El passat mes d’abril es complien setanta anys de la celebració de la Conferència de Bandung, ciutat on durant un temps els neerlandesos van considerar convertir-la en la capital de la colònia en substitució de Jakarta. La conferència va reunir un total de vint-i-nou països afro-asiàtics, que en conjunt representaven més de la meitat de la població mundial, i havia estat convocada per cinc països que acabaven d’accedir a la independència (Índia, Pakistan, Ceilan, Birmània -avui Myanmar- i Indonèsia), com havia succeït ja a gran part de l’Àsia (excepte a Indoxina on l’irredemptisme francès havia estat castigat el 1954 amb la derrota de Dien Bien Phu, que no va poder evitar la posterior divisió del país i la guerra del Vietnam) on la Segona Guerra Mundial havia demostrat que l’home blanc no només no era invencible, sinó que, com havia succeït a la mateixa Indonèsia, havia estat incapaç de defensar les colònies davant l’avenç japonès.
Així doncs, la principal qüestió tractada a Bandung va ser l’oposició al colonialisme i es va aprovar una resolució que el condemnava "en totes les seves manifestacions" i, d'acord amb aquest principi, la conferència va proclamar la seva solidaritat amb la lluita dels àrabs contra Israel i es va manifestar a favor de la independència del Marroc, Tunísia i Algèria. Un cop molt dur contra el colonialisme francès i una bona dosi d'esperança per als països colonitzats d'Àfrica, que seguien sent la majoria. La crítica del colonialisme es va fer extensiva a l'imperialisme econòmic i a la discriminació racial, present als EUA i, per descomptat, en el règim d’apartheid de Sud-àfrica. Un altre tema que va destacar a la Conferència va ser el de la no alineació en un món que en aquells moments estava dividit en dos grans blocs oposats i, per tant, es va insistir en la igualtat i sobirania de totes les nacions, rebutjant qualsevol mena d’ingerència política i qualsevol tipus de pressió per part de les grans potències, i en el dret que tenien tots els pobles a decidir per si mateixos el futur, tal com recollia l’article 1.2 de la Carta de Nacions Unides que defensa "el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació"). També es va fer una crida al desarmament, a la prohibició de les armes nuclears i a solucionar les diferències per la via pacífica.
La qüestió del colonialisme va deixar de ser la principal preocupació al llarg dels anys a mesura que la majoria de colònies africanes accedien a la independència. En canvi, el tema que va guanyar protagonisme va ser el de la no alineació en la mesura que la guerra freda obligava els països a decantar-se per un dels dos blocs i ser aliats dels EUA o de l’URSS. Així va quedar de manifest en la continuïtat de Bandung, la Conferència de Belgrad de setembre de 1961, que fou on oficialment es creà el Moviment de Països No Alineats (MPNA) liderat per Nehru (Índia), Gamal Abdel Nasser (Egipte) i Josip Broz Tito (Iugoslàvia), que havia trencat amb Stalin el 1948 i Iugoslàvia no formava part del Consell d'Assistència Econòmica Mútua o COMECON creat l’any següent a instàncies de l’URSS.
A Belgrad hi van participar vint-i-cinc països, 12 asiàtics, 10 africans (inclosa Algèria en ple procés de descolonització), dos europeus i un de l’Amèrica Llatina (Cuba), mentre Bolívia, Brasil i Equador assistien com observadors. A la declaració final destaca la crida a eliminar qualsevol vestigi d’imperialisme, colonialisme o neocolonialisme i al no-alineament o no compromís amb cap els blocs. El MPNA va tenir continuïtat amb les següents conferències (El Cairo, 1964; Lusaka -Zàmbia-, 1970), Alger, 1973; Lima, 1975; Colombo -Sri Lanka-, 1976; Belgrad, 1978; i l'Havana, 1980) en què el nombre de països adherits no va deixar d’augmentar fins a arribar als 120. La darrera cimera es va celebrar el gener de 2024 a Kampala (Uganda), precedida de les de Baku (2019), Illa Margarita (Veneçuela, 2016) i Teherán (2012). Això no obstant, si la fi del colonialisme havia deixat sense un dels principals objectius que s’havien emfasitzat a Bandung, la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la fi de la Guerra Freda deixava sense contingut al MPNA del seu segon pilar, la suposada no alineació que, d’altra banda, havia nascut viciada d’origen quan entre els membres trobàvem ja a les primeres cimeres països clarament alineats amb els EUA o l’URSS.
En general, si observem els països que en formen part, el MPNA s’ajusta a allò que el sociòleg, economista i historiador nord-català Alfred Sauvy va definir el 1952 com a "Tercer Món" per definir, en el context de la Guerra Freda, els països no-alineats, ni amb els Estats Units i els seus aliats, que serien el "Primer Món", ni amb la Unió Soviètica i els seus aliats, que serien el "Segon Món". És obvi que aquesta terminologia no es correspon amb el moment actual, ja que el món d’avui presenta grans diferències amb els moments àlgids de la guerra freda quan a Washington regnava el pànic pel que es coneixia com "l’efecte dominó", ja que, després de la Segona Guerra Mundial, el que havia estat un fenomen fins llavors aïllat, el règim sorgit de la Revolució d’Octubre de 1917, havia estès la seva influència, o el seu domini segons es miri, per tota l’Europa oriental i progressivament havien sorgit règims comunistes a la Xina, Corea del Nord, Cuba, Iemen del Sud, Vietnam, Afganistan, Angola, Moçambic... Moscou mantenia a més aliances amb diferents règims socialistes àrabs, des de l’Egipte de Nasser, a Síria, l’Iraq o la Líbia de Moammar al-Gaddafi.
Ara bé, el que avui es denomina el "Sud Global" no es pot definir com una simple transposició dels antics termes o conceptes de Tercer Món o Països en vies de desenvolupament (segons la denominació de Nacions Unides), ja que comprèn realitats diferents tant econòmiques com geogràfiques. En primer lloc, perquè dins d’aquest Sud Global trobem economies emergents i fins i tot grans potències econòmiques (Índia, Brasil) i, alhora polítiques, amb capacitat per disputar-li l’hegemonia mundial als EUA. En segon lloc, perquè dins del "Nord" cada cop més hi ha, en un món amb una mobilitat impensable fa només unes dècades, sectors socials que per la seva marginació i condicions de vida també són part d’aquest Sud Global. En conclusió, potser la definició caldrà cercar-la en un món postcolonial i resistent a acceptar un capitalisme global que amb unes formes d’explotació i de despossessió creixents condiciona negativament la vida i el futur de les persones i dels pobles.
El Sud Global vindria a ser en aquest sentit allò que defineix a tots aquells països i sectors socials que oposen resistència a les forces hegemòniques que regeixen el món i que s’identifiquen amb un sentiment d’empoderament polític que qüestiona l’ordre internacional i econòmic sorgit després de la Segona Guerra Mundial. I en aquest empoderament és on trobem també les diferències més acusades, ja que inclou des de règims i grups totalitaris, populistes i d’extrema dreta que pugnen per substituir amb institucions alternatives l’ordre liberal occidental que regeix el món a moviments que creuen que l’alternativa a aquest ordre liberal només pot ser un món més democràtic, més lliure i més just. La incertesa introduïda en la geopolítica mundial per polítiques inconsistents i disruptives (Donald Trump), genocides (Benjamin Netanyahu), imperialistes (Vladímir Putin) o interessadament solidàries (Xi Jinping) no ajuden, en tot cas, a definir quin futur ens espera.