La façana de la Glòria de la Sagrada Família és un dels reptes artístics més monumentals que afronta avui Barcelona i un dels projectes simbòlics més decisius del nostre temps. No es tracta només d’acabar el temple: es tracta de culminar el programa espiritual, estètic i filosòfic més ambiciós concebut per Gaudí, un arquitecte que va voler sintetitzar en pedra, llum i natura la totalitat de l’experiència humana. Qui n’assumeixi la responsabilitat de donar forma a aquest frontispici —el portal que ha d’explicar el sentit de la vida, la mort i l’eternitat— obtindrà un reconeixement universal. Entre els tres artistes proposats -Javier Marín, Cristina Iglesias i Miquel Barceló- considero que Barcelona no hauria de deixar escapar l’oportunitat de comptar amb l’aportació del nostre gran creador mallorquí, en Miquel Barceló, un artista que ha sabut convertir la matèria en revelació.

La façana de la Glòria és, en essència, el lloc on Gaudí volia concentrar el missatge teològic del temple: explicar la història de la humanitat i el camí espiritual cap a l’eternitat. Però actualment aquest repte s’ha de fer en una societat catalana plural, secular i sovint agnòstica. Gaudí, que era un creient profund, intuïa que la fe no es transmet per imposició doctrinal, sinó per una experiència estètica que desperti la dimensió espiritual que tots portem dins. Per això l’interior de la basílica no és una catequesi visual, sinó una immersió en la natura com a llenguatge universal: arbres, llum, formes orgàniques que apel·len a la nostra condició transcendent més enllà de qualsevol identitat religiosa. En Gaudí, la natura és teologia; la matèria és revelació; la bellesa és un pont cap al misteri. No debades una de les seves asseveracions més conegudes proclama que l’originalitat consisteix a tornar a l’origen.

La façana de la Glòria podria seguir aquesta intuïció gaudiniana de retorn a l’origen: no tot repetint iconografies tradicionals i idealitzades, sinó generant una experiència espiritual a través de la matèria viva. I aquí és on Miquel Barceló esdevé un candidat excepcional. Ell mateix ha dit que “l’artista ho ha d’arriscar tot”, i la Glòria és, precisament, el lloc on cal arriscar. En altres paraules: només una obra que arrisqui podrà obrir-se camí fins a l’ànima. Barceló és un creador que ha sabut transformar la matèria en un espai de revelació, i tenim un precedent que ho demostra: la capella del Santíssim de la catedral de Palma de Mallorca, un dels projectes religiosos més radicals i innovadors d’aquest segle.

A principi de segle i durant un lustre, Barceló va convertir aquella capella gòtica en un món orgànic, gairebé submarí, on la ceràmica recrea la vida marina, la descomposició de la matèria i la pulsió vital del Mediterrani. La capella representa l’eucaristia a través dels relats bíblics de la multiplicació dels pans i els peixos i de les noces de Canà. Però Barceló no ho fa amb una iconografia clàssica, sinó amb textures viscoses, formes que s’enrosquen, animals marins que emergeixen del fang, parets que semblen respirar.

L’espai esdevé una cova primigènia, un úter mineral on la matèria es transforma. La transsubstanciació —el pa i el vi convertits en cos i sang— esdevé una metàfora universal de la llibertat humana, capaç de modelar el seu propi destí: o bé inhibir-se i actuar amb por, tot convertint la por en escassetat (perdició) o bé optar pel camí de la generositat espiritual i crear l’abundància dels pans i dels peixos pel camí de la fe (salvació). És una lectura profundament contemporània del missatge cristià que ve a dir que la salvació és un acte de transformació que resta en les nostres mans.

En definitiva, Barceló aconsegueix comunicar l’arquetipus simbòlic de la transformació i l’abundància no a través de la idealització religiosa, sinó del descens a la matèria. El Crist que hi apareix a la capella és esquerdat, ferit, emergint del fang. Es tracta d’una imatge poderosa que diu que l’espiritualitat brolla de la fragilitat, que el sagrat neix de la matèria. En aquest sentit, Barceló s’acosta a l’espiritualitat matèrica d’Antoni Tàpies, que també trobava el misteri i el sagrat en la pols, en la terra, en la ferida. Tots dos comparteixen una intuïció essencial: que la transcendència no és un ascens, sinó un aprofundiment en la matèria; no és una fugida del món, sinó una immersió en la seva vulnerabilitat.

A diferència de la tradició gòtica, que cercava l’ascens vertical cap al cel, Barceló desplega un capbussament en un món atàvic, orgànic, on allò sagrat emergeix de la matèria. Aquesta mirada és extraordinàriament adequada per a la façana de la Glòria, que ha d’explicar el camí espiritual de la humanitat en un llenguatge que pugui entendre tothom, creients i no-creients. La seva obra té la capacitat de generar una experiència espiritual sense necessitat de catequesi: la matèria parla, la natura parla...; i la fragilitat parla.

Barceló ha dit en més d’una ocasió que sent que tota la seva obra ha estat una preparació per a fer la façana de la Glòria. Té 69 anys i és en el moment de plenitud creativa que li permet d’afrontar aquest repte colossal. Tal com ha manifestat el papa Lleó XIV en la seva encíclica Magnifica Humanitas, el segle XXI és un segle de canvi tan aclaparador com va ser la revolució industrial del segle XIX. Per això, la Sagrada Família ha de constituir una resposta als reptes actuals. Culminar l’obra de Gaudí demana erigir una obra que sigui universal, arriscada, contemporània i profundament humana i Barceló és l’artista capaç de fer-ho. Amb ell la Glòria es convertirà, no només en la culminació del temple, sinó en l’anhelat retorn a l’origen que faci que esdevingui una de les manifestacions artístiques més vives, universals i poderoses del segle XXI.