El mecanisme repressiu de la dictadura franquista contra la llengua catalana va tenir repercussió en tots els àmbits de la vida quotidiana: el sistema educatiu, la burocràcia, la senyalització i la marginació total en l’àmbit cultural. Cinquanta anys més tard, l’ombra del franquisme continua planant sobre la nostra llengua?

A Nació, per aclarir aquesta qüestió, hem parlat amb dos filòlegs que han estudiat els processos de bilingüització a Catalunya, Francesc Bernat Baltrons, doctor en Filologia Catalana i professor agregat de la Universitat de Barcelona, i Pau Vidal Gavilán, traductor i escriptor de nombrosos llibres sobre els processos de substitució lingüística com Catanyol.es (2012) o El bilingüisme mata (2015).

Més ús social durant el franquisme

La situació pot semblar paradoxal, però els experts apunten que el percentatge de parlants de català era més elevat durant la dictadura que en l’actualitat, que segons la darrera enquesta voreja el 33% d’ús habitual. El català a principis del segle XX era la llengua més parlada a Catalunya, malgrat que en alguns períodes com la dictadura de Primo de Rivera no es pogués fer servir en contextos formals. Tant és així que un gruix important de la població desconeixia el castellà o el parlava molt malament. “El franquisme sabia que el català no es podia erradicar d’un dia per l’altre, però va posar les bases perquè passés a llarg termini, amb l’assessorament de filòlegs com Antonio Tovar”, explica Bernat.

L’hegemonia social del català s’explicava pel predomini demogràfic de la gent nascuda a Catalunya, catalanoparlant, i per les deficiències de les polítiques repressives espanyoles per ensenyar i fer créixer el castellà abans del franquisme. “Durant el segle XIX tots els estats liberals intentaven expandir l’ús i el coneixement de la seva llengua, però el coneixement del castellà a Espanya tenia moltes mancances perquè no s’havia invertit prou en aquest àmbit”, afirma Francesc Bernat. 

Aquesta conjuntura la van saber aprofitar la Renaixença i, més endavant, el Noucentisme amb la Mancomunitat, que van recuperar el prestigi del català i van posar ordre a la llengua. “Entre finals del segle XIX i principis del segle XX hi va haver un avanç brutal del català cap a una recuperació, que queda estroncada el 1939 amb la victòria franquista”, assegura el doctor en Filologia Catalana. 

La bilingüització dels catalans, doncs, és un fenomen recent que va promocionar el franquisme a través de la prohibició, les escoles, els mitjans de comunicació i les institucions repressives. Un còctel que va crear la necessitat d’aprendre el castellà per sobreviure i que es va veure accentuat per la migració massiva de persones castellanoparlants que, en molts casos, ja no van haver d’integrar-se ni aprendre la llengua del país. I que s'ha multiplicat encara més amb la globalització.

El franquisme que perviu: la por de parlar català 

Francesc Bernat i Pau Vidal coincideixen a afirmar que una de les seqüeles més òbvies del franquisme és la pervivència de la por per expressar-se en català. “En qualsevol país que hagi patit una dictadura hi veurem seqüeles socials. En el nostre cas, una de les més evidents és l’acte reflex de canviar de llengua quan ens parlen en castellà”, explica Vidal. 

En aquest sentit, defensa que les justificacions per convergir al castellà amb el pretext de “bona educació o de cortesia” i de “la sort de parlar dues llengües”, amaguen en el fons el temor que hi ha inculcat. “Vam interioritzar que és perillós parlar català en públic i això s’ha transmès de generació en generació”, confirma Francesc Bernat. 

D’aquesta manera, els dos filòlegs expliquen que s’identifica el català com “una llengua de conflicte” que convé evitar o abandonar en contextos en què no coneixem l’interlocutor. “El parlant català sap que, en cas de problema, té les de perdre i busca excuses que justifiquin la rendició”, afirma Vidal.

Aquest “ensinistrament” i el llegat del franquisme, segons Bernat, han capgirat la situació lingüística al país i han fet que el castellà, de ser una llengua passiva, només per a usos formals i acadèmics, es converteixi en “la llengua del carrer i dels patis de les escoles”.  “La modernitat a Catalunya va arribar en castellà i, després, l’expansió del model capitalista ha contribuït a la minorització del català”, explica.

El català, dialecte del castellà?

La castellanització del català, però, ha canviat respecte als temps del franquisme. Pau Vidal assegura que la degradació del català s’ha accentuat des del final de la dictadura per un contacte més estret entre els dos idiomes, que conviuen tant en l’àmbit social com en els usos formals. “El català estava totalment apartat dels usos formals. Català i castellà estaven en dues ‘habitacions’ diferents i això va fer que la nostra llengua no es contaminés tant”, explica. 

D’acord amb aquesta idea, Vidal observa que la situació és diferent al País Valencià i les Illes Balears on en català pateix menys la hibridació. “Són llocs on la diglòssia és tan violenta, tan potent, que el català desapareix pràcticament de la vida pública i el desgast que pateix és menor”.

Francesc Bernat, alhora, afirma que dels col·loquialismes i barbarismes que es poden haver superat, com “busón” o “lata de tun”, s’ha passat a una nova interferència del castellà que és “infinitament més greu” i de caràcter estructural. “El model lingüístic mental i les estructures lingüístiques bàsiques de molts parlants d’ara són en castellà i això implica la pèrdua de la genuïnitat de l’idioma i de patrimoni com les frases fetes i els refranys. Tot passa pel sedàs del castellà”, exposa. 

Vidal assegura que els símptomes del català actual són “d'acceleració cap a la castellanització total”, una situació que, més enllà del vocabulari, està afectant la fonètica dels parlants i la prosòdia, la cantarella del català. “Si comprovem la llengua oral de parlants de 70 anys i de parlants de 25 del mateix lloc veurem la decadència generacional del català que parlen. Quan no entens què diuen, però sents la cantarella, el català és cada cop més difícil distingir del castellà”, diu.

"Patim un procés de substitució lingüística"

Francesc Bernat i Pau Vidal estan d’acord amb el diagnòstic: si les coses no canvien el català està en camí de convertir-se en dialecte del castellà. “Patim un procés típic de substitució lingüística, ara encara tenim un cert prestigi, però és qüestió de temps si no aconseguim frenar allò que l’impulsa”, diu Bernat. 

Des del seu punt de vista, és una batalla política, però també mental que s’haurà de lliurar si es vol revertir la situació. “Ens fa falta més poder, més capacitat legislativa i un canvi de mentalitat, i per això fa falta un estat independent”, conclou Vidal.