Tenint en compte l'ambient al Madrid politicomediàtic en relació amb l'amnistia i els perills per la unitat pàtria, sobta que els altaveus de la dreta no estiguin fent més referències històriques al Pacte de Sant Sebastià, nom amb què es coneix la reunió dels partits republicans de tot Espanya a la ciutat basca, el 17 d'agost de 1930, per acordar l'estratègia per fer caure la Monarquia i proclamar la Segona República, cosa que acabaria passant menys d'un any després, el 14 d'abril de 1931. Aquella reunió sediciosa vindria a ser l'antecedent històric més obvi de la conxorxa antiespanyola i anticonstitucional que, si hem de fer cas als titulars, Pedro Sánchez té organitzada amb els independentistes catalans i bascos.
Mirat amb ulls de columnista de la Brunete o de jutge del Suprem, els paral·lelismes hi són: el Pacte de Sant Sebastià va ser opac –sense declaració posterior ni constància documental, només els assistents saben què s'hi va parlar exactament–, és a dir igual que ara, que s'està pactant "a espaldas de los españoles"; la qüestió catalana va ser un element central de l'acord, com ara, que "terminaremos todos bailando la sardana"; i curiosament, el PSOE i el seu sindicat, la UGT, no en van ser impulsors i s'hi van sumar a posteriori i arrossegant els peus, també com ara (recordem que res del que està passant venia en el programa del PSOE, s'hi ha trobat forçats). Per si no fos prou, els signants del pacte de 1930 se'n van sortir i la monarquia, com hem dit, va caure molt de pressa, un element que fa la comparació històrica encara més sucosa per als que proclamen "la gravedad del momento" actual.
Certament, la història contemporània d'Espanya dona voltes sobre ella mateixa i determinats ingredients s'hi van repetint de manera cíclica, dos d'ells de manera molt destacada: la pulsió antidemocràtica de la dreta, i la qüestió de Catalunya. L'exercici comparatiu del diari de sessions del Congrés d'avui i de fa cent anys és esfereïdor. Els mateixos temes de fons, les mateixes expressions, la mateixa essència nacional irresolta, desagradable, conflictiva. La irritació de la nació hegemònica castellana per no haver aconseguit el sotmetiment total de catalans i bascos que ha buscat històricament és només comparable a la frustració catalana per no haver aconseguit ni una vida en llibertat fora d'Espanya, ni una vida còmoda i digna dins d'ella. És un empat històric d'impotències.
El pols inacabable pren avui la forma d'una guerra oberta contra la llei d'Amnistia, com fa vint anys va ser contra un nou Estatut d'Autonomia, i d'aquí a deu anys serà ves a saber contra què. L'esquerra espanyola no té ni la voluntat ni la força necessàries per a les reformes profundes i estructurals que caldrien per donar solució definitiva al conflicte català, i només pot anar oferint pegats i millores parcials, a l'espera que torni a governar la dreta i els desmunti. Així de precari és el pla. Però Catalunya s'hi agafa perquè ha descobert que, tal com és Espanya, per fer la independència probablement cal una revolució sense somriures, i el tema se li ha fet una bola que ni la digereix ni l'escup. Pinta, doncs, que la història continuarà donant voltes sobre ella mateixa.
Mirat amb ulls de columnista de la Brunete o de jutge del Suprem, els paral·lelismes hi són: el Pacte de Sant Sebastià va ser opac –sense declaració posterior ni constància documental, només els assistents saben què s'hi va parlar exactament–, és a dir igual que ara, que s'està pactant "a espaldas de los españoles"; la qüestió catalana va ser un element central de l'acord, com ara, que "terminaremos todos bailando la sardana"; i curiosament, el PSOE i el seu sindicat, la UGT, no en van ser impulsors i s'hi van sumar a posteriori i arrossegant els peus, també com ara (recordem que res del que està passant venia en el programa del PSOE, s'hi ha trobat forçats). Per si no fos prou, els signants del pacte de 1930 se'n van sortir i la monarquia, com hem dit, va caure molt de pressa, un element que fa la comparació històrica encara més sucosa per als que proclamen "la gravedad del momento" actual.
Certament, la història contemporània d'Espanya dona voltes sobre ella mateixa i determinats ingredients s'hi van repetint de manera cíclica, dos d'ells de manera molt destacada: la pulsió antidemocràtica de la dreta, i la qüestió de Catalunya. L'exercici comparatiu del diari de sessions del Congrés d'avui i de fa cent anys és esfereïdor. Els mateixos temes de fons, les mateixes expressions, la mateixa essència nacional irresolta, desagradable, conflictiva. La irritació de la nació hegemònica castellana per no haver aconseguit el sotmetiment total de catalans i bascos que ha buscat històricament és només comparable a la frustració catalana per no haver aconseguit ni una vida en llibertat fora d'Espanya, ni una vida còmoda i digna dins d'ella. És un empat històric d'impotències.
El pols inacabable pren avui la forma d'una guerra oberta contra la llei d'Amnistia, com fa vint anys va ser contra un nou Estatut d'Autonomia, i d'aquí a deu anys serà ves a saber contra què. L'esquerra espanyola no té ni la voluntat ni la força necessàries per a les reformes profundes i estructurals que caldrien per donar solució definitiva al conflicte català, i només pot anar oferint pegats i millores parcials, a l'espera que torni a governar la dreta i els desmunti. Així de precari és el pla. Però Catalunya s'hi agafa perquè ha descobert que, tal com és Espanya, per fer la independència probablement cal una revolució sense somriures, i el tema se li ha fet una bola que ni la digereix ni l'escup. Pinta, doncs, que la història continuarà donant voltes sobre ella mateixa.