Andrea Duane (Madrid, 1987) és ambientòloga i doctora en Ecologia Terrestre. Especialitzada en l'anàlisi d'incendis extrems en el clima mediterrani ha desenvolupat bona part de la seva carrera científica a Catalunya -UAB, CREAF, CTFC i UdL-, combinant-ho amb estades de recerca a Xile, Austràlia, els Estats Units i el Quebec. Fa un any i mig que estudia des de la Universitat de Califòrnia les diferències entre el règim de focs actual i el que es produïa abans de l'arribada dels europeus. És per aquest motiu, que és una veu molt autoritzada per parlar dels incendis que aquesta setmana han envoltat la ciutat de Los Angeles amb un mínim de 10 morts i quasi 10.000 edificacions afectades.
Els incendis de Los Angeles malgrat no ser, ni de bon tros, els pitjors en extensió dels darrers anys a Califòrnia han provocat uns danys molt severs. Quin element singular tenen?
A escala ecològica i de dinàmica de paisatge no són un tipus d'incendis nous. Ocorren a la tardor i a l'hivern, causats pels denominats vents de Santa Ana, molt secs i forts. Evolucionen de manera independent a la gestió que s'hagi pogut fer del combustible i, de fet, poden arribar a calcinar zones cremades fa poc temps.
En aquesta ocasió han generat molta alarma per dos motius. No estem acostumats que siguin al gener -són més habituals entre setembre i desembre-, perquè acostuma a ser un període plujós i, en canvi, portem dos mesos molt secs. I, sobretot, perquè tenen un gran impacte sobre les comunitats: han destruït barris sencers i, a més, que afectin cases de gent molt adinerada també genera un interès extra per part dels mitjans de comunicació.
Els vents de Santa Ana són les nostres ponentades?
Són els més similars, però no és exactament el mateix fenomen. A Califòrnia hi ha un anticicló instal·lat a la zona desèrtica de l'interior. L'aire queda aixafat i, quan vol sortir, xoca amb Sierra Nevada i es canalitza cap a les muntanyes del sud. El vent no només es resseca sinó que assoleixen velocitats tan importants que tenen capacitat de fer avançar els incendis en baixada, un fet que en el nostre context és molt sorprenent. Fa anys que els incendis més destructius a Califòrnia són provocats per aquest tipus de vent.
“L'entramat urbà de Los Angeles no només no atura l'incendi, sinó que l'accelera”
L'any 2020 es van cremar 1,7 milions d'hectàrees i el 2021 més d'un milió, quan el pitjor any recent a l'estat espanyol van ser 275.000 (2022). Què té Califòrnia que expliqui aquestes magnituds?
L'última dècada a Califòrnia ha estat molt dura. A banda del rècord del 2020, l'any següent es va registrar el pitjor incendi dels darrers 100 anys. Després vam tenir dos anys bons mentre que el 2024 ha tornat a ser complicat. L'estat té dues grans zones. Al nord plou bastant, però, en canvi, l'estiu és força càlid i sec. És una mica com Portugal: molta disponibilitat de combustible per cremar en les èpoques més crítiques. Al sud, en canvi, malgrat que no hi ha combustible tan abundant -domina el chaparral, comunitats vegetals de matollars i herbàcies-, les condicions afavoreixen incendis molt recurrents.
Però això també passava històricament?
De fet, passava més. Hem pogut estimar que abans de l'arribada dels europeus a Califòrnia es cremaven anualment 1,5 milions d'hectàrees, fos de manera natural o per la gestió de les comunitats natives. Estem lluny d'aquest xifra i, de fet, només s'ha superat una vegada recentment. En canvi, en diverses ocasions sí que les emissions de carboni s'han situat en els mateixos nivells de l'anterior etapa. Els actuals incendis cremen amb més intensitat: abans eren més recurrents i extensos, però afectaven sobretot comunitats herbàcies i de sotabosc. Cal, per tant, mirar més enllà de la xifra total d'hectàrees cremades.
Barcelona comparteix amb Los Angeles un esquema format per muntanyes, àrea urbana i mar. Un incendi com l'actual el podríem tenir aquí?
Hi ha similituds com el clima mediterrani, però també moltes diferències. Els vents que tenim aquests dies a Los Angeles poques vegades poden afectar la zona metropolitana de Barcelona. Ara bé, la clau és el model urbanístic de cases amb jardí, envoltades de vegetació, i sovint construïdes amb fusta o plàstic. És un entramat urbà que no atura l'incendi, sinó que l'accelera. Un exemple similar és el de Hawaii del 2023: es parlava d'incendi forestal, però bàsicament va ser una conflagració urbana: les cases esdevenen combustible per tal que el foc continuï avançant. Això és també el que està passant a Los Angeles. A Catalunya tenim moltes zones d'interfase urbana-forestal, però Barcelona és una de les ciutats més denses i compactes d'Europa. És poc probable tenir un incendi com el de Los Angeles que cremi barris sencers de la ciutat. Ara bé, zones urbanitzades a l'interior de Collserola, com Vallvidrera o les Planes -o en altres punts de Catalunya similars-, sí que poden tenir afectacions importants si es produeix un incendi extrem.
Califòrnia, Austràlia, Xile, Portugal, Grècia, Turquia, Algèria, fins i tot el País Valencià o l'Aragó, han patit incendis molt destructius els darrers anys mentre que Catalunya se n'ha “salvat”. És només sort?
A Catalunya s'han fet molts deures i s'han fet bé tant en prevenció com extinció. Estem molt avançats en entendre el comportament dels incendis i tenim cossos d'emergències molt preparats. I la prevenció funciona: tenim cada vegada menys ignicions accidentals en les èpoques de major risc. Ara bé, també hem tingut un punt de sort. El paisatge és molt inflamable i en els pitjors moments de la recent sequera que haurien pogut desembocar en un període de grans incendis forestals vam tenir episodis de precipitacions.
“A Catalunya s'han fet bé els deures tant en prevenció com extinció, però també hem tingut un punt de sort”
A Catalunya fa temps que es parla molt de prevenció tant a escala de paisatge a partir de gestió forestal com d'actuacions més intenses en zones estratègiques. Això és suficient per evitar els denominats incendis de sisena generació?
Hem de continuar treballant per crear paisatges relisients. D'incendis se'n produiran, però hem d'aconseguir que si es produeixen tant els ecosistemes com les persones hi puguin conviure i minimitzar-ne els impactes negatius. Cal més inversió als boscos i a les zones rurals per avançar cap aquest escenari. Però igualment hi haurà incendis que afectin zones habitades. I, segurament, el que no estem fent prou bé és estar més preparats per aquestes situacions.
Quan parla de preparació ho diu en l'àmbit institucional, però també ciutadà?
Sí, les dues coses. A Austràlia, per exemple, s'han focalitzat molt en les evacuacions. Que tothom tingui clar què fer i on refugiar-se si s'acaba produint una situació així. Que cada persona faci els deures per minimitzar la possibilitat que es cremi casa seva. Tenen assumit que no es pot minimitzar a zero el risc d'incendi i que en alguns casos se superarà la nostra capacitat d'extinció. Ho veiem a Los Angeles: es poden treballar els paisatges per minimitzar les afectacions, però el motor de l'incendi és molt potent i és difícil aturar-lo. Aquí, malgrat la feina de Protecció Civil, ens cal molta més consciència ciutadana.
“Amb el canvi climàtic, en les mateixes condicions d'humitat i de càrrega de vegetació, passa a ser més difícil predir el comportament d'un incendi”
El canvi climàtic funciona com a element intensificador d'aquests incendis?
Hi ha evidències que molts dels episodis d'incendis de Califòrnia han estat causats per l'escalfament antròpic del planeta. La vegetació està més disponible per cremar, ja que està més seca, però també s'estan generant configuracions atmosfèriques. L'atmosfera està més escalfada, hi ha una major concentració de vapor d'aigua i augmenta la incertesa. En les mateixes condicions d'humitat i de càrrega de vegetació, passa a ser més difícil predir el comportament d'un incendi, amb una major recurrència d'escenaris extrems com la formació de pirocúmuls.