Hi ha un moment en què la política deixa de ser una negociació de partides pressupostàries i esdevé una qüestió de memòria. I la memòria, en el cas d’Esquerra Republicana de Catalunya, és avui un factor tant determinant com incòmode.
Els republicans es troben davant d’una disjuntiva que no és nova, però sí més delicada que mai: avalar uns pressupostos a canvi d’uns compromisos que, en bona part, depenen d’actors que ja han demostrat la facilitat per ajornar —o reinterpretar— els acords. La carpeta de l’IRPF n’és l’exemple paradigmàtic. Allò que havia de ser un pas concret cap a més sobirania fiscal ha acabat convertit en un horitzó difús, sotmès a calendaris indeterminats i a voluntats polítiques volàtils.
El problema no és només què s’ofereix ara, sinó qui ho ofereix. El PSC i el PSOE demanen confiança. Però la confiança, en política, no és una declaració d’intencions; és el resultat d’un historial de compliment. I aquí és on el relat grinyola.
ERC haurà d’assumir noves promeses derivades, precisament, de l’incompliment de promeses anteriors. És a dir, se li demana que accepti un segon pagaré perquè el primer no s’ha fet efectiu. La paradoxa és evident: per garantir allò que no s’ha complert, cal confiar encara més en qui no ho ha complert.
En aquest context emergeix el consorci d’inversions com a fórmula prou enrevessada per a fer-la incompressible per a l’electorat mitjà. Una arquitectura institucional destinada, en teoria, a assegurar que les inversions compromeses arribin i s’executin. Però quin mecanisme coercitiu tindria aquest ens? Quina capacitat real d’obligar l’Estat a complir terminis i quantitats? Sense instruments jurídics vinculants, el consorci corre el risc de ser un espai de cogestió simbòlica, útil per a la fotografia però ineficaç davant l’incompliment. I en els partits Catalunya-Espanya, ja sabem qui designa els àrbitres.
La política catalana acumula una llarga tradició d’òrgans mixtos, comissions bilaterals i taules de diàleg que han servit més per gestionar expectatives que no pas per transformar realitats. ERC sap que el seu electorat no jutja tant les paraules com els resultats. I aquí rau el veritable perill: cada nova confiança fallida erosiona no només la relació amb els socis, sinó la pròpia credibilitat.
Per als republicans, el dilema és d’alta intensitat. Si bloquegen els pressupostos, se’ls acusarà d’irresponsabilitat i d’afeblir l’autogovern. Si els faciliten sense garanties sòlides, reforçaran la percepció que han canviat fermesa per gesticulació. El marge és estret i el calendari pressiona.
Si la confiança esdevé una moneda massa gastada, el mercat polític deixa de funcionar. I potser el repte d’ERC no és només negociar millor, sinó decidir fins a quin punt està disposada a continuar invertint capital polític en promeses que, massa sovint, s’esvaeixen amb el pas dels mesos.
La política, com el crèdit, té un límit. I quan s’esgota, el cost no el paga només qui incompleix, sinó també qui hi ha confiat reiteradament.