La ciutadania té dret a la cultura i a les arts, a accedir-hi, a gaudir-ne críticament i a practicar-les. Però, de la mateixa manera que, per llegir i escriure, fan falta el vocabulari i la sintaxi que l’interrelaciona, per accedir a les arts i expressar-s’hi, també fa falta aprendre’n el llenguatge. Per això, el lema del Primer Fòrum de les Arts a l’Educació (1-2 abril 2022) va ser “L’educació en les arts, condició del dret de la ciutadania a la cultura”. L’objectiu somniat no era altre que avançar cap a la integració de les arts a l’educació primària i secundària obligatòria, la que comparteix tota la població, sense exclusions. D’aquell Fòrum multitudinari, que va reunir el bo i millor de la cruïlla arts-educació, en va sortir la Carta de les Arts a l’Educació, amb les seves 63 recomanacions. I també el compromís del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), que l’havia organitzat, de promoure prop del Govern la progressiva materialització d’aquestes recomanacions i de convocar el Fòrum cada dos anys per tal de fer el seguiment del camí fet i actualitzar plantejaments.
Democratitzar l’accés a la cultura i a les arts com també promoure la pràctica cultural i artística de la ciutadania són els objectius bàsics de tota política cultural democràtica, uns objectius que, entre nosaltres, han topat fatalment amb el sostre baix que determina l’actual dèficit artístic a l’educació obligatòria i, doncs, en el conjunt de la població. Per això, és important que les arts s’incorporin degudament als currículums i als projectes educatius d’escoles i instituts.
Per això, encara que no tan sols per això. Perquè les arts són llenguatges dels quals cal adquirir els rudiments, però són també eines pedagògiques valuoses per a la formació integral de la persona, eines especialment útils per a la renovació en curs de la funció docent. En efecte, les arts resulten decisives per al desenvolupament cognitiu, relacional i emocional de la persona, perquè propicien l’expressivitat, singularitzen l’individu dins del grup, promouen el treball en equip, faciliten l’empatia envers l’altre, amb el reconeixement, la posada en valor i la inclusió de la diferència i, especialment important, faculten la persona en la gestió de les seves emocions.
Hi ha una tendència excessiva a carregar les senalles de l’educació obligatòria amb tota mena de dèficits i objectius socials a guanyar. Representa que tot ha de resoldre-ho l’escola. I això no és just ni viable, com han assenyalat de fa temps moviments com “Ciutat educadora” i, més recentment, “Educació 360”. L’educació ha de ser fruit d’una gran aliança entre tres vèrtexs: l’escola, la família i la comunitat de proximitat. Només aquesta aliança pot reeixir en els objectius educatius, entre els quals saber encarar, discriminar i digerir l’actual selva comunicacional. I és aquesta aliança també la que ha d’entomar l’educació en les arts: les escoles i instituts, incorporant en la mesura deguda les arts als currículums i als projectes educatius de centre; però també les famílies, fent el pont entre l’escola o l’institut i la vida cultural i artística local; i les escoles locals de les arts o altres agents artístics locals, tant en la seva col·laboració amb els centres educatius, dins de l’horari lectiu, com en la docència complementària fora d’horari lectiu i al llarg de la vida.
La gran novetat del camí fet és la creació del “Programa Temporal per a la Millora de les Arts a l’Educació” (amb una durada de 3 anys, renovable) entre els Departaments de Cultura i d’Educació del Govern de la Generalitat, amb cobertura sobre el conjunt del territori per tal de propiciar l’articulació de les esmentades aliances arreu del país. Sergi Díaz n’ha assumit la direcció, a partir de la seva contrastada experiència i coneixement en aquest terreny, prop de les escoles i instituts de Barcelona.
Una altra fita important del procés seguit ha estat l’elaboració, per la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) i de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), d’un interessant document on es formula una proposta de cooperació entre l’Administració local i el Govern sobre la cruïlla arts-educació i, en particular, sobre el vell plet de les escoles locals de les arts que, a diferència de gairebé tot, encara no han recuperat el llindar de finançament governamental que va decaure amb les “retallades” del Departament d’Educació del 2012.
També cal constatar un buit important al voltant de la formació de formadors (dins la formació inicial i continuada dels mestres, dins del màster de formació del professorat de Secundària i respecte de la formació ad hoc dels artistes-col·laboradors), una tasca bàsica aquesta i en la qual farà falta el compromís del Departament de Recerca i Universitats.
El Segon Fòrum de les Arts a l’Educació (30 d’octubre 2024) té per lema “El planejament nacional o la universalització del dret a la cultura i les arts”. I és que ja fa molt de temps que proliferen a Catalunya meritòries experiències innovadores en aquest camp. Ho fan espontàniament i, esclar, en formació dispersa, sense que les acompanyi cap designi públic d’universalització, de manera que tothom se’n pugui beneficiar. Comença a ser hora que les polítiques de govern incorporin aquest objectiu i que el persegueixin de manera programada, progressiva i a termini, és a dir, mitjançant un planejament nacional que impliqui els departaments de Cultura, Educació i Recerca-Universitats. Cal transitar, des del voluntariós “cal que neixin flors a cada instant”, per força dispers i sovint efímer, cap a un conreu floral sistemàtic i d’abast nacional, que arribi a tots els infants i joves de Catalunya.