Paro sovint per l'estació de metro de la Barceloneta. Em topo sovint amb un munt de manters aturats al vestíbul, carregats amb embalums, esperant vés a saber què. Comprovo sovint com els turistes se'ls miren estranyats, una mica atemorits per si s'han equivocat de parada i han anat a parar a la banlieue. Sento comentaris de barcelonins: "Això no pot ser! Quina imatge que donem de la nostra ciutat". De rerefons em semblen sentir les veus de la gent d'ordre: "És indignant!".
Després agafo el bicing i pel passeig Joan de Borbó esquivo els venedors que ja han sortit del forat del Metro. Faig un eslàlom entre bosses d'imitació, bambes amb marques no t'hi fixis i pareos que a casa fem servir d'estovalles. Fan lleig, sí. Si hi poséssim joves musculosos i bronzejats, rossos i d'ulls blaus, farien més joc amb els iots ostentosos que cada cop arraconen més als pescadors. I és que els pescadors, bruts i cansats, tampoc no queden bé. Desentonen.
I el Víctor que demana caritat al xamfrà de Passeig de Sant Joan amb Provença, assegut al graó d'una botiga, també fa lleig, i no diguem la Maria, que ha tornat a la seva plaça del davant del Bonpreu després que l'hagin operada d'una hèrnia a Romania. Ella no només fa lleig, sinó que m'emprenya quan surto de casa perquè s'ha acostumat a què li pagui el butà i ara ho he de fer cada vegada, sospitant que més d'un veí li està pagant la mateixa bombona cada cop. Ha tornat més prima, la Maria, però amb la mateixa cantarella insuportable de si té criatures petites i si el marit l'ha deixada i, pel meu gust, encara està massa grassa.
Els grassos també fan lleig, sobretot les dones que han decidit no tenir complexos i s'atreveixen a posar-se pantalons curts. És terrible. El pitjor és si són grans. Els carrers serien molts més macos només amb gent jove que es passa hores modelant-se al gimnàs, quedarien molt més bé. Tot ordenadet: els guapos pels carrers i els negres... els negres ofegats, just abans d'arribar, i així no emprenyarien, que no hi ha dret, que tot és culpa de la Colau que no té mà dura i això és Can Pixa. Sort que el capitalisme sempre té solucions: polítics guapos i hipòcrites que prometen que ens ho posaran tot en ordre i tindrem una ciutat sense conflictes i sense delinqüència i podrem continuar com si, al món, no hi haguessin desigualtats econòmiques flagrants i nosaltres, els privilegiats, no haguéssim ni de patir la lletjor dels pobres a les nostres ciutats. (Avís a tuitaires amb poca comprensió lectora. Aquest article està escrit en clau irònica. Salut)
Després agafo el bicing i pel passeig Joan de Borbó esquivo els venedors que ja han sortit del forat del Metro. Faig un eslàlom entre bosses d'imitació, bambes amb marques no t'hi fixis i pareos que a casa fem servir d'estovalles. Fan lleig, sí. Si hi poséssim joves musculosos i bronzejats, rossos i d'ulls blaus, farien més joc amb els iots ostentosos que cada cop arraconen més als pescadors. I és que els pescadors, bruts i cansats, tampoc no queden bé. Desentonen.
I el Víctor que demana caritat al xamfrà de Passeig de Sant Joan amb Provença, assegut al graó d'una botiga, també fa lleig, i no diguem la Maria, que ha tornat a la seva plaça del davant del Bonpreu després que l'hagin operada d'una hèrnia a Romania. Ella no només fa lleig, sinó que m'emprenya quan surto de casa perquè s'ha acostumat a què li pagui el butà i ara ho he de fer cada vegada, sospitant que més d'un veí li està pagant la mateixa bombona cada cop. Ha tornat més prima, la Maria, però amb la mateixa cantarella insuportable de si té criatures petites i si el marit l'ha deixada i, pel meu gust, encara està massa grassa.
Els grassos també fan lleig, sobretot les dones que han decidit no tenir complexos i s'atreveixen a posar-se pantalons curts. És terrible. El pitjor és si són grans. Els carrers serien molts més macos només amb gent jove que es passa hores modelant-se al gimnàs, quedarien molt més bé. Tot ordenadet: els guapos pels carrers i els negres... els negres ofegats, just abans d'arribar, i així no emprenyarien, que no hi ha dret, que tot és culpa de la Colau que no té mà dura i això és Can Pixa. Sort que el capitalisme sempre té solucions: polítics guapos i hipòcrites que prometen que ens ho posaran tot en ordre i tindrem una ciutat sense conflictes i sense delinqüència i podrem continuar com si, al món, no hi haguessin desigualtats econòmiques flagrants i nosaltres, els privilegiats, no haguéssim ni de patir la lletjor dels pobres a les nostres ciutats. (Avís a tuitaires amb poca comprensió lectora. Aquest article està escrit en clau irònica. Salut)