Soc home, blanc, heterosexual, occidental, català i alguna altra cosa més que ara no ve al cas. El cas és que en tots els conflictes socials maniqueus que hi ha hagut fins ara sempre se m'ha assignat el paper d'opressor, mai el de víctima. Sense fer-hi res, ni moure un dit, soc com a mínim sospitós de ser o haver estat masclista, racista, homòfob, supremacista, insolidari i alguna altra cosa més. Però ara arriba una guerra nova, mai vista, en què sembla que no m'han col·locat al bàndol dels dolents, almenys durant un temps. Això és nou per mi, i penso aprofitar-ho.
No sé si us hi heu fixat, però els que manen ja han començat a embolicar la troca de valent amb missatges, suposadament basats en dades, si més no inquietants: el sou mitjà d'un assalariat espanyol és inferior a la pensió de jubilació mitjana; els boomers tenen més poder adquisitiu que els treballadors que els paguen les pensions, etc. En fi, que han començat a escampar un relat per enfrontar els jubilats i les generacions dels que encara treballem; els primers, com a privilegiats d'una situació injusta, i els segons, les seves víctimes inevitables. En un tres i no res, hem passat de la guerra de gèneres a la guerra de generacions. Quina degeneració!
Segons aquesta narrativa, els treballadors –com més joves, pitjor– som cada vegada més pobres, però malgrat tot som nosaltres els qui sostenim, amb impostos i cotitzacions, unes pensions que cobren uns jubilats més rics que nosaltres. Una distribució de la riquesa una mica estranya: l'Estat pren recursos dels qui tenen menys per transferir-los als qui tenen més. Una mena de Robin Hood al revés: robar als pobres per donar als rics. L'estat del benestar era això?
El que caldria preguntar-se és com hem arribat fins a aquesta situació. Què han fet els suposats dolents de la pel·lícula? Perquè jo diria que els nostres iaios han fet el que tocava: pagar les pensions de la generació dels seus pares amb els impostos que se'ls han imposat durant molts anys i alguns d'ells a sobre han aconseguit fer-se amb un petit patrimoni, per si de cas. Quins cabrons! Aquests acaparadors de merda, a sobre, no pateixen el problema de l'habitatge.
Però anem amb compte, perquè aquest relat, tan senzill com efectista, és profundament enganyós. I no només perquè simplifica una realitat en realitat molt més complexa, sinó perquè desvia l’atenció del veritable responsable del problema. Aquesta “guerra” entre generacions no és espontània ni inevitable: està activament fomentada pels poders de l’Estat. No per casualitat, sinó com a pas previ per legitimar una idea que fa anys que es cou a foc lent: que les pensions són massa altes, insostenibles i que, per tant, cal retallar-les.
El problema real no és que els jubilats siguin massa rics, que no ho són. El problema és que el mercat laboral espanyol fa gairebé dues dècades que està trencat. Des del 2008, els salaris estan pràcticament estancats, especialment entre els més joves, que encadenen precarietat, temporalitat i sous baixos. Per la seva banda, les pensions s'han limitat a créixer d’acord amb l’IPC, no per privilegi, sinó simplement per mantenir el seu poder adquisitiu; i això no és cap anomalia: és exactament el que el sistema prometia.
I aquí arribem al moll de l'os: el pagament de les pensions es basa en un sistema de repartiment. Això vol dir que no funciona com una guardiola individual ni col·lectiva (no hi ha cap guardiola de les pensions!), sinó com una mena de contracte (que ningú no ha signat, per cert): els treballadors d’avui paguen les pensions d’avui amb la promesa implícita que, demà, algú farà el mateix per ells. Va ser l’Estat qui va decidir aquest model, i va ser l’Estat qui el va presentar durant dècades com a sòlid, just i garant de cohesió social. No és lícit, doncs, que ara l’Estat actuï com si aquest sistema fos una irresponsabilitat col·lectiva dels ciutadans.
Durant anys se’ns ha repetit que la protecció de l’Estat és necessària perquè, sense ella, molta gent –a qui sovint es tracta implícitament d’imbècil– no sabria gestionar el seu futur. Que sense tutela pública, s'imposaria el caos. Però la ironia és evident: ara és precisament l’Estat qui no se’n surt. Qui no va saber preveure l’envelliment de la població, ni diversificar les fonts de finançament, ni garantir salaris dignes que fessin sostenible el sistema.
Convertir jubilats i joves en enemics és una estratègia còmoda. Divideix, confon i evita assumir responsabilitats. Però no resol res. El conflicte no és generacional, és polític. I fins que no s’afronti com a tal, continuarem discutint entre nosaltres mentre el problema real es fa cada vegada més gros.
Ara que hi penso: tampoc no sembla que m'estigui creient gaire el paper de víctima en aquesta guerra. Deu ser per falta de costum.