El serial en què s'ha convertit la configuració de l'esquerra del PSOE de cara al 29-N encara no s'ha acabat. Sabem que Gabriel Rufián serà el candidat d'ERC, sabem que Ada Colau serà la candidata del Front Ampli, i també sabem que Rufián farà campanya al costat de Podem, amb Irene Montero al capdavant. Queda per saber, això sí, quin disseny definitiu quedarà de cara a aquell votant que vulgui aturar el PP i Vox sense pagar el peatge d'optar per Pedro Sánchez. I queda per saber, també, fins a quin punt Rufián pressionarà per aliar-se amb els Comuns, l'opció que prefereix i de la qual no se n'amaga. Són debats, això sí, que es poden acabar convertint en irrellevants.
Per què? El PP i Vox, com diuen totes les enquestes menys la del CIS -aquest dimecres se'n publica una de nova, amb la incògnita de saber fins a quin punt Sánchez amplia la distància respecte d'Alberto Núñez Feijóo, per no trencar amb la tònica habitual-, tenen moltes opcions de superar àmpliament la majoria absoluta. Al PSOE no li anirà malament, perquè té el vot d'esquerres agrupat, i el que falla és la resta de la majoria de la investidura, en especial el que abans es coneixia com a Sumar i ara es dirà Front Ampli. Si en una dècada acabes tenint quatre marques -Podem, Unides Podem, Sumar i ara Front Ampli-, tot indica que res anirà bé. Que ho preguntin a l'antiga CDC, això.
Resulta curiós que tot aquest espai, després de deu anys de desavinences, ruptures, baralles personals, escàndols poc edificants -algú recorda Íñigo Errejón i les múltiples lliçons de desconstrucció masculina que va vessar en la seva carrera?- i una incapacitat manifesta per articular-se com un bloc vàlid per frenar la dreta i l'extrema dreta en l'últim cicle electoral, ara intenti desviar l'atenció. Convertida en un jeroglífic de sigles, l'esquerra del PSOE ha estat arrasada en bona part de les autonomies, i s'ha quedat sense lideratge ràpid, amb una Yolanda Díaz que en cap moment ha sabut aplegar totes les ànimes del moviment que liderava. I això que la va posar -a dit- Pablo Iglesias el 2021.
I ara resulta que totes les esperances estaven posades en Rufián, per alguns -no costa gaire imaginar-se'ls en un bar de Malasaña preparant un tuit de quatre paràgrafs que servirà d'argumentari per la propera tertúlia- el principal culpable de la manca d'unitat de l'esquerra el 29-N. Segur que no hi ha tingut res a veure la lluita fratricida que sempre va existir entre Iglesias i Ada Colau, o entre Iglesias i Díaz, o entre el grup parlamentari de Sumar i el de Podem, escindit als primers compassos de la legislatura. O que Díaz vetés Irene Montero a les llistes de Sumar, per exemple. Tot això també va ser culpa d'ERC? Un partit independentista ha de salvar els mobles d'un espai autodestruït?
Es poden discutir els moviments de Rufián en els últims mesos i anys. Haver anat per lliure, haver-se carregat part dels companys del grup parlamentari, haver promogut un front plurinacional d'esquerres sense tenir en compte el rebuig de la direcció. Haver trencat tots i cadascun dels ponts amb Junts a Madrid. Però segur que no tindrà la culpa que Yolanda Díaz, Mónica García, Emilio Delgado, Irene Montero, Ione Belarra i companyia hagin preferit treure's els budells en un moment, seguint el seu relat, de gran emergència per l'amenaça ultra. Que tan ultra no devia ser si Colau, el 2019, va acceptar els vots de Manuel Valls per foragitar Ernest Maragall, d'ERC, de l'alcaldia de Barcelona.