La prima línia vermella és el nom de la mítica pel·lícula antibel·licista de finals dels anys noranta, sí. Un film plagat d'estrelles de Hollywood (Sean Penn, George Clooney, Jim Caviazel, Adrien Brody), inspirat en una novel·la homònima que narra un dels molts capítols de les tropes americanes a la Segona Guerra Mundial, el de l'illa del Guadalcanal, i que tot i les múltiples nominacions als Òscars, no es va menjar un torrat perquè resulta que aquell mateix any Spielberg va dur al cinema Salvem el soldat Ryan.
Però The Thin Red Line és més coses. Per exemple, un quadre que llueix al Museu Nacional de la Història de la Guerra del Castell d'Edimburg. I de fet, aquest és l'origen real del concepte. L'obra retrata la batalla del regiment 93 de l'exèrcit britànic, de mitjan segle XIX, a Crimea, contra la cavalleria russa. Les tropes britàniques es trobaven en claríssima minoria. Per compensar-ho, el militar que els comandava, el general Campbell, va enginyar-s'ho per estructurar els seus homes -que vestien casaca vermella- en dues fileres llargues, primes i roges. Quan van arribar els russos, van caure al parany. Davant la sospita que allò era un bluf i que al darrere hi hauria amagats una autèntica munió de soldats enemics, van optar per la retirada.
"La-prima-línia-vermella"encaixa perfectament com a al·legoria del nostre temps. El temps de la desinformació, de la prima línia vermella entre comunicar i tergiversar interessadament un contingut amb una base real, veraç, que acaba transformat en fake news, bé sigui per boca d'algun dirigent polític, del titular d'algun pseudo-mitjà de comunicació, o en la immensitat del mar de mentides i distorsions en què s'ha convertit Twitter. I d'allà, directament a les taules dels àpats de Nadal, servides pel cunyat o cunyada de torn -que en són molts, més enllà de la caricatura-.
"La-prima-línia-vermella" és aplicable a la vida mateixa. La fina línia entre perseverar i fer-se pesat. La fina línia entre fer uns vins i passar-se de copes. La fina línia entre la passió per la feina i l'explotació. Entre l'amor propi i el narcisisme. Entre la criança respectuosa i una criatura consentida a l'extrem. Entre donar consell i ficar-se on no et demanen. La fina línia entre una abraçada innocent i el segon de més que obre la porta al desenfrè.
Tornant a l'origen militar, "la-prima-línia-vermella" és la tàctica que impera a les files de Junts aquesta convulsa legislatura espanyola. La que aplica el comandant Puigdemont al seu a priori pírric exèrcit de diputats al Congrés. En són set, tants o tan pocs com els d'Esquerra, però es despleguen de manera que l'esquadró neoconvergent sembla més molsut. Per ser precisos, la fina línia en aquest cas és blava. Del blau PP. De fet, del blau turquesa del tàndem PP-Vox. Perquè sí, com apunta a l'article d'aquest diumenge Ferran Casas, la realitat política a l'Estat és que avui el que existeix sobre el paper és una folgada majoria de dretes al Congrés.
Pedro Sánchez va ser investit per una amalgama de forces que, quan van votar-lo, tenien un únic denominador comú, que en cap cas era que el volguessin a ell, sinó que el preferien abans del perill que suposaven les alternatives: un govern de dreta extrema a la Moncloa o una repetició electoral -i el risc associat de continuar desplomant-se i passar a pintar res al Congrés-. El tercer mandat de Sánchez se sustenta, doncs, en un denominador absolutament fràgil, i ho està comprovant el president a cada intent de voler casar els seus aliats en tot el que s'escapi d'això. Per exemple, en matèria fiscal.
La cabra tira a la muntanya com Junts tira a la vella Convergència. Feijóo romantitza amb la idea, però les branques que remena Ayuso no li deixen veure el bosc. Puigdemont es passeja amenaçant sobre la corda escanyolida d'on penja Pedro Sánchez. Però és que a tots dos els connecta un fil invisible. L'independentisme català té les butxaques plenes de promeses de Pedro Sánchez. La línia entre un acte de fe i una crisi de confiança és ben prima. A l'altre costat espera la infanteria turquesa.