El malson que estan patint aquests dies a la costa oest dels Estats Units, a Los Angeles, és la metàfora perfecta de l'època que ens està tocant viure. Un huracà de foc ha engolit desenes de milers d'hectàrees, arrasant i amenaçant la gran fàbrica dels somnis de cartó-pedra. Els experts de la Universitat de Califòrnia parlen de "fuetada hidroclimàtica". El concepte es refereix a un còctel fatal, explosiu, de canvis ràpids entre períodes molt humits i la sequera. Això, afegit a solars abandonats i descuidats.
Què és això, si no, el que està passant amb l'auge de l'extrema dreta al món? La deixadesa en què, durant massa temps, s'ha instal·lat la política tradicional ha estat un terreny adobat perquè s’hi propagui el discurs ultra. El pervers univers de les xarxes socials, impregnat de benzina, hi ha fet la resta. De candidats a piròmans que hi aboquin la guspira no n'hi falten, al contrari.
I, de sobte, i gairebé sense haver-nos-en adonat, hem arribat fins aquí. Amb una amalgama variada de líders i partits de dreta radical prenent mides de les sales de màquines que controlen la geopolítica, i que governen també les institucions on es fan les lleis que afecten el nostre dia a dia. Guanyant eleccions als Estats Units i Europa -França, Itàlia, Hongria, Àustria, veurem què passa a Alemanya-, però també al bressol de Catalunya.
I quan al llop el teníem ja ficat al llit de la iaieta, van començar a emergir els cordons sanitaris. Allò d'"a la utradreta, ni aigua". Que sí, que de sortida pot ser un bon punt de partida. Comprometre's a no fer-los servir de crossa per catapultar-te al poder, encara que l'alternativa sigui quedar-te a l'oposició. Això podia funcionar quan aquests partits ultres eren només una anècdota als parlaments d'arreu. Però és evident que aquesta eina ha quedat superada. No n'hi ha prou amb dibuixar una línia vermella al neofeixisme, a l’extremisme radical i populista, quan aquest governa.
Aquesta setmana hem vist com els regidors de Junts i ERC a Ripoll han caigut a la temptació d'asseure's a la taula amb Sílvia Orriols. Què cal fer quan l'extrema dreta és qui té el control de les institucions? L'argument que esgrimien els regidors republicans i juntaires és que no volen quedar-se de braços plegats sense intentar influir, d'alguna manera, a les polítiques que Aliança Catalana promou per la seva ciutat. I l'escenari és del tot enverinat. Perquè és clar que es pot arribar a entendre la frustració d'haver-te de fer a un costat i tapar-te ulls i orelles fins que no hi hagi un canvi de govern. Però és que el risc de validar-los com a interlocutors és normalitzar-los a la vida política. A ells i al seu relat. Amb tot el que això comporta. D'aquí que a la direcció nacional d'ERC s'hagin encès les alarmes tallant per dalt qualsevol intent de flirteig i deixant Junts entre l’espasa i la paret. Perquè que els republicans descartin l’abstenció implica que els de Puigdemont haurien de passar d’això, d’abstenir-se, a un sí actiu que, de fet, van entregar a Orriols fa unes setmanes amb les ordenances fiscals. Una votació a la qual, tot sigui dit, el PSC no va oposar-se, sinó abstenir-se. Ja hem vist en anteriors episodis que la política municipal menja a part. Ho vam comprovar en els moments àlgids del procés, quan els independentistes presentaven els socialistes com el diable, però en l’àmbit local hi acabaven pactant. Els uns i els altres.
Tornant a Ripoll, que s’abstinguin tots de prendre’ns per passerells. Si es creuen realment allò que diuen, que Aliança Catalana és Belzebú, tenen tots una alternativa: entendre’s. Perquè sumats són majoria, suficient com per proposar un candidat alternatiu a l’alcaldia. Clar que llavors emergeix l’altra incògnita. Se'ls pot arribar a aïllar a les institucions, sí, però com es fa per contenir els seus discursos? Doncs com a mínim intentant fer les coses una mica bé, el contrari del que van fer els socialistes quan van fer fora Albiol amb una moció de censura. Tan malament van fer-ho que el líder del PP a Badalona va tornar amb majoria absoluta. No hi ha solució màgica, però la bona política, la batalla ideològica a cada cantonada, el no renunciar a rebatre’ls cada fake news encara que esgoti i l’educació dels nostres joves, segur que ajuden -si més no- a evitar que es propaguin les flames.
Diuen des del sistema Copernicus que aquest 2024 la Terra se'ns ha escalfat per sobre del famós llindar del grau i mig de temperatura que no podíem superar per evitar carregar-nos el planeta. El que dèiem, la metàfora perfecta.