Els anys setanta del segle XX va créixer a Catalunya, l’estat i en l'àmbit internacional, el moviment antinuclear. Un moviment social que s’oposava a l’ús de l’energia nuclear, però també a la cursa d’armament nuclear que s’estava produint. Aquest moviment va ser l’origen d’alguns partits verds. La força del moviment va ser molta, les manifestacions massives i moltes mobilitzacions són de referència actualment, com ara l’acampada de dones que el 1981 va impulsar Women for Life on Earth, que van acampar al voltant de les instal·lacions militars de Greenham Common que va aconseguir mobilitzar fins a 30.000 persones en alguna de les seves accions.
És la lluita antinuclear una lluita del passat? Evidentment que no, és una lluita pel futur, el passat, simplement, ens mostra les lliçons que cal tenir en compte i ens inspira a partir de referents. La guerra freda pot sonar ja a lliçó d’història, però en l’actual context geopolític, molt més complex que la política de blocs, ressona el rearmament. El desastre nuclear Txernòbil pot sonar a una experiència traumàtica per una generació, però el que fa és mostrar-nos els efectes brutals que té l’energia nuclear sobre la vida.
Els darrers dies es va aprovar al Congrés dels diputats, una proposició no de llei sobre el futur de l’energia nuclear, una proposta aprovada i que allargarà la vida de les 7 centrals de l’estat, 3 de les quals són a Catalunya (Ascó I i II i Vandellós), quatre als Països Catalans (la quarta a Cofrents al País Valencià). L’any 1989 el primer reactor de Vandellòs (que s’havia posat en marxa l’any 1972 i ara ja desmantellat) es va patir el primer accident nuclear, amb un incendi que va afectar les turbines. Durant els anys de funcionament hi ha hagut almenys un centenar "successos notificats" en aquestes 4 centrals.
La producció d’electricitat per energies alternatives és, a hores d’ara, difícil. Cal reconèixer que malgrat el creixement l’energia verda, no hi ha potència suficient i cal afrontar els reptes i necessitats que això planteja però també cal tenir en compte que els reactors nuclears estan dissenyats per un màxim de 40 anys. I aquesta data de caducitat ja és una realitat. Allargar la vida dels reactors suposa un risc evident. Cal plantejar-se, en paral·lel a aquest allargament: són útils i efectius els actuals plans d’emergència?
11 de març de 2011, Fukushima. Un dels pitjors accidents nuclears que s’han produït, a banda de Txernòbil. L’accident de Txernòbil, produït l’any 1986, va afectar 155.000 quilòmetres quadrats i 350.000 persones. Fukushima, ja al segle XXI, ens toca de prop, a conseqüència de l’explosió es van alliberar isòtops radioactius a l’atmosfera i l’oceà (Cesi i plutoni, amb una vida radioactiva de 30 i 24 anys respectivament, es van evacuar 350.000 persones, va afectar un territori d’un radi de 30 quilòmetres des del nucli de l’accident i es van abocar 1,3 milions de metres cúbics d’aigua contaminada al mar. En aquest cas, destaca que va ser fruit d’un desastre natural en uns moments que el canvi climàtic ha produït, i està produint, a Catalunya i l’estat greus efectes.
Allargar la vida útil de les centrals nuclears, és una irresponsabilitat. Com deia el grup Al Tall en la seva cançó Nuclears? No, gràcies:
I a mans de semblant progrés
Història no hi ha més que una
Farem la pàtria en la lluna
Per tots els segles, Amén