En els últims anys, els partits independentistes han apostat per obrir negociacions amb l'estat espanyol per resoldre el conflicte polític, revertir els efectes de la repressió i gestionar el famós “mentrestant” amb millores en l’autogovern. Tanmateix, les promeses incomplertes per part del govern central han erosionat la confiança, element essencial per a qualsevol negociació fructífera. Aquests incompliments no són només simbòlics; tenen repercussions reals i tangibles en la vida quotidiana dels catalans i en el desenvolupament del país.
És difícil entendre com es poden iniciar noves negociacions pressupostàries quan els compromisos anteriors no han estat executats. Aquesta manca d'execució pressupostària perpetua la sensació que Catalunya sempre és la perjudicada en les relacions amb l'Estat. Els projectes promesos que no es duen a terme deixen enrere un rastre de decepció i frustració, afegint més llenya al foc del conflicte.
A més, altres incompliments de l'Estat han aprofundit aquesta desconfiança. El català no ha estat reconegut com a llengua oficial a Europa, una demanda històrica que continua sense resposta. El traspàs de la gestió de Rodalies segueix pendent, afectant diàriament milers d'usuaris. Tampoc s'ha condonat el deute que ofega les finances de la Generalitat, ni s'ha aplicat l'amnistia a tots els condemnats pels fets relacionats amb el procés independentista. També es mantenen pendents competències importants com la immigració, clau per gestionar de manera adequada l'arribada de nouvinguts.
Negociar en aquest context esdevé un exercici d'absoluta paciència i resiliència. Perquè qualsevol procés de negociació tingui èxit, ambdues parts han de sentir-se respectades i escoltades, però sobretot han de confiar que els acords assolits es compliran. La història recent ha demostrat que aquesta confiança és fràgil, i els reiterats incompliments només fan que accentuar la sensació de greuge.
La pregunta clau és com es pot restablir aquesta confiança. Una possible resposta rau en la transparència i la rendició de comptes. És imprescindible que l'estat espanyol no només faci promeses, sinó que també demostri amb fets concrets la seva voluntat de complir-les. Això implica una execució rigorosa dels pressupostos acordats, amb mecanismes de seguiment que garanteixin que els projectes es duen a terme segons el calendari establert.