Ho sé lector i és profecia: t'agrada el cinema. Aquella hora. Aquell moment que pots escollir lliurement veure una peli d'adolescents calidoscòpics, a una High School vegana, addictes a la pedagogia de la cola industrial i amb mocs penjant lentament com a símbol del seu despertar sexual més lascivament ecològic.
O bé aquella peli romàntica, d'amor impossible de PVC, entre una foca daltònica i un lloro afònic, que són germans adoptats-comprats a distància, per un pare escorpí mutilat i una mare formiga obesa. Tot és possible. El cinema explota els subgèneres. Que és com dir que et donem el que tu vulguis. Que et trossegem el producte fins al tall, el bocí, el gram més prim, precís, exacte. Com el Pessebre de l'Ajuntament de Barcelona.
Torna el Nadal i torna el subgènere barceloní més clàssic: el demoníac i fangal Pessebre de Plaça Sant Jaume. Subgènere: polèmica, discussió, controvèrsia, disputa. No hi ha Nadal barceloní sense la fractura que causa aquest Pessebre. La Plaça s'esquerda. I tothom cau dins la rasa cap a l'infern, cremant amb el foc de la divisió malèfica. Cada any veiem la mateixa peli: Se armó el Belén, que diria el pessebrista Paco Martínez Soria. Aprofiteu-ho, collons. Ens la sua el Pessebre que feu, barcelonins.
El que volem és que Barcelona sigui la capital del concurs mundial de construcció de Pessebres. El Construmat pessebrístic. Cada any la Plaça Sant Jaume hauria de ser una mena d'esdeveniment Amish d'edificació massiva de cases de fusta espiritual per a la comunitat. Volem veure munió de gent fidel aixecant xalets, adossades, urbanitzacions de Pessebres. Tots a una. Cal que neixen Jesusos a cada instant. Barcelona és bona si el Pessebre sona.
Per què fer només un Pessebre cada any? Construïm-ne milers. Que vagin més enllà de Plaça Sant Jaume. Que arribin fins a Collserola. El Besòs. El Llobregat. Volem una Barcelona pessebrística. Volem beure la bona nova del naixement del totxo cada dia. Volem metres quadrats. Formigó. Fusteria d'alumini. Mobles de plexiglàs. Volem coses. Volem greix. Pols. Molsa. Palla. Pessebres gratacels. I gratasubterranis. I grata-el-que-faci-falta. Volem. Volem veure a Jesús, bebè constructor, picant amb un martell hidràulic. I pica aquí i pica allà. I renegociant solars buits. Volem Pessebre social. El bou i la mula calefactors solars. Maria i Josep aïllant sostres amb mans sanadores. Els Reis redecorant la xabola....
Volem Pessebres per a tots. Volem una representació figurativa de quan la Deessa Ada Colau naixia com una ocupadora del nou món de l'habitatge espiritual i ara, com tots els mortals, és una constructora, bressoladora, de la terrenal, mundana i prosaica existència del ciment miserable, genètic. Al·leluia! Jesús, el constructor, és nat.
O bé aquella peli romàntica, d'amor impossible de PVC, entre una foca daltònica i un lloro afònic, que són germans adoptats-comprats a distància, per un pare escorpí mutilat i una mare formiga obesa. Tot és possible. El cinema explota els subgèneres. Que és com dir que et donem el que tu vulguis. Que et trossegem el producte fins al tall, el bocí, el gram més prim, precís, exacte. Com el Pessebre de l'Ajuntament de Barcelona.
Torna el Nadal i torna el subgènere barceloní més clàssic: el demoníac i fangal Pessebre de Plaça Sant Jaume. Subgènere: polèmica, discussió, controvèrsia, disputa. No hi ha Nadal barceloní sense la fractura que causa aquest Pessebre. La Plaça s'esquerda. I tothom cau dins la rasa cap a l'infern, cremant amb el foc de la divisió malèfica. Cada any veiem la mateixa peli: Se armó el Belén, que diria el pessebrista Paco Martínez Soria. Aprofiteu-ho, collons. Ens la sua el Pessebre que feu, barcelonins.
El que volem és que Barcelona sigui la capital del concurs mundial de construcció de Pessebres. El Construmat pessebrístic. Cada any la Plaça Sant Jaume hauria de ser una mena d'esdeveniment Amish d'edificació massiva de cases de fusta espiritual per a la comunitat. Volem veure munió de gent fidel aixecant xalets, adossades, urbanitzacions de Pessebres. Tots a una. Cal que neixen Jesusos a cada instant. Barcelona és bona si el Pessebre sona.
Per què fer només un Pessebre cada any? Construïm-ne milers. Que vagin més enllà de Plaça Sant Jaume. Que arribin fins a Collserola. El Besòs. El Llobregat. Volem una Barcelona pessebrística. Volem beure la bona nova del naixement del totxo cada dia. Volem metres quadrats. Formigó. Fusteria d'alumini. Mobles de plexiglàs. Volem coses. Volem greix. Pols. Molsa. Palla. Pessebres gratacels. I gratasubterranis. I grata-el-que-faci-falta. Volem. Volem veure a Jesús, bebè constructor, picant amb un martell hidràulic. I pica aquí i pica allà. I renegociant solars buits. Volem Pessebre social. El bou i la mula calefactors solars. Maria i Josep aïllant sostres amb mans sanadores. Els Reis redecorant la xabola....
Volem Pessebres per a tots. Volem una representació figurativa de quan la Deessa Ada Colau naixia com una ocupadora del nou món de l'habitatge espiritual i ara, com tots els mortals, és una constructora, bressoladora, de la terrenal, mundana i prosaica existència del ciment miserable, genètic. Al·leluia! Jesús, el constructor, és nat.