Puigdemont ha de plegar i ha de quedar-se, tot alhora. Un articulista més innocent i amb menys vergonya escriuria que el president Puigdemont ha de plegar, simplement, perquè va dir que ho faria si no aconseguia la presidència i avui sembla impossible que l'aconsegueixi. Pot semblar infantil posar negre sobre blanc que la credibilitat és l'únic patrimoni d'un polític, però l'és. Puigdemont haurà de plegar, sobretot, perquè Junts aspira a construir un partit que sumi més de 35 diputats i s'ha fet evident que caldrà un nou candidat per aconseguir-ho. El sostre ha quedat confirmat i l'ambició convergent no s'hi pot conformar.
El president Puigdemont ha de plegar, sí, però no pel rebuig que aixeca entre part de l'electorat o pel valor de la seva paraula, ha de plegar perquè el país necessita obrir un nou cicle que demana, inevitablement, noves idees i nous lideratges que les madurin i representin. Si la idea nacional de Catalunya aspira a mantenir l'hegemonia política necessitarà un nou impuls amb propostes noves i cares noves que les sàpiguen plantejar amb encert. És urgent.
No ho vam veure venir. Entre les conseqüències que la repressió de l'Estat podia tenir sobre l'independentisme no havíem comptat amb el fet que la presó i l'exili blindarien els lideratges polítics. No és res estrany, la tardor de 2017 va deixar tocat el capital polític del catalanisme, però es va acumular un enorme capital antirepressiu que blindava el nucli del moviment. Incapaç de créixer enfora, però ben protegit de l'amenaça exterior. L'enduriment que ha servit per travessar la repressió no servirà, no serveix, per tornar a les aigües d'una política amb menys càrrega èpica. El sobiranisme necessita acumular nou capital polític, una tasca lenta.
Puigdemont ha de quedar-se. El president Puigdemont ha de quedar-se perquè el seu partit el necessita. Esquerdats entre el populisme laurista en hores baixes, un pujolisme que rebrota i l'ànima de la gestió a la recerca d'un espai, un buit de lideratge podria ser letal i acabar com el rosari de l'aurora. Entre la vella Convergència i el nou sobiranisme de l'espai central que hauria de venir, Junts és un projecte en transició que només el puigdemonstisme manté cohesionat i sòlid. El president Puigdemont haurà de pilotar durant un temps la recomposició d'aquest espai perquè el camí cap als nous lideratges tingui l'ordre i el concert que el part esguerrat del difunt PDECat no va tenir.
Puigdemont ha de quedar-se. El llegat del president Puigdemont ha de ser-hi si Junts vol mantenir el patrimoni que l'ha fet fort aquests darrers anys. El catalanisme necessitava el desacomplexament, la creativitat política, l'assertivitat i la capacitat de resistència que el puigdemontisme ha demostrat des que va aparèixer al centre de l'escenari. El llegat del president Puigdemont ha de quedar-se al costat de l'obra immensa de president Pujol i del rigor que representa el president Mas. Quatre en un: els missatges de Pujol, Mas i Puigdemont i la síntesi d'un nou sobiranisme constructor per la Catalunya d'ara i de demà. El quart ingredient que està per venir.
Puigdemont ha de quedar-se, però s'haurà d'anar enretirant. Els lideratges polítics mai no són compartits i la mesura del seu èxit serà un relleu ben fet. Tard o d'hora un nou lideratge prendrà el timó de Junts i el president Puigdemont haurà d'anar fent camí cap a la galeria dels gerros xinesos on es desen els presidents quan han acabat el seu temps. Plegar per complir i plegar per obrir un nou cicle. Quedar-se per evitar la trencadissa i quedar-se, també en forma de llegat. Un cercle més al tronc d'un moviment polític que ha de continuar creixent.