Nadal ja és aquí i, amb ell, tot el reguitzell de festes i tradicions populars que s’allargassen fins a Reis. En ple procés de desdibuixament de la identitat nacional, cal no deixar-nos perdre tota la riquesa del repertori lingüístic i cultural que, arreu dels Països Catalans, va vinculat a aquestes dates. I, també, la gastronomia i el cançoner característics d’aquestes festes. D’entrada, al nostre país, de Nadal només n’hi ha un cada any, com a França, Itàlia o Portugal, i per això diem “Nadal” en singular sense cap article davant i no “els Nadals”, com allà diuen Noël, Natale o Natal, a diferència d’indrets com Espanya que ho diuen tant en singular com en plural, “Navidades”, potser perquè en deuen celebrar uns quants cada any.
Nadal s’associa al retrobament familiar, a l’ambient casolà i al caliu d’una certa intimitat. D’aquí les dites “per Nadal a casa i prop de la brasa”, “per Nadal cada ovella al seu corral” o “per Nadal, cada perdiu al seu niu”. Festa de tradició òbviament cristiana, antigament era el dia escollit per estrenar alguna cosa, sobretot de vestir, i per això diem “per Nadal, qui res no estrena, res no val”. Aquí, a diferència d’alguns països veïns, l’àpat familiar per excel·lència té lloc el mateix dia 25 i no pas la nit anterior, on, a tot estirar, els qui van a la missa del gall fan un ressopó a casa, en tornar-ne, ja ben tard. Per tant, el vespre del 24 pot ser una nit bona, com ho poden ser les altres nits de l’any, si es té imaginació suficient i la companyia adequada.
Quan ens referim a un fet o objecte de vida curta, assegurem que va durar “de Nadal a Sant Esteve” que és l’endemà i que són dues dates estretament lligades. El dia 26 de desembre és anomenat “Sant Esteve” a Catalunya i a Menorca, mentre que al País Valencià en diuen “el segon dia de Nadal”, a Mallorca “sa segona festa” i a Eivissa i Formentera “sa mitjana festa” si bé segles enrere també era conegut com a “Sant Esteve”. Aquesta és una jornada festiva a gairebé tot Europa, llevat de Bèlgica, Espanya, França i Portugal. També ho és aquí, si bé al País Valencià no de forma general, com ho havia estat abans, sinó en molts municipis. “Per Sant Esteve, cadascú a casa seva” i, per això, després d’haver anat a la casa pairal comuna per Nadal, els familiars necessitaven temps per desplaçar-se al domicili de cadascú i per aquest motiu el 26 és festa.
Una tradició atractiva que sembla haver reviscolat amb força, després d’haver estat molt arrelat a Catalunya i a Mallorca des de temps, és la del tió, pronunciat “tiú” en rossellonès, (en plural “tions”), el tronc que, per Nadal, hom fa veure que, picant-lo la canalla a cops de bastó i cantant la cançó específica per al cas, arriba a cagar dolços i altres regals, sobretot menjar. La cantarella habitual que acompanya cada picada té algunes variants formals que van canviant segons els punts del territori.
A moltes cases es representa el naixement de l’infant Jesús i la seva adoració pels pastors i els Reis d’orient, amb un conjunt de figuretes de persones, animals, casetes, ponts, vegetació diversa i l’estrella d’orient dequè parla l’Evangeli de Mateu. És el que s’anomena “pessebre” a bona part del Principat, però que al sud de Catalunya, al País Valencià i a les Balears rep el nom de “betlem” recordant-ne el lloc de naixement. Al costat dels pessebres casolans, hi ha els diorames o pessebres artístics i, cada cop més estesos, els pessebres vivents en certes poblacions. N’és una figura icònica el “caganer”, que, en els nostres dies, s’encarna en personatges famosos de l’actualitat. Entre el “caganer” i la pràctica de “fer cagar el tió” no hi ha dubte que existeix una certa tirada escatològica en la nostra tradició que sorprèn o escandalitza els forasters.
Nosaltres celebrem que comença un any nou, i per això fem festa per Cap d’Any. No commemorem, doncs, la fi d’un any passat perquè mirem endavant. No tenim nits velles, sinó que esperem les nits noves que vindran i, amb una regularitat anual, ens fem la promesa de sempre que, generalment, acostumem a no complir: “Any nou, vida nova”. El refranyer també ens diu que “Cap d’Any gelat, any de molt blat”, “Cap d’Any serè, tot l’any va bé” o també “pluja per Cap d’Any duu mal averany”. Una altra forma de dir “any nou” és “ninou”, que prové del llatí, com la tradició de les “estrenes”, pràctica consistent a fer un obsequi als treballadors de certs sectors. I la dita diu: "per ninou, un pas de bou", perquè el dia ja s’allarga una mica.
Començant per la cavalcada de Reis, el dia 5, dita “colcada” a Mallorca, el 6 de gener és una data d’il·lusió per als infants per les joguines que n’esperen. Al sud del País Valencià en diuen “el dia Reis” i “los tres Reis” a l’Alguer, si bé la forma col·loquial de “Reixos” és força estesa pel país. El refranyer assegura que “pels Reis, el dia creix i el fred neix”. En aquestes dates és costum de felicitar veïns, coneguts i saludats. A tots, doncs, cristians de totes les denominacions i confessions, jueus, musulmans, budistes, hinduistes, seguidors de la fe bahà’i, shiks, taoistes, agnòstics i ateus: Bon Nadal!