La sanitat pública rep crítiques de manera sovint. És cert que les retallades, la gestió privada de serveis i el pagament d’alguns serveis externs fan pensar sobre la necessitat de millorar-ho. Tot i això, la sanitat pública no deixa la gent al marge, qualsevol persona resident a Catalunya pot accedir al sistema de salut. Cert és que cal millorar especialitzacions, que hi ha cues, llistes d’espera que tothom ha patit, però també que fa uns anys es van començar a posar terminis a les mateixes i que s’avança al respecte.
A Catalunya podem dir que tenim un sistema públic de salut sòlid, amb mancances, sí però consolidat i inclusiu. Moltes persones podem llegir-ho com a insuficient, però si mirem altres la diferència és tan enorme que esfereeix. Si anem a la gran potència mundial que són els Estats Units trobem un sistema privat on no hi ha intervenció si no hi ha diners. No existeix una cobertura sanitària universal i si es vol rebre assistència sanitària, s’ha de contractar una pòlissa privada i això deixa milions de persones sense cobertura.
A Catalunya el sistema privat gaudeix de bona salut, molta gent hi veu els avantatges, la millora de serveis, la garantia, tot i que cal aprofundir en l’anàlisi. Més enllà de preus i serveis cal veure el que realment ens ofereixen els dos sistemes. No es tracta de dir si és millor o pitjor tenir una assistència de salut privada, però sí fer una defensa del sistema públic.
A la darrera La Marató de 3Cat un dels testimonis destacava “sort de la sanitat pública” i això és una frase que es repeteix sovint perquè en l’àmbit privat hi ha excepcions i, també, mancances. Per exemple, sabem que la sanitat pública en cas d’ictus activa el "codi ictus", que dona prioritat en l’atenció, el trasllat, diagnòstic i tractament. La sanitat privada, normalment, ho deriva a la pública en aquests casos.
Un altre exemple són els tractaments de llarga durada o específics -com algun tipus d’anàlisis o tractaments tumorals- que no sempre troben resposta en la privada, bé queden exclosos o tenen alts copagaments. Evidentment, parlem de generalitzacions, però cal ser conscient que hi ha malalties que només des de la sanitat pública tenen una resposta assequible i inclusiva. En malalties minoritàries, llargues o de cars tractaments la majoria de les persones només tenim accés gràcies a la sanitat pública.
L’atenció a la salut és un dret universal. És usual que cada govern actuï de forma diferent i tot i que a Catalunya el sistema és molt consolidat a altres llocs de l’estat espanyol aquest dret universal s’ha vist privatitzat i minvat. A tot plegat caldria tenir en compte els tipus de contractació de professionals -actualment l’aplicació LIVO permet contractar professionals per hores, excepte en l’àmbit públic, per posar un exemple- i com això afecta a la nostra salut.
A la sanitat privada potser tindrem millor tracte a les persones acompanyants, espais més còmodes o la possibilitat d’habitacions individuals. Cal que establim les nostres prioritats i, sobretot, no pensar que el fet de pagar més fa pitjor la professionalitat, bon funcionament i inclusivitat de la xarxa pública, malgrat que cal millorar-la i té encara mancances, sí, però cal preservar-la, cuidar-la, defensar-la.