La línia de temps per on transcorre la vida és una concatenació de contradiccions que anem encadenant al llarg de la nostra cronologia. N'hi ha que ni tan sols són conscients de tenir-les malgrat que, vistes des de fora, arribin a fregar la indecència. A l'altre extrem, s'hi troben els tremendistes, que a còpia d'aquesta col·lecció de xocs entre principis i realitat van alimentant una úlcera que els consumeix en l'amargor. I després hi ha els que, mal que ens pesin, intentem anar trampejant, aprendre a conviure-hi, recollint una mica de cable a cada cantonada, reescrivint a cada pàgina aquells ideals que crèiem indelebles.
A base d'emmirallar-nos i contraposar-nos -de referents i d'antagonistes- se solidifiquen els fonaments de la nostra identitat. De vegades activament. Sovint per inèrcia. Fins que arriba el dia que alguna cosa es desvetlla a la consciència. Un clic que esquerda la idea romàntica d'allò que un dia n'havíem dit valors i que ens fa confrontar amb la crua realitat d'haver d'entrar en contradicció amb un mateix.
Passa quan, per exemple, t'has passat anys convençuda en l'escola pública, inclusiva, que no segregui, i de sobte et trobes en el moment d'haver de triar on i com escolaritzar la teva criatura. Comproves, llavors, que els centres del radi més proper a la teva àrea d'influència són tots d'alta complexitat -això, ja se sap, va per barris-. Escoles on la immensa majoria són famílies vulnerables i d'origen estranger, que busquen revertir la tendència i evitar guetos intentant seduir famílies autòctones i de classe mitjana perquè s'hi matriculin.
I et creus el projecte, però dins teu el dubte va fent-se gran. I la veu que crida que la teva nena mereix sortir ben preparada i que potser aquell no és l'entorn idoni, es barreja amb la que manté que el primer és que aprengui a ser persona. I et preguntes com fer compatibles una cosa i l'altra. I un matí t'aixeques amb pensaments propis d'un votant de Ciutadans i t'espantes. I rebusques ben endins, allà on eren els teus principis, per mirar com fer-los casar amb la realitat.
Igual passa amb aquell progre declarat i convençut que, a la seva esfera privada, manega propietats que lloga al millor postor, fent negoci amb el dret a l'habitatge que després surt a defensar manifestant-se al carrer. Contradiccions. Com la que turmenta aquesta Barcelona que vota esquerres i ha acabat irremeiablement venuda a l'especulació. La Barcelona que es lamenta perquè els seus veïns estan sent expulsats del cor de la ciutat i pretén contenir la fuita i lliurar-se de la gentrificació mentre a la vegada segueix posant-se a l'aparador amb copes Amèriques i fórmules u.
Contradiccions. Com dir-te demòcrata i defensor dels drets i les llibertats però caure a la temptació de validar l'extrema dreta i normalitzar -en comptes de neutralitzar- que pugui ser un actor més a l'escena política. Que parli català no la fa menys ultra, segurament la fa més perillosa.