El llegat jueu pesa molt en la cultura catalana, però encara té molt d’ignot en l’imaginari dels catalans. Això fa especialment interessant Escolta, Sepharad (Edicions 62), la darrera novel·la d’Alfred Bosch (Barcelona, 1961), un autor que ara es capbussa en la història del poble sefardita des que va arribar fa 2.000 anys a la Tarraco romana. Bosch, que a La via africana va mostrar el seu coneixement d’aquell continent, és un personatge molt simfònic, com transmet en aquesta entrevista en què passa revista a la història, però també a la realitat política des de la posició d’algú que ha estat regidor d'ERC, diputat al Congrés i conseller d’Afers Exteriors.  

Per què ara una novel·la sobre el llegat sefardita?
M’agraden les coses que no estan de moda. Anar a contracorrent forma part d’un punt impertinent que tinc. Si això no toca, segurament deu ser interessant. Però també hi ha una casualitat puntual que explica per què m’hi poso. Un dia, mirant una llista de les víctimes d’Auschwitz de la població de Tessalònica vaig veure molts cognoms d’arrel catalana, com Vidal o Benvenist, Barceló, Tarragó, Tortosa, València. Vaig pensar que aquí hi havia una èpica enorme. I ja no em vaig poder fer enrere.   

En la novel·la parla de quatre estirps: la primera, a la Tàrraco romana. Que vostè explica que fou coneguda com la ciutat dels jueus.
Sí, comença a l’època romana. A partir de la diàspora jueva i la destrucció del temple de Jerusalem, la gent marxa i s’escampa per tota la Mediterrània. Un dels llocs més atractius per ells era la tarraconense. Era una colònia nova, amb moltes oportunitats i on no hi havia recels contra els jueus perquè no n’hi havia hagut històricament. I n'hi van molts. 

No tenen problemes per ser acollits?
Hi ha més problemes amb els cristians. Perquè els cristians es negaven a adorar l’emperador com si fos una divinitat. En l’època que apareix en el llibre és una etapa en què molta gent confonia cristians i jueus. En general, veien els cristians com una secta jueva, que era la veritat. 

El llibre transcorre per diversos indrets i recala a Barcelona, amb uns tal Barceló. La idea que tenim dels sefardites és que s’expressaven en castellà.
El ladino, que és com un castellà antic.

I en català?  
Ja no en queden, però n’hi havia hagut que s’expressaven en català. El van conservar molt de temps. Quan són expulsats, vivien en regnes diferents. Hi havia una unió dinàstica amb els Reis Catòlics, però Castella i la Corona d’Aragó eren molt diferents. Marxen a l’estranger, moltíssims a l’Imperi otomà, i creen sinagogues i calls diferents. Hi ha la sinagoga catalana i la castellana. Com hi ha la genovesa i la siciliana.

Això és interessantíssim. 
Són comunitats que viuen de manera separada. El que passa és que els castellans són els més nombrosos i acaben ocupant-ho tot i parlant aquest castellà antic que és el ladino, que es converteix en el seu idioma identificatiu. És un procés de substitució lingüística que dura 400 anys. Com el que s’està produint aquí. Però que al segle XV, el segle XVI, fins al XVII, que hi ha comunitats que parlen català és evident. 

Hi ha estudis sobre quan va començar a desaparèixer, però hi ha anècdotes curioses. He llegit que uns soldats rossellonesos de l’exèrcit francès a la Primera Guerra Mundial enviats a lluitar contra els turcs. Diuen que es van poder entendre amb jueus d’allí que encara parlaven català. S’han conservat algunes cançons jueves de bressol i poemes de noces en català antic.  

El protagonista de la novel·la és l'Hagadà, un llibre. Què és l'Hagadà? 
El narrador és un llibre, una Hagadà. És un llibre que explica una part de la història del poble jueu, concretament la relacionada amb la Pasqua. És la fugida d’Egipte, l’alliberament del poble jueu. Excepcionalment pel poble jueu, és una festa alegre. Hi participen els nens. No és un llibre canònic, divertit, que pot tenir il·lustracions, com la de la portada de la novel·la. Es dona el cas, a més, que les grans Hagadàs artístiques són catalanes. N’hi ha moltes versions. El llibre va evolucionant, comença com un pergamí i acaba sent enquadernat, i s’hi van afegint coses. Les Hagadàs medievals són llibres importants, de luxe. Un original podia tenir el mateix preu que una bona casa.

Caram.
Perquè eren molts anys de feina, fent les il·lustracions, amb molts professionals que eren ben pagats. Era important pels nens en temps en què no hi havia xarxes socials ni televisió. També és cert que eren uns llibres menystinguts per molts rabins que ho veien com un divertiment. Però eren molt populars. De l’època medieval se’n conserven una dotzena, totes catalanes. A Catalunya només en queda una i és a Poblet. L'Hagadà de Sarajevo també és catalana.   

Està prou present en el nostre imaginari la petjada sefardita?
Jo crec que és encara desconeguda. La gent sap que hi va haver una presència jueva, però l’episodi més conegut és el de la seva expulsió. Molta gent no sap això que dèiem que molts sefardites van continuar parlant i mantenint els costums de la Corona d’Aragó en la diàspora.  

I l’experiència sefardita li fa veure el drama de l’Orient Mitjà i el poble jueu d’una manera especial?
No es pot relacionar el que va passar fa 2.000 anys amb l’actual moment. És molt diferent. Per exemple, fins fa relativament poc, històricament, era més fàcil l’entesa entre jueus i musulmans que no pas entre jueus i cristians. Fins a l’Holocaust, que l’orquestren cristians. En l’època visigòtica, molt desconeguda, els reis gods són arrians, una branca cristiana diferent a la catòlica i no s’entenen malament amb els jueus. 

Però quan els reis gots es passen al catolicisme comencen una repressió brutal contra els jueus, també molt desconeguda, que és un dels fets que faciliten la invasió musulmana, que respecten més els jueus. Al cap d’un temps, quan arriben els almoràvits i, sobretot, els almohades, que són una mena de talibans, i aquests castiguen jueus i cristians. Aleshores, molts jueus fugen als regnes cristians medievals, que ja són més tolerants. Per exemple, Jaume I, que apareix en el llibre. Els jueus d’aquella època eren com els palestins d’avui dia.

Els veu així.
És un poble a qui el poder li fa nosa, als qui els poderosos d’aleshores utilitzen per castigar i per desfogar-se. Si alguna comparació podem fer seria aquesta. És una història invertida.

Com veu el que està passant ara?
No tinc gens de simpatia pel govern d’Israel ni per Benjamin Netanyahu. Crec que s’estan equivocant molt. Històricament. Però no té res a veure amb la meva història. La història dels jueus és una història de perseguits i perdedors. Els perdedors solen donar bones novel·les perquè són més polièdrics. Se’ls veuen les costures, com fracassen i per què. Són més humans.

Els guanyadors són plans. No fan bones novel·les. El que fan bé és la guerra. Els jueus d’Israel, a partir de cert moment, es converteixen en guanyadors. I saben jugar la carta militar del poder. Això els fa més plans per una novel·la. Els descendents dels protagonistes de la meva novel·la acaben a Auschwitz, que és on comença aquest llibre, però també on acaba la història.    

Ha escrit sobre altres realitats poc conegudes. Vostè és una africanista. Va fer la tesi doctoral sobre el Congrés Nacional Africà, el partit de Nelson Mandela. Crida l’atenció que, malgrat la proximitat geogràfica i una realitat com l’arribada de migrants, hi ha grans conflictes africans que ens semblen aliens. 
És aquella idea de ficar el nas allà on diuen que no toca. Si no toca, doncs cap allà. Intel·lectualment a mi em passa molt. I m’hi vaig començar a l’Àfrica, començant per la part més propera, que són tots els països del Magrib. De fet, molts dels jueus que fugen acaben al nord d‘Àfrica. Abans de fer la tesi, vaig fer la tesina sobre l’africanisme del règim franquista. Perquè es deien africanistes. S’havien entrenat al Rif i la Guerra Civil va ser una projecció més d’aquest africanisme.

Sí, la Guerra Civil va ser una guerra africanista. Fins i tot crec que si el bàndol dels “nacionals” hagués estat dirigit per un general no africanista, hagués estat diferent.
No ho sabem, però és probable. Franco era africanista i va aplicar moltes de les maldats i dels horrors que havien posat en pràctica al Rif. Era una guerra colonial, dirigida pels oficials més bestials que podem imaginar. I així vaig començar. Vaig anar cap al sud i em vaig especialitzar en Sud-àfrica. 

El catalanisme ha mirat poc l’Àfrica. En podem agafar inspiració?
Tots som africans. La humanitat ve de l’Àfrica. El 80% de la seva història biològica només s’ha passejat per l’Àfrica. No és el que en podem aprendre. És que és el que som. Som bèsties africanes. Darwin ja ho va dir en el seu moment, tot i que amb la lletra petita perquè era molt atacat, que el més probable era que la humanitat s’originés a l’Àfrica. Ho va dir per pura lògica, perquè els animals més propers als humans són encara allí, els ximpanzés, els goril·les. El primer que hem d’aprendre de l’Àfrica és que venim d’allà. 

En aquests moments, hi ha grans tragèdies que no són gaire visibles als mitjans. Com el que està passant al Sudan.
El que està passant té a veure amb la colonització, però sobretot amb el tràfic massiu d’esclaus. Això dura tres o quatre segles i suposa milions de persones deportades, centenars de guerres que despoblen enormes zones de l’Àfrica negra, la militaritzen i introdueixen l’horror com a norma. És la novel·la El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, que parteix d’aquesta idea. Conrad no ho teoritza, però és evident. 

És una dinàmica destructiva durant tres o quatre segles. Els europeus no s’endinsen al continent fins al segle XIX, però el tràfic d’esclaus comença el segle XV. Els qui se n’ocupen són pobles africans que lluiten entre ells. No busquen or, no busquen argent, busquen persones. És la captura i comerç de persones, matar els qui s’hi oposen i enviar la resta a l’altre costat de l’Atlàntic de manera massiva. L’Àfrica trigarà a superar l’impacte d’això.   

Posem un moment el focus en la política catalana. Vostè ha participat en el darrer procés congressual d’Esquerra Republicana amb el corrent Foc Nou. Com veu el partit?
Jo vull la República Catalana i crec que Esquerra és una eina indispensable si volem arribar-hi. Crec que Esquerra, ara mateix, no està fent tot el que podria fer per encaminar-nos cap a aquest somni.

Què aconsellaria al seu partit?
Que faci un viratge. Recordo una conversa amb Jordi Pujol, quan Convergència governava i intentava atreure molta gent, i jo li vaig dir que trobava bé que es volgués millorar l’autonomia, però que jo tenia un somni i anava amb gent que el compartia aquest somni. Crec que en política no tothom pot dir que té un somni. Quin és el somni del PP? El que jo vaig veure a Sud-àfrica va ser una experiència política amb un somni al darrere. Les transicions ho tenen això. Durant la mateixa Transició espanyola hi havia un somni, que era trencar amb la dictadura i anar cap a un món lliure. A Catalunya vam canviar el país de dalt a baix. Crec que l’independentisme el que ens diu és que no perdem el somni.   

Va escriure fa pocs dies un article sobre Aliança Catalana. Li reconeixia pedigrí independentista, però considerava que no facilitaria una majoria independentista.
En l’ADN d’Aliança Catalana crec que no hi és l’hàbit de la suma. Per mi, si volem fer una República Catalana, això hi ha de ser. Si d’entrada exclous el 25% de la població catalana, si et treus de sobre Lamine Yamal i Raphinha, és molt difícil guanyar. Aquí hi ha una equivocació de base per un partit que es confessa independentista. Que si ells diuen que són independentistes, no seré jo qui en dubti. N’hi ha uns que es diuen socialistes i d’esquerres. Jo potser no ho veig així, però si ells ho diuen tant, posem-los en aquell calaix. En el cas d’Aliança Catalana, difícilment tiraran endavant aquest creixement que necessitem per ser un poble emancipat.  

Ha escrit també recentment que s’ha cansat de ser simpàtic i, si han de triar entre l’extinció i la grolleria, opten per la grolleria.
Està passant. Durant molts anys vam actuar amb molt bonisme. Crec que això en el tema de la llengua ens ha marcat molt. Hem tendit a dir que no havíem de ser hostils per no fer antipàtic el català. El que està passant a Andorra és interessant. El Govern ha dit: si tu vols viure aquí, a parlar català. Això pot resultar antipàtic, però tinc la sensació que pot ser més efectiu. Mirem-ho d’aquí a uns anys.

Una altra cosa. L’independentisme sempre ha estat obsedit en fer grans manifestacions sense un paper a terra. Potser, si vols fer una revolució, potser alguns papers et cauen a terra i algun semàfor en vermell hauràs de passar. Em faig la pregunta de si no és hora d’alliberar-nos de l’obsessió per la simpatia. La simpatia no ens garanteix arribar a port.

I la grolleria sí?
Però si hi ha una manera efectiva d’arribar a port i algú ho considera groller, no ens hem de traumatitzar. L’important és aconseguir un país millor. Hi ha aquest acomplexament que si no anem enganxats al PSOE vindrà la dreta i serà culpa nostra. Home, no. Si hi ha una part important d’Espanya que se’n va cap al feixisme, que és una cosa que ens pot fer molt de mal, a més a més serà per culpa nostra? Una cosa és ser víctima i l’altra culpable. Hem d’alliberar-nos de molts complexos que arrosseguem. Hem de ser un poble lliure també mentalment.