La llengua catalana, cada vegada més assetjada, trontolla en un context en què la pressió política, mediàtica, institucional i social sembla disposada a esborrar-la del paisatge públic. Les darreres dades de la Plataforma per la Llengua que mostren un fort augment de les queixes per discriminació i el cas escandalós del Departament d’Educació mirant cap a una altra banda davant professor que incompleixen la llei són símptomes clars d’una malaltia endèmica: la permissivitat davant la vulneració constant del dret a viure, educar i treballar en la nostra llengua.
Sovint s’ha volgut disfressar aquest retrocés amb l’argument simplista i tòxic de la “normalitat lingüística” en un Estat que no ha estat mai veritablement respectuós amb la diversitat interna. El català, que massa vegades al llarg de la història ha estat relegat a l’àmbit domèstic i a l’esfera cultural com un fet folklòric sense pretensions polítiques, ara és directament ignorat o castigat a la vida diària, a la feina, als mitjans, a les empreses i fins i tot a les aules, el darrer reducte on la ciutadania hauria de poder formar-se en la llengua pròpia sense recels ni entrebancs.
Que el Departament d’Educació faci l’orni davant centenars de docents que no fan les classes en català no és només un fet aïllat: és la punta de l’iceberg d’un procés de laminació dels drets lingüístics que beu d’actituds jacobines i centralitzadores. Les queixes lingüístiques recollides per entitats de defensa de la llengua (que han augmentat un 500% en els últims anys) posen de manifest que la discriminació és persistent. Les exigències directes o indirectes de canviar al castellà, els menyspreus sistemàtics i les amenaces velades formen part d’un relat que s’ha enquistat en el dia a dia. Els parlants de català no només han d’arbitrar constantment quin registre, quina llengua i a quin interlocutor es dirigeixen, sinó que s’han d’excusar i justificar, com si exercir lliurement la llengua pròpia fos una provocació. Els catalans anem pel món demanant disculpes per parlar la nostra pròpia llengua.
Aquesta situació no es resoldrà amb bones paraules ni amb petits gestos simbòlics; cal un canvi de rumb valent, contundent i ambiciós. Les institucions catalanes i la societat civil han de trencar el cercle viciós de la submissió lingüística i erigir un mur de defensa sense fissures. El català no pot continuar sent el convidat incòmode a casa seva, i és el nostre deure denunciar i aturar aquesta dinàmica abans que el silenci no substitueixi les paraules.
És hora de deixar de fer veure que no passa res. El català està en emergència, ara i aquí. Necessitem una reacció ferma, un clam unànime i una mobilització constant. Si ens fiem a què els governs i les institucions salvin el català i ens limitem a queixar-nos a les xarxes cada cop que un dret lingüístic és vulnerat, anem arreglats. Només amb la plena conscienciació que el nostre present i el nostre futur passen per la vitalitat del català podrem mirar endavant amb l’orgull intacte i la llengua ben viva.