Cada cop em costa més d'entendre com la gent de la cultura hem caigut en la precarietat econòmica amb la passivitat d'uns xaiets que van cap a l'escorxador. Fa ben poc m'han encarregat un article de 20.000 caràcters -és a dir, llarg; és a dir, mesos de feina- per a una revista acadèmica. No paguen. Cap revista acadèmica paga. Per què? Compensen l'esforç donant punts als professors, però els qui no fem carrera universitària, què hi guanyem. Prestigi? No fotem! La col·lega que m'ho encarrega m'explica que en el gremi de les ciències encara és pitjor, que són els investigadors els qui han de pagar per publicar-hi.
Una altra, la setmana passada vaig fer una xerrada en una població catalana: 120 euros i encara gràcies perquè hi ha infinitat de llocs -públics i privats- que ni això. Amb l'excusa que estàs parlant de la teva novel·la, de la qual reps el 10% de les vendes, creuen que ja està tot resolt.
Malauradament, la gent de lletres no sobrevivim d'alimentar-nos l'ego amb afalacs sinó l'estómac amb hidrats de carboni, greixos i vitamines, com la resta d'humans. Descomptem IRPF: 102 euros; descomptem l'Avancar (em van convidar a sopar i no hi havia manera de tornar en transport públic): 52 euros. Una hora anar, una hora de bolo, una hora de tornar, equival a 17 euros l'hora, més els dos llibres que vaig signar suposa un guany de 54 euros per tres hores de feina, dues hores fent la factura digital i anant al banc perquè em posin un segell i al locutori perquè m'escanegin el document que he d'enviar per cobrar si no vols a la força, més l'any i mig dedicat a escriure la novel·la, que és l'excusa per acabar tenint-me opinant sobre la situació de les lletres catalanes, el país i el que s'escaigui. Haver dit que no, em direu amb raó. Sí, ja ho sé, de vegades costa dir que no per no fer un lleig, simplement.
I més: les tarifes del periodisme cultural a tots els mitjans han baixat de manera escandalosa, en alguns casos un 85% en 10 anys. Tots tenen les seves raons: el públic s'ha acostumat a rebre la informació gratuïta i no està disposat a gastar-se els calers per aconseguir un periodisme de més qualitat; les ràdios i teles han baixat en publicitat i aconsegueixen molts cops que hi col·labori de franc a canvi de visibilitat. Si tu dius que no, hi ha cua perquè hi aparegui un altre.
Aquesta columna no està escrita des de la queixa sinó des de la indignació i no des d'una indignació personal sinó compartida. Us explico el meu cas perquè és el que tinc més a mà, però malauradament no és una excepció. No és una rebequeria. Això, rai. El problema és més greu.
Si la gent de la cultura no ens mobilitzem, és perquè en el fons sospitem que bona part d'aquesta societat ens veu com un luxe, que no "servim" per a res, que no som útils. Si escrivim, és perquè volem. D'acord. És cert: jo escriuria encara que no em paguessin. Ho he fet milions de cops. Però i si no ho fes ningú? I si tothom deixés d'escriure? De reflexionar? D'estudiar? D'analitzar? I si les humanitats desapareguessin del mapa? I si visquéssim en un món sense llibres ni teatre ni música ni cinema ni filosofia ni crítica? Us imagineu un món així? A mi m'esgarrifa. És l'avantsala del feixisme. Un món sense periodisme crític, un món sense reflexió pausada, un món sense plaer artístic, un món amb ànima d'esclau. N'hi ha per fugir-ne i que l'últim apagui el llum.
Una altra, la setmana passada vaig fer una xerrada en una població catalana: 120 euros i encara gràcies perquè hi ha infinitat de llocs -públics i privats- que ni això. Amb l'excusa que estàs parlant de la teva novel·la, de la qual reps el 10% de les vendes, creuen que ja està tot resolt.
Malauradament, la gent de lletres no sobrevivim d'alimentar-nos l'ego amb afalacs sinó l'estómac amb hidrats de carboni, greixos i vitamines, com la resta d'humans. Descomptem IRPF: 102 euros; descomptem l'Avancar (em van convidar a sopar i no hi havia manera de tornar en transport públic): 52 euros. Una hora anar, una hora de bolo, una hora de tornar, equival a 17 euros l'hora, més els dos llibres que vaig signar suposa un guany de 54 euros per tres hores de feina, dues hores fent la factura digital i anant al banc perquè em posin un segell i al locutori perquè m'escanegin el document que he d'enviar per cobrar si no vols a la força, més l'any i mig dedicat a escriure la novel·la, que és l'excusa per acabar tenint-me opinant sobre la situació de les lletres catalanes, el país i el que s'escaigui. Haver dit que no, em direu amb raó. Sí, ja ho sé, de vegades costa dir que no per no fer un lleig, simplement.
I més: les tarifes del periodisme cultural a tots els mitjans han baixat de manera escandalosa, en alguns casos un 85% en 10 anys. Tots tenen les seves raons: el públic s'ha acostumat a rebre la informació gratuïta i no està disposat a gastar-se els calers per aconseguir un periodisme de més qualitat; les ràdios i teles han baixat en publicitat i aconsegueixen molts cops que hi col·labori de franc a canvi de visibilitat. Si tu dius que no, hi ha cua perquè hi aparegui un altre.
Aquesta columna no està escrita des de la queixa sinó des de la indignació i no des d'una indignació personal sinó compartida. Us explico el meu cas perquè és el que tinc més a mà, però malauradament no és una excepció. No és una rebequeria. Això, rai. El problema és més greu.
Si la gent de la cultura no ens mobilitzem, és perquè en el fons sospitem que bona part d'aquesta societat ens veu com un luxe, que no "servim" per a res, que no som útils. Si escrivim, és perquè volem. D'acord. És cert: jo escriuria encara que no em paguessin. Ho he fet milions de cops. Però i si no ho fes ningú? I si tothom deixés d'escriure? De reflexionar? D'estudiar? D'analitzar? I si les humanitats desapareguessin del mapa? I si visquéssim en un món sense llibres ni teatre ni música ni cinema ni filosofia ni crítica? Us imagineu un món així? A mi m'esgarrifa. És l'avantsala del feixisme. Un món sense periodisme crític, un món sense reflexió pausada, un món sense plaer artístic, un món amb ànima d'esclau. N'hi ha per fugir-ne i que l'últim apagui el llum.