La possible transferència de competències en matèria d’immigració a Catalunya ha comptat amb l’oposició previsible de les forces conservadores i ultres, tal com era d’esperar, però també de Podemos, les sigles espanyoles més situades a l’esquerra, així com, incomprensiblement, d’algun diputat de Compromís, la formació valenciana on, els darrers temps, passen més coses de les que caldria i no, precisament, gaire bones. Potser hi ha hagut qui s’ha sorprès de la reacció de Ione Belarra, però, ben mirat, un simple cop d’ull a la història demostra com el nacionalisme espanyol és transversal i abasta tot el ventall polític i ideològic, des del nacionalsocialisme fins al socialnacionalisme.
El nacionalisme espanyol és la mà de morter de la política a Espanya, el factor que més uneix i aglutina i, de fet, la catalanofòbia n’és un element essencial i constitutiu des dels inicis, segurament el que més adhesions provoca, de dreta a esquerra, sense gaires distincions. En tot cas, les excepcions existents són sempre de caràcter individual en la pluralitat ideològica democràtica, però no trobaríem una sola sigla política espanyola, al llarg dels anys, en què alguns dirigents no haguessin emès algun estirabot nacionalista espanyol contra els catalans o la llengua catalana.
El nacionalisme banal espanyol es troba tan arrelat a la societat espanyola, però també al nostre país, que s’admeten com a normals actituds i posicions que, des d’una perspectiva democràtica, no en són gens. És curiós, per exemple, que ningú qüestioni que a Castella, on només hi ha un idioma propi i oficial, s’hagi de saber castellà i tenir uns coneixements bàsics de caràcter històric, polític i cultural sobre el territori, per a accedir a la ciutadania, com passa amb el francès a França, l’alemany a Alemanya o l’anglès als Estats Units i que aquest fet no es consideri racista, excloent o discriminatori.
En aquests casos, aquest requisit és acceptat com la cosa més normal i lògica del món, però no ho és que s’hagi de fer el mateix amb la llengua catalana (pròpia i oficial a Catalunya) i els coneixements bàsics sobre el país, requisit que, a l’instant, en un gest de reacció automàtica, és titllat de racista, excloent i discriminatori, fins al punt que a Mallorca es negà la ciutadania a una dona africana que parlava la llengua pròpia i oficial de Mallorca, el català, però no espanyol. Qui és que discrimina, exclou i és racista, doncs?
D’altra banda, el nacionalisme espanyol, conscient o inconscient, és de dimensions tan colossals que provoca afirmacions d’una ignorància legal i institucional absolutes, més alarmants encara per part d’algú que ha estat ministra al govern d’Espanya, durant uns anys, i ara mateix ocupa un escó al Congrés de Diputats. Algú amb aquestes responsabilitats ja hauria de saber que les competències sobre qualsevol matèria es passen entre institucions, del govern d’Espanya al govern de la Generalitat de Catalunya, posem per cas, però no pas a un partit concret que, a més, no les podrà exercir ja que no forma part del govern català.
El nacionalisme catalanòfob de l’esquerra espanyola ja ve de lluny i sempre ha existit i no és, doncs, exclusiu de les forces de dreta. Juan Negrín, president del consell de ministres de la República, i referent per a molts espanyols d’esquerra, va dir en relació als catalans i la seva voluntat d’autodeterminar-se: “Y si esas gentes van a descuartizar a España prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos o quien fuere". El 1942, en un dels viatges que el vaixell Nyassa va fer transportant refugiats cap a l’exili a Mèxic, alguns republicans espanyols van provocar un incident en protestar contra el fet que uns pares catalans cobrissin amb la bandera catalana i no amb una altra el cadàver de la filla morta en la travessia, en el moment de llançar-la a la mar. Els exemples d’aquesta època serien interminables.
Però, malauradament, també els d’etapes posteriors. Qualsevol plantejament mínimament nacional de dirigents polítics catalans, allunyat del nacionalisme espanyol, ha estat tradicionalment titllat de “petitburgès”. Aquesta va ser una de les acusacions que Joan Comorera, secretari general del PSUC, va haver de patir en la seva defensa d’un PSUC nacional, independent del PCE: “nacionalista petitburgès”. I els darrers anys del franquisme i, fins avui, totes les lluites per fer del català un idioma d’ús normal en tots els àmbits, en el seu propi territori, han estat desqualificades amb l’afirmació forassenyada que el català era “la lengua de la burguesía”, passant per alt que, precisament, si hi ha una classe social que més ha abandonat el català per passar-se al castellà aquesta és la burgesia. Generalitzant el raonament simplista, el castellà seria, doncs, només, la llengua dels jutges, la policia nacional, la guàrdia civil, l’exèrcit i els fatxes?
Després de la mort del dictador i fins ara han estat sobretot dirigents socialistes els que més s’han distingit pel seu nacionalisme espanyol catalanofòbic. La parella Felipe González-Alfonso Guerra, separats per altres qüestions, fa front comú només a l’hora d’anar contra nosaltres. El primer s’ha referit als catalans com a “minorías en vias de extinción” i el segon, mentint com sempre, ha assegurat que “en Cataluña los niños no pueden hablar castellano ni en la hora del patio”. L’odi que senten contra tot el que és català, començant per la llengua, és tan gran que no dubto que, si espitjant un botó en poguessin fer desaparèixer l’idioma, ells i molts espanyols més ho farien. Altres socialistes com Rodríguez Ibarra, Lambán o González-Page no es queden enrere en la seva catalanofòbia militant i les seves provocacions barroeres constants.
És curiós com les forces d’esquerra espanyoles s’omplen la boca parlant de llibertat, justícia i solidaritat, conceptes que, com el dret a l’autodeterminació, només defensen si s’han d’aplicar lluny, en països remots, de localització geogràfica difícil i pronúncia del nom del país complicada, però a mesura que se n’escurça la distància, els grans conceptes s’esborren, progressivament, fins a desaparèixer del tot. Parlant cada dia d’antiimperialisme, per a ser creïbles, el primer que haurien de fer és denunciar i combatre l’imperialisme que tenen més a prop, el seu: l’espanyol.
Als partits cal afegir-hi també bona part del moviment sindical, d’un nacionalisme espanyol indubtable. Només cal veure les reaccions de certs sindicats cada cop que es planteja la possibilitat de traspassar a la Generalitat empreses o serveis estatals. En fi, si ara el govern espanyol es conté i s’està de manifestacions públiques de nacionalisme espanyol militant no és pas per convicció, sinó per pura i simple necessitat. Li calen, a Madrid, els vots dels partits catalans encara que siguin formalment independentistes, per a mantenir-se al govern. Però quan la correlació de forces canviï, llavors tornarem a sentir la mateixa cançó de l’enfadós contra tot el que és català. En fi, amb aquesta gent i aquest Estat, lluny de la roba...