És un dels periodistes més ben informats de l’Orient Mitjà. De fet, és més que un periodista. Henrique Cymerman (Oporto, 1959) és un jueu israelià -amb nacionalitat també espanyola i portuguesa- que ha estat corresponsal de diversos mitjans internacionals a la regió, entre ells La Vanguardia. Amb una xarxa de relacions construïda durant anys, coneix gairebé tots els qui han estat protagonistes de la història en aquell punt neuràlgic del món on el foc mai s’apaga. Ha passat per Barcelona per presentar el seu darrer llibre, El enigma Israel (Arzalia). Hi conversem a la sinagoga de la Comunitat Jueva de Barcelona.  

El enigma Israel. Per què aquest títol?
Perquè per a molta gent a Occident, Israel, probablement el país que té més periodistes estrangers per metre quadrat, continua sent una gran incògnita. Un país tan petit que és similar al País de Gal·les, la meitat d’Holanda, la meitat de Bèlgica, més petit que l’Alentejo portuguès, 21.000 quilòmetres quadrats i que, en canvi, és el país que obre més noticiaris de tot el món. Crec que s’informa d’una manera molt esbiaixada, sobretot des dels darrers dos anys.

I això per què?
No s’entén que el 7 d’octubre es va cometre el major atemptat terrorista, la major barbàrie comesa a la Terra d’Israel des de la destrucció del segon temple de Jerusalem. Ho diu l’historiador Yuval Noah Harari. És d’una magnitud extraordinària. I malgrat tot, Israel no s’acaba d’entendre. Intento en el llibre explicar les claus d’aquest enigma.  

Critica en el llibre, ho acaba de dir, el que considera una mirada esbiaixada de la comunitat internacional envers el que ha fet Israel a Gaza.
M'he preguntat quines alternatives tenia Israel davant el 7 d’octubre. Imagini’s que França llança 5.700 terroristes, un dia de festa, i entren per pobles propers a la frontera i es dediquen a violar, matar, cremar. L’objectiu és obligar els catalans a atacar-los com a resposta. Què pot fer un país? Això implica que tot una generació de joves israelians quedaran amb traumes perquè hauran de fer una guerra. Netanhayu, a qui jo critico moltes vegades, es va negar durant 9 anys a entrar a Gaza. Sabia que entrar a Gaza és enterrar-se en un fangar. 

He parlat davant de generals de tot el món que em van demanar una anàlisi geopolítica i recordo que un general iraquià -jo vaig cobrir la guerra contra l’ISIS- em va dir que l’últim lloc del planeta on ell voldria lluitar era Gaza. Per la densitat de població. No es pot lluitar allí sense provocar morts civils. Sobretot quan Hamàs se situa entre la població. He estat a Gaza dues vegades. Fa poc vaig entrar en una escola bressol. I, de cop, veig en un balcó dotze míssils apuntant Israel. Amagaven els ostatges en hospitals. En conec que estaven encadenats en hospitals. No és una guerra entre dos estats. Hamàs és un grup que la UE i la Lliga Àrab consideren terrorista.   

Però vostè considera que el fi justifica els mitjans?
No, mai. Però mira, quan era al parvulari, em van caure a sobre milers de fulls on avisaven que a una hora determinada s’atacaria en un lloc concret. He cobert moltes guerres i no he vist enlloc que un exèrcit adverteixi la població civil on atacarà i a quina hora. Amb temps per evacuar la zona. 

Rebutja en el llibre l’acusació de genocidi. 
Totalment.

Bé, però sembla que hi ha una majoria de la comunitat internacional que ho qualifica així.
Una mentida repetida mil vegades no es converteix en una veritat. Aquesta és una gran mentida, part de la caricatura que s’ha fet en aquesta guerra. És fàcil utilitzar terminologia de tot tipus, però Nacions Unides defineix un genocidi com l’intent de destruir un poble, un grup religiós o ètnic. L’exèrcit d’Israel, quant de temps trigaria per cometre un genocidi a Gaza? Li asseguro que no més d’una nit. Portem dos anys de combats perquè no és un genocidi, és una lluita que ha provocat massa morts innocents. Un genocidi és el que continua succeint al Congo, al Sudan, el que va passar amb la meva família a Polònia i Ucraïna, que va ser un intent d’eliminar un poble. 

Si Israel volgués eliminar els palestins de Gaza, no hi hauria 67.000 morts, n’hi hauria un milió. Dit això, de tots els morts, quants són combatents de Hamàs? Com a mínim, prop de la meitat. Com anaven vestits? Com a civils, per ser comptabilitzats com a tals. Els morts a l’hospital Al-Alhi, en el seu pàrquing, on deien que havien mort 500 persones. Hi vaig anar amb els meus amics de Gaza, gent en qui confio i que m’han salvat la vida algunes vegades. Són grans periodistes. Però ells mateixos diuen que la culpa és de Hamàs i de Jihad Islàmica, que és una organització germana seva i que han llançat míssils contra Israel que han mort milers de persones. 

Aquí se cita el ministeri de Sanitat de Hamàs com si fos la veritat suprema. Però darrera hi ha un portaveu de Hamàs que era un terrorista, Abú Obeida, que de sanitat no tenia res. Israel va posar fi a la seva vida. Res és el que sembla. El que passa a Gaza és una de les tragèdies més grans del segle XXI i em dol en l’ànima cada civil que ha mort, siguin nens o vells. Però la culpa no és d’Israel, la culpa és de Hamàs. Fixi’s que al món àrab no hi ha manifestacions contra Israel, n’hi ha moltes més a Barcelona que a Riad o Abu Dhabi. La població àrab entén que Israel està lluitant contra un grup radical que vol tornar la regió al segle VII. 

Israel ha comès crims de guerra?
No hi ha guerra sense crims de guerra. Estic segur que se n’han comès. El grau de destrucció és enorme. Recordo el que em va dir un dels homes a qui més he admirat, Shimon Peres: "Enrico -em deia així-, el passat no el podem canviar, però el futur dependrà del que fem a partir d’ara". En aquests moments, hem d’entendre que s’ha produït una gran tragèdia a Gaza, anar endavant i s’ha d’intentar arribar a acords, no només a Gaza sinó a tota la regió. Crec que estem en vigílies de l’ampliació dels Acords d’Abraham i la normalització de relacions entre Israel i països àrabs de primera línia com Indonèsia i Aràbia Saudita.

És l’únic periodista que ha entrevistat tots els líders de Hamàs des dels anys 90. És possible empatitzar d’alguna manera amb algú com Ahmed Yassin, el fundador de Hamàs?
Quan hi vaig parlar, en ocasions oblidava qui era i mirava que tenia al davant un home tetraplègic, assegut en una cadira de rodes. Sempre he tingut molt de respecte per la gent gran. Recordo que el vaig entrevistar un dia de molta calor a Gaza. De cop, una mosca va aterrar al seu nas. Ell no podia moure els braços per fer-la marxar i la mosca el molestava. Jo em vaig sentir incòmode. No em vaig atrevir a tocar-lo perquè era venerat com un sant. Finalment, vaig avisar un ajudant seu. 

Em va fer llàstima en aquell moment. Però després vaig recordar que aquell home podia haver mort un dels meus fills o dels meus amics. Però jo vaig actuar com un metge, que està obligat a atendre algú que estigui ferit, encara que sigui un terrorista. Però més sentiment que aquest és difícil de sentir per algú que, en realitat, et vol eliminar, no accepta la teva existència.

De la resta de dirigents de Hamàs que ha entrevistat, n’hi ha algun que li ha semblat diferent o li hagi fet replantejar algun aspecte?
Sí. El xeic Hassan Youssef, un home una mica diferent als altres. Menys fanàtic. Cal entendre que tots els líders de Hamàs, sense excepció, tenen com a objectiu eliminar Israel. No accepten un estat palestí. És una cosa que aquí no se sap. Rebutgen un estat palestí perquè significa acceptar l’existència d’Israel al costat de Palestina. Ells volen un estat islàmic a tota la regió. En Yousef vaig notar alguna cosa diferent. Mirava al futur i coneixia millor els israelians. Tinc la impressió, però no puc afirmar-ho, que si depengués d’ell, buscaria alguna forma de diàleg. De fet, un dia m’ho va dir, assegurant que podria donar suport a una treva amb Israel. No el seu reconeixement, però sí una treva.

És viu aquest home?
Sí. Va ser alliberat fa uns dies. El veuré aviat. A Ramallah.

En algun cas, ha sentit la mort d’alguns dels dirigents morts per Israel que vostè ha conegut?
He de dir-li una cosa. Estem precisament en una sinagoga. Quan algú mor, la Torà diu: "Quan cau el teu enemic, no te n’alegris". Està escrita la llei jueva. És un principi humanístic molt profund que jo adopto. Jo mai he sentit alegria per la mort de ningú, per més brutal que sigui l’enemic, ni que desitgés la mort dels meus fills. I dic això sense que faci una metàfora, perquè va ser el que va succeir.

Com vol dir?
Una companya de classe del meu fill va ser assassinada en un atemptat ordenat pel xeic Yassin. Una nena de catorze anys, l’únic pecat de la qual va ser sortir un moment del col·legi per comprar un falafel. Un homicida suïcida es va fer explotar i la va matar mentre el meu fill l’estava esperant. O sigui que no parlo en metàfora. Hagués pogut ser el meu fill.      

Va organitzar una pregària entre Shimon Peres i Mahmud Abbas amb el papa Francesc. Els coneixia a tots bé. Sorprèn el poc pes internacional del líder palestí. Arafat no ha tingut successor.
No. Arafat era el líder fundador. Abbas ha comès alguns errors en la seva carrera, però el mes de setembre, Donald Trump es va negar a donar-li un visat per anar a l’Assemblea de les Nacions Unides, però set setmanes després, a la cimera de Sharm al-Sheikh en què es decidia el dia després a Gaza, Abbas va ser rebut amb tots els honors. El mateix Trump crec que va arribar a la conclusió que no hi ha solució sense passar per l’Autoritat Nacional Palestina.

Barghouti, dirigent històric d’Al Fatah, el partit d’Arafat, podria ser un home de futur?
És una possibilitat. Però encara no. En una etapa més decisiva del procés.

No se’l pot equiparar a Hamàs?
No, de cap manera. El conec bé, a Marwan Barghouti. Crec que es va veure superat en la segona intifada. Ell va estar involucrat en atemptats i va matar civils, entre ells quatre israelians i un sacerdot ortodox. Crec que es va equivocar i va pagar un preu. Ara està empresonat i és el polític més popular de Palestina. És l’únic que realment pot derrotar Hamàs entre els palestins. 

Amb el pla de pau de Trump s’ha aconseguit un precari acord a Gaza. A partir d’aquí, en la seva visió del conflicte, hi ha lloc per un estat palestí?
Jo crec que sí, però s’ha de construir bé. No és una cosa que es proclami l’any que ve. Per mi hi ha tres condicions per fer viable un estat palestí en el futur: seguretat, seguretat i seguretat. És l’únic. El que no es pot permetre és que hi hagi un altre 7 d’octubre. Recordem la Declaració Balfour, a inicis del segle XX, que proclama que hi ha d’haver una Llar Nacional Jueva. Va trigar 31 anys. 

Un estat palestí no ha de trigar tant però és un procés que la comunitat internacional ha de construir. En lloc de dedicar-se a Flotilles i pallassades que no ajuden els palestins sinó tan sols a sectors polítics que busquen protagonisme i selfies. El que s’ha de fer és ajudar els palestins a construir un estat pacífic i desmilitaritzat que visqui en pau al costat d’Israel.    

Netanyahu és un obstacle per a una pau completa?
No. Jo crec que Netanyahu ha estat demonitzat a Europa i a Catalunya en particular. Presenten un Netanyahu que és una caricatura. Jo el conec bé, des de la Conferència de Madrid del 1991. Li he dit a la cara, fa uns dies, que els bolquers i els polítics s’han de reemplaçar amb freqüència pels mateixos motius. Que ell mateix m’havia dit que no hauria de governar més de dos mandats i que porta massa temps al poder.

I com va reaccionar?
Va riure. Però també crec que se’l presenta com si fos igual que els ministres d’extrema dreta i és completament diferent. Ell és com un republicà nord-americà. Va créixer als Estats Units. En el passat m’havia parlat d’un estat palestí i fins i tot em va fer explicar com funcionava Andorra. Buscava models d’estats desmilitaritzats. No és res del que sembla. És un home que busca solucions. Però li diré que ell ha d’acabar l’actual mandat, crear una comissió d’investigació del 7 d’octubre i s’ha de jubilar. Israel és una democràcia, l’única entre el Japó i Xipre, potser amb l’excepció de l’Índia. No hi ha cap democràcia entorn d’Israel. Si som demòcrates i Netanyahu és elegit, hem d’acceptar-ho. 

Però Netanyahu governa amb ultres com Smotrich i Ben Gvir, ministre aquest que es va burlar dels integrants de la Flotilla empresonats. 
Nefast.

Figures com aquestes no semblen uns bons cartells per la causa d’Israel.
Aquests senyors no han de tenir lloc en cap govern. Han de ser expulsats del govern. Aquest és el meu desig. Crec que ells han fet un dany extraordinari a la imatge d’Israel, sobretot perquè la premsa occidental els presenta com si fossin el pilar del govern quan no és veritat. Fixi’s que Netanyahu va aprovar el Pla Trump que inclou el punt 19, que parla del camí cap a un estat palestí. Una cosa que per Smotrich i Ben Gvir és la violació de tots els seus principis, però ells segueixen en el govern. 

El paper d’aquests senyors és bordar. Això és el que fan. Ells borden sense aturador, cometen errors sense aturador. Però jo recomano a l’opinió pública que no escoltin el que diuen sinó el que fan. Que vegi que Israel acaba de signar un pla de 20 punts per al futur de Gaza que inclou un punt sobre l’autodeterminació del poble palestí. I aquests senyors no se’n van anar del govern.

Confia molt en el Pla Trump.
Crec que és la solució menys dolenta, l’única possible en aquest moment i veig, sobretot, una gran determinació tant dels Estats Units com del món àrab  perquè tornem al carril d’un procés negociador i d’acords. La continuació dels Acords d’Abraham i la normalització de les relacions d’Israel i països com l’Aràbia Saudita i Indonèsia.  

Quin líder d’Israel s’imagina per després de Netanyahu?
Possiblement Naftalí Bennett, que ja va ser primer ministre. Bennett crec que és l’home que avui encapçala el sector rival de l’actual govern. Però segurament caldrà un govern d’unitat nacional entre les forces majoritàries perquè s’han de fer reformes profundes.

Diu en el llibre que els nous Rabin i Sadat potser ja han nascut.
N’estic convençut. Crec que ja estan aquí, però encara no els coneixem.