Catalunya afrontava enguany la campanya d'incendis més complicada de la història. El còctel perfecte estava servit: un canvi climàtic sense aturador, una sequera cada vegada més estructural i l'increment de massa forestal a causa de l'abandonament rural. Tanmateix, el “regal inesperat” que van suposar les pluges de maig, i sobretot de juny, han permès un estiu, fins ara, anormalment tranquil.

On la situació ha estat crítica la darrera setmana ha estat a la Mediterrània central, tant a la ribera europea com a l'africana, amb unes 45 víctimes mortals i desenes de milers d'hectàrees calcinades. Els experts consultats per Nació coincideixen que les tendències que contribueixen a aquests grans incendis són comunes amb el nostre país, però que Catalunya té una millor resposta, gràcies a la incorporació de l'anàlisi i la intel·ligència tant en la prevenció com en l'extinció, així com una major consciència social sobre el risc.
 

La manca de gestió forestal és comuna al Mediterrani

Fa dècades que a tota la conca mediterrània s'ha produït un procés d'abandonament rural a causa de l'enfonsament del sector primari. Paral·lelament, la generalització dels combustibles fòssils va suposar reduir abruptament l'aprofitament de fusta dels boscos. La unió dels dos factors ha suposat un increment sostingut de la superfície forestal -ja suposa el 64% a Catalunya- i també la seva densificació: cada vegada hi ha més combustible per hectàrea disponible per cremar.

“Les tendències són comunes arreu del Mediterrani, però també cal tenir en compte una variabilitat que provoca ara mateix condicions molt pitjors a Sicília o Grècia que no pas a Catalunya”, apunta Eduard Plana, responsable de Política Forestal i Governança del Risc del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya. “L'escenari de partida és el mateix arreu perquè tota la Mediterrània comparteix una manca de gestió forestal”, afegeix Moisés Galán, un dels impulsors de la Fundació Pau Costa, entitat que treballa precisament per ampliar el coneixement i fomentar el debat sobre la cultura i l'ecologia del foc.

La radiografia forestal de la conca mediterrània són boscos joves, desestructurats i més propis d'un clima que ja ha canviat. També és un entorn fortament antropitzat i en aquest aspecte hi ha poques diferències entre les costes catalana, siciliana, croata o de les illes gregues. “Tampoc estem millor en la interfase urbana, les zones de contacte entre boscos i espai urbanitzat”, assenyala Galan, que també és inspector dels Bombers de la Generalitat.
 

Les fortaleses (millorables) del model català

“Ens fan por els grans incendis del Mediterrani. No podem dir que això no ens passarà. Això sí, tenim una societat molt conscienciada i una administració que fa molts anys que treballa molt intensament en la prevenció d'incendis”, són paraules d'Anna Sanitjas, directora general d'Ecosistemes Forestals.

En aquest sentit, una de les grans diferències respecte a altres països és la resposta: la integració de la prevenció i també un sistema d'extinció ben organitzat. Un cas extrem serien els incendis de la Cabília, entre Algèria i Tunísia, on s'han registrat més de 30 morts. Eduard Plana, que coneix la zona, explica que encara s'hi viuen escenes més pròpies al nostre país dels 80 i dels 90 on els voluntaris s'exposen al foc sense les mínimes condicions de seguretat.

També el model català està clarament més madur que comunitats veïnes com l'Aragó i el País Valencià. El resultat es va poder constatar l'estiu passat, on les pitjors condicions les vam patir al sud-oest d'Europa. Catalunya també va patir incendis molt complicats -especialment el de Baldomar i el del Pont de Vilomara-, però la superfície calcinada va ser molt menor que aquests territoris.

En aquest sentit, la introducció de l'anàlisi i la intel·ligència són un element clau del model català de les darreres dues dècades. Des del disseny d'incendis tipus a càrrec dels Bombers GRAF, la planificació i execució d'actuacions estratègiques per part del servei de Boscos del Departament d'Acció Climàtica, el reequilibri d'operatius d'extinció en funció del risc, l'ús d'avisos a la ciutadania mitjançant els panells del Servei Català de Trànsit o la regulació o suspensió d'activitats a través del Pla Alfa dels Agents Rurals, entre altres.
 

Cal més cultura del risc

La ciutadania catalana té una cultura del risc d'incendis? La directora general d'Ecosistemes Forestals, en declaracions a Nació, considera que sí. “És un èxit del país fruit del treball conjunt des dels anys 90”, assenyala. “El 99% de la gent ho té clar i no se li acut fer certes activitats en moments complicats”, afegeix.
 

Cal accelerar l'aprenentatge de la cultura de risc. Hem d'estar més ben preparats com a ciutadans.

Hi coincideix parcialment Eduard Plana. Admet que el ciutadà mitjà ha abandonat comportaments habituals fa unes dècades i que ara són impensables. “És molt positiu que la Generalitat informi del risc: el valor de cada comarca apareix al 324 com les temperatures o, temps enrere, les dades de Covid”, exemplifica.

Ara bé, n'hi ha prou? Cal implicar més sectors privats com el turístic? L'expert del Centre de Tecnologia Forestal ho té clar: cal accelerar l'aprenentatge de la cultura de risc: “Hem d'estar més ben preparats com a ciutadans”. I posa un exemple molt evident: moltes cases a tocar de boscos no tenen una assegurança que inclogui els incendis. De fet, alguns dels propietaris afectats per l'incendi del Pont de Vilomara de l'estiu passat, no tenen recursos ni per demolir una casa que mai recuperaran.
 

Hem d'avançar cap un paisatge en forma de mosaic agroforestal que sigui molt més segur

L'incendi de Rodes, que ha provocat l'evacuació més gran de la història de Grècia, també hauria de ser un toc d'atenció per al sector turístic català. “Ens ensenya que han de fer un pas endavant. Han de tenir un paper actiu per fer l'entorn de les seves instal·lacions molt més segures”, apunta Plana. També considera clau la transmissió de la informació del risc als seus visitants, ja que és poc raonable pensar que l'assumirà un turista que ens visita només una setmana.
 

Cap a un mosaic agroforestal més resilient

En els dies de perill molt alt o extrem els Agents Rurals activen el nivell 3 del Pla Alfa, que no només suspèn totes les activitats de risc i en regula algunes d'essencials, sinó que pot suposar el tancament de massissos. “En els darrers anys, en aquestes situacions, hem aconseguit que no s'hagin produït simultaneïtat d'incendis”, destaca Toni Mur, inspector en cap del Cos d'Agents Rurals.

Moisés Galán, de la Fundació Pau Costa, no té cap dubte de l'efectivitat d'aquesta eina plenament integrada en el dia a dia de la nostra societat. Això sí, es pregunta si es pot avançar cap a un canvi de model: de l'actual on l'administració regula i prohibeix cap a un altre on es pugui recuperar un paisatge en forma de mosaic agroforestal que sigui molt més segur.

Ja fa uns anys que Catalunya va apostar pels massissos, i no els municipis, com a unitat de la planificació forestal. Un encert, segons Eduard Plana, que en els darrers anys ha permès avançar en el disseny i l'execució de les denominades àrees de gestió prioritària, actuacions molt intenses en punts clau per frenar l'avanç d'un foc.
 

Tenim una societat conscienciada i una administració que treballa intensament en la prevenció d'incendis.

Un exemple és el de Portbou on la tasca de reducció del combustible planificada pel servei de Boscos del Departament d'Acció Climàtica va ser clau en l'incendi del passat abril. No només va permetre reduir la intensitat de l'incendi que provenia amb molta força de la Catalunya Nord sinó que va permetre als operatius d'extinció treballar en condicions de seguretat.

Per l'expert en governança del risc cal accelerar aquestes actuacions estratègiques, però també dedicar recursos per actuar en àmbits territorials més extensos, la denominada gestió a escala de paisatge. Una tasca menys intensiva on cal combinar silvicultura, pasturatge de sotabosc amb ajudes que compensin la diferència respecte a models més productivistes. “La prevenció no pot començar i acabar en les àrees estratègiques que, en una situació ideal on el territori fos més resilient, haurien de ser prescindibles”, assenyala Eduard Plana com a escenari ideal.

La directora general també admet que cal fer un pas més. “Cal aconseguir un territori més ben preparat. Que el sector tingui futur, el bosc redueixi la càrrega de combustible i recuperem el mosaic agroforestal”, conclou Sanitjas.