En un atac d'entusiasme, la Mare de Déu es va acostar al llit de Jesús i li va cridar:
-Anem a menjar-nos el món!
El nen, que ja era grandet, es va remoure entre els llençols. Aquell dia, no va gosar ni remugar. Estava acostumat a les excentricitats de la seva mare.
-Vinga, va, comença per la selva -li va ordenar ella.
Davant la insistència, el noi no va tenir més remei que espolsar-se la mandra:
-No m'agrada la verdura crua, mami.
-Doncs llepa l'Himalaia, que està fresquet.
-Estàs boja? No té gust de res.
-Ciutat de Mèxic és més gustós, segur que t'agrada.
-No, mare. Ja no sé com dir-te que m'he fet vegetarià.
Així continuava la Mare de Déu, teixint la seva idea que ja era relat, amb els seus dos antagonistes, el seu conflicte i un final que ni ella sospitava. L'únic que sabia del cert és que havia de convèncer al seu primogènit:
-De debò que no en vols una miqueta?
Jesús no en volia. Ja feia molt de temps que el món li feia fàstic. El trobava decadent com una planta d'interior. Havia perdut la seva frescor. Tot estava cada cop més ordenat i quedava menys espai per a la bellesa. Feia mala olor: a petroli, al diner del petroli, a la pólvora del petroli, als cadàvers del petroli. Era un desastre.
-Vomitaria -va replicar.
Tot d'una a la Verge se li va encendre una llumeta maternal, definitiva:
-I si te l'escalfo una miqueta?
-Anem a menjar-nos el món!
El nen, que ja era grandet, es va remoure entre els llençols. Aquell dia, no va gosar ni remugar. Estava acostumat a les excentricitats de la seva mare.
-Vinga, va, comença per la selva -li va ordenar ella.
Davant la insistència, el noi no va tenir més remei que espolsar-se la mandra:
-No m'agrada la verdura crua, mami.
-Doncs llepa l'Himalaia, que està fresquet.
-Estàs boja? No té gust de res.
-Ciutat de Mèxic és més gustós, segur que t'agrada.
-No, mare. Ja no sé com dir-te que m'he fet vegetarià.
Així continuava la Mare de Déu, teixint la seva idea que ja era relat, amb els seus dos antagonistes, el seu conflicte i un final que ni ella sospitava. L'únic que sabia del cert és que havia de convèncer al seu primogènit:
-De debò que no en vols una miqueta?
Jesús no en volia. Ja feia molt de temps que el món li feia fàstic. El trobava decadent com una planta d'interior. Havia perdut la seva frescor. Tot estava cada cop més ordenat i quedava menys espai per a la bellesa. Feia mala olor: a petroli, al diner del petroli, a la pólvora del petroli, als cadàvers del petroli. Era un desastre.
-Vomitaria -va replicar.
Tot d'una a la Verge se li va encendre una llumeta maternal, definitiva:
-I si te l'escalfo una miqueta?