Dins del catalanisme,a ningú no se li hauria acudit de proposar un canvi del model escolar català en relació amb la llengua si l’actual estigués funcionant. Que ho hagi fet una formació extraparlamentària i en el pitjor context possible (precampanya electoral), no vol dir que el debat no sigui pertinent. Recordem un principi bàsic: a banda de les missions normals de les escoles nacionals normals, l’escola catalana té una missió extra que les escoles nacionals dels estats donen per descomptada, que és la supervivència de la llengua. Si la nostra escola no fabrica de forma massiva i exitosa nous parlants plenament competents i fluids en català, simplement estarà fracassant i el compte enrere de la desaparició del català s’haurà activat. Així de simple i així de dur.
Cal començar per reconèixer que la missió fa anys que fa aigües precisament allà on és més necessària: els barris i ciutats on el català és minoritari o directament testimonial. Per això l’Arnau Rius, professor d’institut i columnista d’aquest diari, diu amb raó que el coneixement del català depèn ara mateix del codi postal de l’alumne. Una llengua de codi postal no pot ser mai de la vida una llengua de cohesió social i nacional. El repte és herculi, perquè no es tracta que els professors mantinguin el català en la relació amb els alumnes. No, la missió no és aquesta. La missió és que l’alumne esdevingui un parlant fluid del català, que surti de l’escolarització obligatòria essent capaç de viure en català si vol, i optar a qualsevol feina si vol. Aquesta és la missió, i està fracassant a massa llocs del país.
Ho dèiem en començar, ningú no inventa plans B si els plans A funcionen. Per tant, l’obligació de tots els que defensem el model escolar de xarxa única —perquè és l’únic coherent amb l’objectiu polític del “Catalunya, un sol poble”—, l’obligació de tots aquests, dic, no és criticar el pla B, sinó fer que el pla A funcioni. No s’hi val a autoenganyar-se, cal reconèixer que en matèria de llengua el model fa aigües i que farà falta un gran esforç nacional per corregir-ho, posant les millors ments expertes del país a pensar a partir d’un encàrrec directe del Govern, un encàrrec sense ambigüitats sobre l’objectiu que es persegueix i que parteixi del reconeixement de la veritat. I quan els experts hagin assenyalat el camí, posar-hi els recursos i la voluntat política com si ens hi anés la vida. Perquè ens hi va.
Som en temps d’emergències. Aquesta és la lingüística, però en tenim d’altres igual de greus. La de l’habitatge. La climàtica, que n’engloba d’altres com la de la pagesia. Catalunya no té les millors eines per fer front a tants reptes estructurals, perquè les millors eines són les d’un estat sobirà. Però ara i aquí, té un autogovern disponible i té el govern espanyol agafat per catorze vots al Congrés de Diputats, set dels nyerros i set dels cadells. Els problemes del país són concretíssims i no s’arreglen ni amb símbols ni amb emocions, sinó amb política i amb polítiques. El 12 de maig votem qui ho pot fer millor.