmera no li agrada gens, i a mi m'encanta fer-li fotos perquè sempre va molt bé. Pateixen i tothom em diu; "no, és que jo no soc fotogènic, no sé sortir bé a les fotos". Tothom té aquesta creença, però sempre els dic; sí, ets l'única persona que li passa, tothom que ve surt fantàstic i tots es creuen molt fotogènics! (Riu). 

Absolutament a tothom li passa el mateix, i a mi també! Tothom creu que l'altra gent surt bé i ells no, però el problema és en com ens mirem. Tu et mires als altres amb uns ulls que no són els mateixos i a tu mateix et mires amb molts judicis. “Jo voldria això així, no voldria això altre, quan era més jove…” Quan mires les fotos dels altres no veus els seus complexes i, per tant, et sembla que tothom surt fantàstic, per això l'altra gent et diu que sempre surts bé. El problema el tenim en com ens mirem i això és molt bèstia.

Què és una bona foto? Ara qualsevol cosa s’hi val, amb els mòbils?
Amb els mòbils pots fer bones fotos, sí, hi ha llocs on no arribaràs, però pots obtenir bons resultats. Ara bé, el dispositiu, d'entrada, no fa la foto. Quan estic fent fotos -i en fer casaments em passava sovint-, venia algú i em deia; “oh, quina bona càmera, quin bon objectiu, com més gran millor, no?” I els deia; sí, mira, tinc una guitarra a casa i ostres, no fa res! Que curiós, la càmera ho fa tot, però la guitarra no fa res… D’acord, sí, té molts megapíxels, una lluminositat, enfoca de pressa, però si no tens una idea, una intuïció, un gust i una sèrie de coneixements, poc faràs. Pots tenir un superequip i fer fotografies terribles.

Tampoc serà el mateix una bona foto per mi que per algú altre, el gust estètic hi fa molt. Hi ha certs recursos que poden ser més universals perquè algú digui, “oh, quina bona foto”, però per mi, per exemple, una foto d'una posta de sol increïble amb un reflex a l'aigua, potser no em despertarà gaire res, però una foto tècnicament més senzilla, on jugui amb la combinació de colors o un gest, potser m’arriba més. Perquè m'emocioni, m'he d'imaginar la vivència que hi ha al darrere, l'experiència, però és molt difícil trobar una fórmula “d’una bona foto és...". És molt relatiu i no tinc una resposta.

En un moment en què es tendeix al vídeo i tot són reels pensats amb l’objectiu d’atrapar-nos i captar la nostra atenció, quin paper hi té la foto, pateix per la seva desaparició?
L'altre dia un client em deia; “em faràs vídeo, no, també?” Em sap greu, però no faig vídeo. “Ah, no? No em faràs un vídeo?” Em va dir amb cara de menyspreu. Havíem quedat que la meva sessió era de fotos, li vaig explicar que no faig vídeos i que jo era fotògrafa. “Bé, però pots fer vídeo! No fa vídeo aquesta càmera?” La veritat és que sí i ho estic desaprofitant, però no faig vídeo perquè no en sé. Li vaig tornar a explicar que soc fotògrafa i que mai m'hi he posat, potser si no tingués feina o em vingués de gust ho faria, però no ha sorgit, a banda que bàsicament no havíem quedat amb això… (Somriu). 

Però no, no pateixo per això, ni tampoc per la intel·ligència artificial. Sempre hi haurà fotos que s'hauran de fer; fotos d’escena, retrats, cartells o promos. La intel·ligència artificial serà una altra cosa, et podrà mig fer un retrat, te'l podrà millorar, però vull pensar que el món no serà tant desastre i que hi haurà gent que preferirà un instant de veritat. Sí que hi ha eines que milloren, faciliten i et retoquen la brutícia, la pols o les coses que hi ha al darrere, però d'entrada no em fa por. Si arriba un moment que el món és tan diferent que ningú em necessita, ja faré una altra cosa, potser vídeos! (Riu). També em podria fer por la resta de companys i tampoc me’n fa. Fins ara he funcionat sempre per recomanacions i al final vas fent xarxa. La veritat és que mai he buscat feina de fotògrafa. Ara he quedat molt de sobrada (riu), però és així, treballes per on et mous.

Parlem de fotografia cultural, la seva especialitat. L’ha buscat o s’hi ha trobat?
M'hi he trobat i m'hi trobo molt bé, perquè la gent amb qui treballo em cau molt bé i passo molt de temps treballant. De vegades puc tenir més o menys feeling, però sovint m’acabo fent amiga de les persones que fotografio, com l'Anna Andreu que abans citava i que és una persona que estimo moltíssim i que ens coneixem d’això. El que m'agrada d’aquesta feina és no fer el mateix tota l'estona, que cada dia sigui diferent. Un dia estic fent les fotos d'un cartell per una obra de teatre en una granja de porcs -i poso aquest exemple perquè amb ‘La Calòrica’ ho vam fer amb la "Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I"-,  però potser l'endemà estic fent una publi. 

Em sembla molt divertit, conec a gent i em situa en llocs que d’una altra forma no hi entraria. Fer fotografia d'escena em torna boja, m'ho passo molt bé i crec que tinc una intuïció per posar-me al lloc on toca. Corro molt per la platea, salto pel pati de butaques, fins i tot m'han arribat a renyar perquè vull ser molt ràpida buscant el pla general, el pla detall i el pla mig i només soc jo sola! Suo i acabo destrossada, em moc molt i m'encanta. Al Teatre Lliure hi vaig estar 5 anys fent les fotos, ara ja no i em va saber un greu... Estic d'acord i defenso que hi hagi moviment, però quan ets tu la que està dins, penses, si us plau, una mica més, no en vull sortir! 

També ha treballat en campanyes polítiques, com la que va fer a Ada Colau el 2023 o a Yolanda Díaz. Què les diferencia de la fotografia cultural?
En la fotografia cultural puc incidir o opinar més, igual que en els retrats. Vaig fer aquestes dues campanyes i les vaig gaudir molt, així com també unes fotografies per la CUP de Banyoles.

En faria per altres partits polítics, com pel PP, per exemple?
No, impossible, no tinc ganes de treballar amb gent amb qui no hi comparteixo ideals. Les fotos a polítics són un mix entre fer una fotografia de publicitat -on hi ha molta gent opinant, una idea molt clara de què es vol transmetre i on tens poc marge-, però també és cert que t'han escollit a tu per alguna cosa, llavors intentes posar-hi cullerada. La idea en el cas de la campanya d’Ada Colau de veure-la envoltada de gent i desenfocada no era meva, era boníssima i m'encantaria dir que ho va ser. Ara bé, com col•locar-los, quina roba portaven, els tons i la llum sí, i penso que hi havia alguna cosa en aquella llum que era molt bonica. 

Potser el que més puc afegir jo en aquests casos, quan la fotografia és a polítics, és el tracte. Em va sorprendre -i no sé si m'equivoco-, que l'Ada em digués que mai s'havia fet sessions de retrat. És una persona molt fotografiada, però fotografiada ràpid, en actes, en una entrevista per un diari, en fotos on tens un segon per fer-les perquè tenen una agenda que és molt difícil robar-los temps. 

Quan la contracta algú, sigui qui sigui, què busca extreure’n amb les fotografies que els fa?
Intento treure el millor de la persona, captant i que quedin reflectides totes les coses bones que veig en ella. De vegades em passa que hi ha qui està molt tens, insegur i que no està sortint tan bé com podria. Llavors, intento fer tots els possibles per calmar a la persona, faig molta teràpia (somriu), parlo molt i necessito generar un vincle perquè se sentin que som amics. Si veig que la persona pateix, jo també ho passo malament i això passa moltes vegades, però he d'intentar que aquesta persona no m'arrossegui a mi, sinó que sigui jo qui l’arrossegui cap a la confiança. Després toca fer una mica de teatre, dir-li que tot està bé -quan en realitat, potser al principi no ho està-, però si em veuen confiada, quan veig que alguna foto surt bé, li mostro i llavors la gent es creix. De cop, diuen; “ostres, que puc sortir bé, que no estic tan malament!” Es veu des de fora, amb els meus ulls, i és en aquest punt que sempre hi ha un canvi, però m'espero molt a ensenyar la foto, perquè si te l'ensenyo al principi la gent està tensa, i també jo, que encara l’estic col•locant o la llum no està on toca.

Per acabar, referents o altres fotògrafs que la inspirin?
Segueixo a amigues fotògrafes i poques, la veritat. Veig tanta cosa i tantes fotos, que col·lapso i prefereixo no mirar gaire res. Hi ha qui li funciona, però si començo a mirar molt, penso que tot està fet i que no aportaré res de nou, em faig petita i em frustra, perquè m’agrada més el que fa la resta. Per mi una referent o una persona que m'agrada molt i recomano moltíssim, és l’amiga Noemí Elias, una fotògrafa increïble que és la millor. Fem coses molt semblants, també fa molts actors, actrius, músics, portades de disc... Quan la recomano, em diu; “però què fas?! Si fem el mateix!”. Si no tingués feina, potser em reservaria més, però no tinc cap problema a passar feines a companyes, tot el contrari. Cada vegada que vaig a una expo m'inspiro i penso que vull fer més fotos, que trobo a faltar fer projectes personals. Temps enrere n'havia fet un parell, però de seguida em van començar a encarregar feines.

Quins projectes li agradaria explorar?
És curiós perquè fa dos anys vaig començar un projecte per atzar al Centre d'Art i Natura de Farrera, un centre de creació on es fan residències artístiques. És en un lloc molt increïble i aïllat del Pallars, i em van proposar de fer una residència artística i un projecte personal. Primer em vaig espantar, perquè em van dir que hi anés tres setmanes, crees el que volgués relacionat amb l’entorn i vaig pensar que no era artista i que no faig projectes meus. Estic acostumada a que algú m'encarregui alguna cosa i jo fer-la a la meva manera, intuint el que necessita amb el meu estil. Però això que et diguin; “fes el que vulguis…”. En el meu cas, tots els ingressos venen de fer fotos. Sempre dic que no sé fer res més. Quan no faci fotos, no sé què faré.