El meu avi va ser moltes coses. Al marge del seu rol familiar i del seu compromís polític, era comptable, cinturó negre de karate i aficionat a la pilota basca. Encaixava perfectament al motlle d'aquella cançó dels Manel, el de la veu greu, el de la mà forta, que paga un vermut i que arregla una porta. Estimava per sobre de totes les coses la seva única neta i, tanmateix, no me'n passava ni una. M'amania les estones mentre l'acompanyava a recollir fresons als hivernacles del nord del Maresme explicant-me batalletes.
Una de les que més em fascinava de petita era aquella on, feinejant al camp, l'avi es topava amb una manada de gossos caçadors que s'atansaven rabiosos cap a ell, bordant i ensenyant-li les dents. Entranyablement ufanós, es recreava en el moment que, lluny de girar cua, va obrir-se de braços i va córrer cap a ells imitant el seu lladruc desafiant. Aquella reacció instintiva va acollonir els animals, que van optar per recular davant del dubte que realment aquella bèstia pogués amb ells. Reconec que amb els anys he anat posant en quarantena alguns dels elements de la història, que potser no eren una manada, sinó un parell. Però tot i això, la moralitat associada al seu relat me l'he guardat al manual de consells familiars a tenir algun dia en compte. Quan estiguis acorralat, no capitulis. Aquesta seria la part romàntica. L'altra conclusió a extreure'n és que la fanfarroneria té rèdits.
"A Washington hi ha un nou sheriff", pregonava descarat aquest cap de setmana el vicepresident dels EUA, J.D Vance. I ho feia, no des de qualsevol lloc. Ho proclamava ni més ni menys que des del cor d'Europa, des de la conferència de seguretat de Múnic. Encara que sembli que fa una eternitat, no fa ni un mes que Donald Trump ha tornat a manegar els fils de la geopolítica. No és un xèrif, és un mico amb dues pistoles qui ha pres el control del despatx oval de la Casa Blanca. Un mico amb dues pistoles que actua amb una descomunal incontinència executiva de portes endins, i amb una dosi extra d'entre fanfarró i perdonavides de cara al món. I, com a l'avi amb aquells gossos, sobreactuar li està funcionant.
L'altre dia conversava en una sobretaula amb la Carmen Claudín, investigadora sènior del CIDOB. M'apuntava que si els nazis van arribar a les portes de Moscou va ser perquè Stalin mai va creure's que arribarien a fer-ho, perquè confiava que tenia un pacte tàcit amb Hitler per no trepitjar-se les mànegues. Escoltant-la, va amplificar-se un neguit que fa temps que m'acompanya: quan les generacions més grans vagin passant, quan els nascuts als anys quaranta, cinquanta i seixanta vagin marxant, com ens ho farem per mantenir viva la memòria històrica? Ells són els fills dels qui van patir la pitjor part de les grans guerres de la història contemporània i no ens podem permetre que el seu llegat desaparegui amb ells. Que sí, que ho recullen els llibres, però res com el testimoni vivencial i directe per permeabilitzar la història.
Trump és la caricatura, però la llavor del trumpisme ha germinat i els micos amb dues pistoles s'escampen com una taca d'oli a Occident. I Europa ja va tard. Els ultres ja no són grupuscles: Itàlia, Hongria, Txèquia, d'aquí a quatre dies Alemanya i en un parell d'anys potser també França. S'imposa un nou ordre al món, s'acaba l'aliança històrica forjada després de la Segona Guerra Mundial. Ha arribat l'hora que el Vell Continent s'emancipi del fals imperi de la llibertat.
Aquesta setmana hem tingut un nou bany de realitat avalat per dades, les de l'informe de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials que apunta que quatre de cada deu joves -menors de 25 anys- no veuria malament una dictadura. Segur que unes quantes sobretaules escoltant els avis els ho farien repensar. Ara bé, més enllà d'escandalitzar-se i assenyalar el monstre de l'extrema dreta, els dirigents dels partits clàssics, aquí i allà, farien bé d'entendre que el millor antídot contra el populisme i la desafecció és la bona política.
I això, per exemple, aplica a Ripoll, on en una setmana expira el termini per entendre's per fer fora Aliança Catalana de l'alcaldia. No n'hi ha prou amb expulsar-la. Si quan s'hi posin no excel·leixen en la gestió, no hauran fet més que alimentar la bèstia, com va passar quan van treure Albiol amb una moció de censura i s'hi va posar el PSC. Excel·lir vol dir també entrar al fons de debats incòmodes, arremangar-se i esgarrinxar-se. I fugir dels maniqueismes que no aporten solucions reals als problemes.