Tenim tan normalitzada la violència i els abusos que quan algú, alguna, gosa dir públicament que en l’exercici professional els ha patit, de forma automàtica hi ha gran part de la societat mediàtica i de xarxes que es llença i posa en dubte el que ha dit.
“Denuncia”, li demanen, o bé, “per què no has denunciat si és veritat”. “Tens la pell molt fina” li diuen altres. “Digues el nom si vols que et creguem” o bé “si dius el nom s’ha de demostrar”, inclús “hi ha la possibilitat d’accions legals si no retires el nom”. En tot cas, el que hi ha és dubte, insult i defensa de qui es denuncia com a agressor.
Es qüestiona la credibilitat de les denunciants amb els arguments habituals “és molt afable”, “és bona persona”, “jo mai he vist cap conducta reprotxable”, “és un bon professional”… són arguments que no aporten res al tema i recorden els testimonis passavolants de les notícies un cop s’ha produït un crim masclista. És a dir, el fet que no ho veiem, que ni tan sols ho sospitem, no és un argument vàlid per negar el que ha passat. I, si ho és, pot ser-ho per tota mena de delicte: "M’han robat la cartera. Ah, no sé jo no ho he vist", imagineu la situació? És la situació que es troben moltes dones que han patit abusos i violència.
Per què en el cas de violència sexual, masclista, LGTB-fòbia es dubta de la víctima? Tenim tan profundament arrelada la cultura de l’abús que ni tan sols la veiem, que ens costa de creure o la normalitzem. Allò de “s’ha d’aguantar, és el que hi ha” fins que algú, alguna, aixeca la veu i tira de la manta. És llavors que surten altres veus que també denuncien, testimonis que ho han vist i mai havien gosat dir-ho, persones que empatitzen, denuncien i posen sobre la taula el que passa.
La vergonya ens fa negar la possible culpa per no veure, per no fer res. La manca de reconeixement de posicions de privilegi i la manca de sensibilitat estructural vers les víctimes d’abusos i violència.
El podcast de Crític ha destapat un secret en veu alta. Si l’abús i les violències existeixen en altres àmbits professionals per què no en el periodisme? Mèdia.cat, projecte del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va publicar un informe sobre les violències masclistes en l’entorn periodístic que recull que en el 28,4% dels casos quan una periodista ha patit assetjament no ha fet res i només en un 3,7% dels casos s’ha comunicat a la persona o comissió encarregada del protocol corresponent.
És per això que és tan important fer-ho públic i no callar, inclús havent d’aguantar, a sobre, insults, amenaces, befes i arguments plens d’ignorància o incredulitat que neguen l’abús patit. És valent, és important, és del tot necessari expressar públicament el que s’ha patit, sigui quan sigui, per tal que la normalització canvií de bàndol. Cal deixar de normalitzar les violències i visibilitzar-les és un valent primer pas. És el que vam aprendre d’Ana Orantes, de la reacció social i la del seu agressor. Res serà fàcil perquè l’estructura social ho permet i ho justifica, però per acabar amb les violències masclistes, les violències sexuals, els abusos, cal posar-ho de manifest i mobilitzar la solidaritat i l’empatia.