El fatalisme és fatal

Mira que en som, de refotuts. Quan passen coses bones no acabem de celebrar-les prou. Aquesta setmana s'han produït dues bones notícies per als qui estem preocupats per la sostenibilitat i la deshumanització del nostre entorn (confio que siguem la majoria). L'una és que l'Ajuntament ha creat una empresa pública d'energia elèctrica per al consum privat. Aquesta energia s'obté de manera respectuosa amb el medi, en la mesura del possible, fet que no és desdenyable. Ja veurem com anirà, però és un gol per cridar-lo amb eufòria, un gol a les elèctriques que tradicionalment s'han comportat amb una prepotència digne del capitalisme que ens aclapara.

L'altra bona notícia, és que després d'una setmana de lluita veïnal, s'ha aconseguit aturar l'enderroc de les casetes modernistes del carrer Encarnació de Gràcia i, de passada, s'ha evitat que s'hi tali l'alzina bicentenària que hi ha al pati. Cert, ja no hi ha res a fer per al pi, que només conserva una única branca esgrogueïda i tindrà una mort lenta i agònica, ni encara menys per la palmera ni el llimoner, que han estat decapitats sense pietat. Cert, l'interior de les cases ha estat derruït i ara provoquen una tristesa immensa, com si no s'haguessin deslliurat dels bombardejos de la Guerra Civil. Cert, encara no hi ha una solució en ferm sinó que s'ha signat una treva d'una setmana per pactar una solució. L'Ajuntament diu que, si no arriba a cap acord amb l'empresa immobiliària -que té tots els papers en regla (com? per què? què ha passat?)- valorarà comprar les casetes per salvar-les. Ja és un pas endavant. Recordo com va costar salvar Can Castelló, prop de la Via Augusta, a l'inici dels 80, i la duresa perquè no es demolís la Casa Golferichs, als setanta, amb la campanya "Salvem el xalet". Cert, moltes altres cases han desaparegut.

Si paro esment en l'èxit és perquè estic sota els efectes de la lectura de Factfulness, de l'epidemiòleg suec Rosling Hans. L'assaig arribarà a les llibreries el 27 de novembre de la mà de La Campana -ja en tornarem a parlar- i és un antídot contra el fatalisme. Si aprenem a mirar les millores del món no serem tan queixosos, tan cansinos, que diuen els castellans. És habitual que el discurs de les esquerres s'ompli de mals auguris, de grans desastres futurs, de quanta injustícia que ens envolta. I qui se'n beneficien són els líders carismàtics, simpàtics, atrevits -Berlusconi, Trump- de la dreta. Abans me n'aniria de copes amb ells que amb un ecologista conscienciat dels que parla en femení i no calla, però precisament aquest poder de seducció del nou feixisme és perillosíssim. Als mitjans de comunicació i als votants desinformats, els encanta. Cada cop que els carismàtics diuen una bestiesa, vinga pàgines per alimentar la nostra tendència al fatalisme. N'hem d'aprendre. Aquesta manera de fer de l'esquerra, tan derrotista, tan plasta -per dir-ho ras i curt- és paralitzant. En canvi, si celebrem que la mobilització dels veïns ha estat un triomf, tornarem a mobilitzar-nos amb esperança orgullosa, provada i real, sense cantarella queixosa, sinó amb crits orgàsmics, si s'escau.