L’activista iraniana Narges Mohammadi va obtenir el Premi Nobel de la Pau el 2023 quan es trobava empresonada per la seva tasca en favor dels drets de la dona i les llibertats al seu país. En llibertat condicional fins que el 12 de desembre va tornar a ser detinguda, no se li permet sortir del país. Taghi Rahmani és el seu marit. Periodista iranià, viu exiliat a París amb els dos fills de la parella i va passar per Barcelona per assistir a la projecció del documental La tortura blanca, que mostra la situació dels activistes pels drets humans a l’Iran. Nació hi ha pogut conversar breument entre sessió i sessió del Festival de Cine i Drets Humans a la Sala Maldà de Barcelona.
Com es troba Narges Mohammadi?
Es troba en llibertat condicional [va ser detinguda uns dies després de l’entrevista], però compleix una sentència de 10 anys de presó pel seu activisme i no li permeten renovar el passaport per poder sortir del país. Va ser alliberada fa un any, però té al davant aquesta condemna. Fins ara podia moure’s teòricament en llibertat, però cada vegada que surt al carrer sentia la pressió de la policia i es troba amb persones que l’insulten.
Veu factible un indult?
És cert que, especialment des de la concessió del Premi Nobel, hi ha una pressió internacional sobre el règim perquè li permeti abandonar la República Islàmica. Gràcies a la solidaritat internacional, la van deixar sortir de la presó. Un indult és una opció possible, però tampoc ens fem il·lusions. Mai se sap amb aquest règim. En tot cas, ella en cap moment ha deixat de fer activisme i la seva història en els darrers anys ha estat la de contínues detencions i empresonaments.
Ha vingut al Festival de Cine i Drets Humans per presentar el documental La tortura blanca, a partir del llibre del mateix títol de la seva dona, on s'explica l'experiència a les presons iranianes. Què és exactament la tortura blanca?
És un tipus de tortura psicològica en la qual no reps un càstig físic, sinó psicològic, en un espai molt reduït en situació d'aïllament total i que pot aconseguir embogir les persones empresonades. En el seu treball, Narges va recollir el testimoni de catorze dones recloses en diverses presons de la República Islàmica.
Vostè ara viu a París, exiliat. Però coneix bé les presons iranianes. Imagino que és difícil transmetre als europeus com és viure en una presó així.
He estat 14 anys en presons iranianes. Vaig passar moments molt difícils. Vaig patir tortures. Però bé, vostès han viscut en una llarga dictadura i els més grans deuen recordar el que això suposa. La història de la repressió de règims dictatorials forma part del passat d’Europa, però en el nostre cas és encara el nostre present, la nostra realitat ara mateix. És molt important tenir informació del que passa a tots els països del món, independentment d’on visquem, i lluitar pels drets de tots els empresonats.
Després de Gaza i de l’atac israelià i nord-americà contra el règim de Teheran, veu el règim iranià més afeblit?
Ja fa temps que el règim islàmic ha perdut el control social absolut que tenia. Una majoria de la població està clarament en contra de l’actual sistema. No crec que més del 10% de la població faci costat als aiatol·làs. Però tampoc veig fàcil que canviïn les coses mentre continuï tenint el poder l’aiatol·là Khamenei, el guia suprem i veritable líder del país, que manté fins ara tots els ressorts.
Fa un any, va ser elegir president Masoud Pezeshkian, de l’ala més reformista del règim. S’ha notat el suposat reformisme de Pezeshkian?
La veritat és que no s’ha notat en gairebé res. Hem de tenir en compte que tots els aspirants a la presidència són seleccionats per la cúpula de la República Islàmica. Cap d’ells representa l’oposició real. I el marge de maniobra d’un president, encara que pogués tenir temptacions de reforma, és molt reduït.
