Tots tenim taques a l’expedient, altra cosa és que, en comptes de reconèixer-les públicament i aprendre a conviure-hi sense vergonya, preferim cobrir-les amb capes i capes d’invisibilitat, alimentant així l’úlcera. La meva taca particular (bé, una d’elles) porta nom propi: David Bisbal. Ja fa temps que he sortit de l’armari i, alliberada, em permeto el plaer culpable de deixar anar la melena quan sento sonar algun dels seus temes.
L'extriunfito almerienc, el primer que va tocar el cel i un dels pocs escollits que s’hi ha sabut quedar, ha fet un salt qualitatiu a l’Olimp. D’ara endavant, la banda sonora de Nadal portarà el seu segell. Com Lina Morgan, Martes y Trece o el Mr. Bean, s’ha convertit en un imprescindible de la cultura popular per aquestes dates. Com un cicló, s’ha apoderat d’un clàssic de Llatinoamèrica -de Veneçuela i de Colòmbia-, el mític Burrito sabanero. Apoderat nivell que quan li demanes a la Siri que et reprodueixi la cançó, directament et posa la versió bisbalera, no l’original.
Per a sorpresa de ningú, hi ha algú que s’ha apoderat d’aquest apoderament. Isabel Díaz Ayuso ha aprofitat l’onada per saltar-hi al damunt i surfejar-la posant-se a tota mákina en la pell de Mare Noel. Des de la icònica Puerta del Sol, brindant a una multitud assedegada de brilli-brilli l’estel rinxolat d’aquest Nadal 2024. Així ha tancat la presidenta una setmana que havia arrencat enfundada en el paper de la monologuista estrella del club de la comèdia en què el PP està convertint el dia a dia de la política espanyola. Una col·lecció de frases vacil·lones i facilones que entren bé en els vint segons que ha de durar un tall de veu a la ràdio o a la tele.
Però tornant al tsunami burritosabanerenc, el gran paradigma de fins a on ha arribat a impactar l’he presenciat aquest cap de setmana al Teatre Victòria, al concert d’una de les bandes de referència de les criatures del nostre país. Els Rosalia, els Taylor Swift, els Bruce Springsteen de la franja de població que va dels 2 als 8 anys (i les seves sofertes famílies). En la parada al Paral·lel de la seva nova gira, el momentum del concert d’El Pot Petit no han estat Els Pirates, ni El lleó vergonyós, ni l’Estrella del Pop. El momentum ha estat quan la Jana, el Pau i la Melmelada Band s’han arrencat a tocar el Burrito Sabanero. I, sense solució de continuïtat, el Rabadà.
En l’era frenètica que ens està tocant viure, tenir l’astúcia de saber pujar al carro quan toca pot ser el secret de l’èxit. Però hi ha diferències. Que El Pot Petit es posi a la roda de Bisbal és simpàtic, divertit. Que ho faci Ayuso és una mescla de populisme narcisista. Pa i circ versió segle XXI. És innegable la il·lusió d’haver gaudit del regal en tots dos casos. Sempre a favor que els més menuts segueixin creient en la màgia dels Reis, però els que ja s’afaiten farien bé de recordar-se que Ses Magestats són els pares. I que s’abstinguin de deixar-se enlluernar per luceritos mañaneros.