Ha plogut prou d’ençà que, el setembre del 2020, l'associació Amnistia i Llibertat va presentar una proposta concreta de llei d’amnistia a l’Ateneu Barcelonès i una campanya de recollida de suports. Ho feia de la mà d’en Joan Queralt (coautor del text amb en Joan Ridao); l'ara consellera de Justícia, Gemma Ubasart; i els acadèmics Sònia Àndolz i Xavier Burgués. En aquell moment compartíem la necessitat de posar l’amnistia al centre del debat, juntament amb ERC, que també hi treballava, però fou a partir d’aquest text i d’aquesta iniciativa de recollida de signatures que començà un treball conjunt amb altres actors de l’independentisme (Òmnium, CUP i Junts) que culminà en diferents accions compartides: l’aprovació d’una proposta de resolució al Parlament el desembre de 2020 reclamant l’aprovació d’una Llei d’amnistia al Congrés, el registre efectiu d’una proposta concreta de llei per part dels partits presents a la cambra baixa el març de 2021, i finalment la recollida de signatures per donar suport a la iniciativa.
En aquell moment, la nul·la voluntat del PSOE de resoldre el conflicte polític va comportar que la mesa del Congrés rebutgés la iniciativa sense ni tan sols prendre-la en consideració, al·legant una inconstitucionalitat que estava més fonamentada en una por al debat que en arguments jurídics. La realitat, però, cau pel seu propi pes, i es constata, un cop més, que l’Estat no pot continuar donant l’esquena al debat polític que planteja Catalunya i obrint una oportunitat al tauler de joc.
Podríem dir que la lluita antirepressiva està sent de trinxera: lluitada, patida, lenta... però el temps i l’esforç estan donant els seus fruits. Primer, els indults, que van permetre alliberar nou persones que havien arriscat i perdut la seva llibertat per fer possible el referèndum de l’1 d’octubre. Després, la derogació de la sedició va contribuir enormement a millorar la situació judicial de més persones represaliades i, sobretot, a eliminar la possibilitat de tornar a fer servir aquest delicte per perseguir la dissidència a Espanya. Ara, però, és hora d’acabar d’una vegada per totes amb la repressió que l’Estat ha exercit sobre milers de catalans pel simple fet de voler decidir el futur del seu país a les urnes. Ara, és l’hora de l’amnistia.
L’amnistia, tal com vam proposar ara fa dos anys, implica l’eliminació de tota conseqüència jurídica- sigui penal, administrativa o civil- que es pugui derivar de les accions i conductes amb finalitats polítiques descrites a la llei. En paraules de la proposició de llei d’amnistia de 2021, quedarien amnistiades totes les conductes realitzades des de l’1 de gener de 2013 fins al moment d’entrada en vigor de la llei, sempre que les conductes tinguin intencionalitat política, entesa com a intencionalitat vinculada a la lluita per l’autodeterminació de Catalunya. És a dir, que totes aquelles accions vinculades a la preparació, organització, execució i celebració del procés participatiu del 9 de novembre de 2014, el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, com també tots aquells actes de protesta a la via pública per defensar el referèndum o criticar l’actuació posterior de l’Estat, deixarien de ser perseguides i totes les conseqüències jurídiques serien eliminades.
La consecució d’una amnistia és d’una importància cabdal, perquè només mitjançant una llei d’amnistia es pot tenir la capacitat d’eliminar tota la repressió generada per la lluita per l’autodeterminació dels darrers anys i les seves conseqüències: els condemnats per l’organització de l’1-O veurien eliminats els seus antecedents penals, recuperats els seus drets polítics i eliminades les responsabilitats econòmiques milionàries que el Tribunal de Comptes ha fet caure sobre ells, d’entre altres persones; els exiliats podrien tornar a casa sense cap represàlia; tots aquells polítics, alcaldes i funcionaris que estan encausats o perseguits per l’organització de l’1-O veurien decaure els seus procediments judicials o econòmics després de tants anys; i, per descomptat, totes aquelles persones, anònimes o conegudes, amb condemnes o causes obertes per haver defensat al carrer la democràcia i l’autodeterminació, també haurien de veure’s lliures de tot procediment judicial.
L’amnistia no és un punt final al conflicte polític entre Catalunya i Espanya, que només es resoldrà amb un referèndum d’autodeterminació reconegut internacionalment on totes les parts de la societat catalana se sentin cridades a participar. La consecució de l’amnistia és la continuació necessària i indestriable de la lluita pels nostres drets nacionals. El que la llei d’amnistia busca és la restitució de tots els drets fonamentals vulnerats per tornar a portar el debat social sobre l’autodeterminació de Catalunya al debat polític, d’on no havia d’haver sortit mai. El que l’aprovació de la llei d’amnistia implicaria, per se, és un reconeixement explícit i intens per part de l’Estat que el que passa a Catalunya és un conflicte polític en majúscules, i que, per tant, les solucions repressives no eren legítimes ni desitjables.
El moment és clau i important, i cal que els partits independentistes negociïn de forma coordinada i hàbil el contingut d’aquesta llei, que no pot deixar ningú enrere i que ha d’estar totalment blindada a possibles interpretacions interessades d’un sistema judicial poc neutral. Acabar amb la repressió implicarà l’obertura d’una nova etapa, però també un missatge crucial de cara al futur: el poble català ha de continuar treballant per la seva llibertat sense por a les conseqüències, que, si arriben, seran lluitades per tothom sense descans fins que siguin remogudes.
Per a totes les persones represaliades. Ara, toca amnistia!
En aquell moment, la nul·la voluntat del PSOE de resoldre el conflicte polític va comportar que la mesa del Congrés rebutgés la iniciativa sense ni tan sols prendre-la en consideració, al·legant una inconstitucionalitat que estava més fonamentada en una por al debat que en arguments jurídics. La realitat, però, cau pel seu propi pes, i es constata, un cop més, que l’Estat no pot continuar donant l’esquena al debat polític que planteja Catalunya i obrint una oportunitat al tauler de joc.
Podríem dir que la lluita antirepressiva està sent de trinxera: lluitada, patida, lenta... però el temps i l’esforç estan donant els seus fruits. Primer, els indults, que van permetre alliberar nou persones que havien arriscat i perdut la seva llibertat per fer possible el referèndum de l’1 d’octubre. Després, la derogació de la sedició va contribuir enormement a millorar la situació judicial de més persones represaliades i, sobretot, a eliminar la possibilitat de tornar a fer servir aquest delicte per perseguir la dissidència a Espanya. Ara, però, és hora d’acabar d’una vegada per totes amb la repressió que l’Estat ha exercit sobre milers de catalans pel simple fet de voler decidir el futur del seu país a les urnes. Ara, és l’hora de l’amnistia.
L’amnistia, tal com vam proposar ara fa dos anys, implica l’eliminació de tota conseqüència jurídica- sigui penal, administrativa o civil- que es pugui derivar de les accions i conductes amb finalitats polítiques descrites a la llei. En paraules de la proposició de llei d’amnistia de 2021, quedarien amnistiades totes les conductes realitzades des de l’1 de gener de 2013 fins al moment d’entrada en vigor de la llei, sempre que les conductes tinguin intencionalitat política, entesa com a intencionalitat vinculada a la lluita per l’autodeterminació de Catalunya. És a dir, que totes aquelles accions vinculades a la preparació, organització, execució i celebració del procés participatiu del 9 de novembre de 2014, el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, com també tots aquells actes de protesta a la via pública per defensar el referèndum o criticar l’actuació posterior de l’Estat, deixarien de ser perseguides i totes les conseqüències jurídiques serien eliminades.
La consecució d’una amnistia és d’una importància cabdal, perquè només mitjançant una llei d’amnistia es pot tenir la capacitat d’eliminar tota la repressió generada per la lluita per l’autodeterminació dels darrers anys i les seves conseqüències: els condemnats per l’organització de l’1-O veurien eliminats els seus antecedents penals, recuperats els seus drets polítics i eliminades les responsabilitats econòmiques milionàries que el Tribunal de Comptes ha fet caure sobre ells, d’entre altres persones; els exiliats podrien tornar a casa sense cap represàlia; tots aquells polítics, alcaldes i funcionaris que estan encausats o perseguits per l’organització de l’1-O veurien decaure els seus procediments judicials o econòmics després de tants anys; i, per descomptat, totes aquelles persones, anònimes o conegudes, amb condemnes o causes obertes per haver defensat al carrer la democràcia i l’autodeterminació, també haurien de veure’s lliures de tot procediment judicial.
L’amnistia no és un punt final al conflicte polític entre Catalunya i Espanya, que només es resoldrà amb un referèndum d’autodeterminació reconegut internacionalment on totes les parts de la societat catalana se sentin cridades a participar. La consecució de l’amnistia és la continuació necessària i indestriable de la lluita pels nostres drets nacionals. El que la llei d’amnistia busca és la restitució de tots els drets fonamentals vulnerats per tornar a portar el debat social sobre l’autodeterminació de Catalunya al debat polític, d’on no havia d’haver sortit mai. El que l’aprovació de la llei d’amnistia implicaria, per se, és un reconeixement explícit i intens per part de l’Estat que el que passa a Catalunya és un conflicte polític en majúscules, i que, per tant, les solucions repressives no eren legítimes ni desitjables.
El moment és clau i important, i cal que els partits independentistes negociïn de forma coordinada i hàbil el contingut d’aquesta llei, que no pot deixar ningú enrere i que ha d’estar totalment blindada a possibles interpretacions interessades d’un sistema judicial poc neutral. Acabar amb la repressió implicarà l’obertura d’una nova etapa, però també un missatge crucial de cara al futur: el poble català ha de continuar treballant per la seva llibertat sense por a les conseqüències, que, si arriben, seran lluitades per tothom sense descans fins que siguin remogudes.
Per a totes les persones represaliades. Ara, toca amnistia!