Són dies d’agitació en l’ecosistema de l’esquerra a l’esquerra del PSOE. Aquesta és una setmana de debats especulatius i presentacions sempre fraccionals. El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, i el de Més Madrid a l’Assemblea de la Comunitat, Emilio Delgado, han protagonitzat un encontre a Madrid per compartir pensades sobre un aplegament de les sigles progressistes ibèriques. Podem ho ha qualificat de “xerrada”. Dissabte, les quatre formacions que constitueixen Sumar (Moviment Sumar, els Comuns, Més Madrid i IU) presentaran el seu projecte, pensant ja en les pròximes eleccions espanyoles. Intentar seguir quines formacions assistiran als diversos fòrums i quines s’excusen és una tasca només apta per als molt iniciats.
La història de les esquerres que es pretenen més transformadores és la d’unes picabaralles en què els egos personals i les trifulgues esgotadores entorn mots abstractes ocupen tot l’escenari. No sempre és així. En els seus inicis, Podem va ser un experiment engrescador. Fins al punt que va estar a punt de tastar el seu moment Syriza i fer el sorpasso als socialistes. Potser en aquell moment algú trobaria inspiració per intents futurs. Era quan Podem mostrava un equip divers i cohesionat, amb un discurs rupturista aliè a velles ortodòxies i una “autenticitat” que el soroll, el temps -i el xalet de Pablo Iglesias i Irene Montero- ha diluït. El temps va posar les coses a lloc, que en l’esquerra radical vol dir el fracàs, i Podem va començar a fer figa (com Syriza).
Les batusses pel protagonisme van contribuir a destruir Podem com a marca atractiva. Iglesias i Díaz van topar de seguida, però van demostrar que són bastant iguals. Com passa en altres activitats de la vida, el carisma, com la intel·ligència, i ja no diguem la brillantor, són letals en la política si no van acompanyats del sentit comú. Ja va ser gairebé un miracle que, amb la guerra oberta entre Díaz i Podem, les eleccions del 23-J del 2013 no servissin a la dreta i l’extrema dreta una victòria en safata. Això sí, la divisió en el camp de l’esquerra va aplanar el camí per la conquesta del poder territorial per part del PP.
Sovint, un tret propi de l’esquerra alternativa és, al costat de la temptació grupuscular, la manca absoluta d’autocrítica i el maximalisme quan es tracta de principis. El rebuig a cap reconeixement d’error en la llei del només en va ser un exemple magnífic. Els mateixos que tant etziben contra l’Església -sovint amb raó- poden delatar un sorprenent rictus dogmàtic amb excomunions incloses que té poc a envejar amb els fonamentalismes religiosos.
Un futur realista per aquest espai seria recuperar alguns moments inicials dels qui volien assaltar els cels. Que passarien per una única fórmula electoral dels espais de Podem i Sumar. Com a mínim, evitaria el càstig amb què el sistema electoral de circumscripció provincial castiga les marques dividides. A un espai com aquest, farcit d’intel·lectuals i figures amb autoestima elevada, se li hauria de demanar un esforç per ser útil per garantir majories progressistes. Una tasca que no tenen en exclusiva. Aturar l’extrema dreta requereix totes les forces democràtiques, incloses el PSOE i aquella dreta democràtica que també ha construït els espais europeus de llibertat.
Però el més rellevant serà demostrar que el pas pel govern d’aquestes forces serveix a la societat per avançar. Quan, amb l’esquerra al govern, massa joves escolten amb simpaties els cants de sirena de l’extrema dreta i el debat progressista té dificultats per generar atractiu en els segments més ferits de les nostres comunitats, vol dir que les coses s’han fet malament. Com amb les inútils batalles entre anarquistes i comunistes que tant van contribuir a la fallida de la República, sembla que l’esquerra transformadora no ha après la lliçó.