U2 ha reaparegut aquesta setmana amb un disc de sis cançons, Days of ash, publicat per sorpresa i que respon, ha dit el grup, al cúmul de desgràcies, no pas naturals sinó ben humanes, que donen tràgic senyal a diversos punts del globus. Deixarem per un altre moment el debat sobre el messianisme banal, sí o no, del grup irlandès, perquè ara el que trobo remarcable és que el focus d’atenció en aquest treball es reparteixi entre conflictes que no solen rebre tractes i enfocaments equiparables en l’agenda mainstream d’un país com el nostre.
Days of ash l’obre la peça més furiosa, American obituary, un homenatge a la malaguanyada Renée Good, ciutadana nord-americana executada al carrer pels pistolers de l’ICE en una escena que té un aspecte poc compatible amb la noció més ordinària dels drets civils. Hi ha, naturalment, cançons que tenen a veure amb la qüestió palestina-israeliana, tres, que transmeten sobretot una angoixa humanista on es reflecteix el dolor endèmic i històric de totes dues parts. One life at a time està dedicada sense embuts a la memòria del jove activista palestí Awdah Hathaleen, assassinat per un colon, mentre que The tears of things pren el títol d’un llibre del sacerdot franciscà Richard Rohr i explora el dolor i la compassió, i Wildpeace es basa en un text del poeta israelià Iehuda Amikhai, un supervivent de la Segona Guerra Mundial que es va significar per desenvolupar la idea del reconeixement de l’altre.
Segurament el més cridaner, des de l’òptica catalana, és la inclusió d’una cançó, Song of the future, que desvia la mirada cap a un país anomenat l’Iran, on fa setmanes que s’hi viu una revolta popular massiva que, segons sembla, incomoda enormement certs comissariats político-comunicatius del país. “Sarina, Sarina..., ella és la cançó del futur”, diu la tornada, tristament esperançada, en al·lusió a l’adolescent de setze anys Sarina Esmailzadeh, morta a garrotades durant una manifestació en què protestava per l’assassinat, per part de la dita ‘policia de la moral’, de l’activista feminista, kurda per a més detalls, Jina Mahsa Amini. Tot ben bonic.
Hi ha una esquerra, ja no sé a hores d’ara si és només una part o gairebé tota ella, que s’ho hauria de fer mirar. Bé, no ho dic només jo, sinó els electors, que cada cop la voten menys. Tenim l’alçament contra un règim lamentable i medieval, amb molts milers de morts als carrers, i ells, posant-se de perfil. L’anti-americanisme per damunt de tot com a consigna i una protecció injustificable de règims teocràtics criminals per tal que no “s’alimenti la islamofòbia”, com si fóssim tots curts de gambals i no sabéssim distingir una cosa de l’altra. Cap gran manifestació, cap concert al Palau Sant Jordi. Ni un tuit!
I bé, per reblar el clau, una cançó sobre Ucraïna, un altre gran oblidat en els corrents informatius i mobilitzadors de multituds. Yours eternally és la carta d’un soldat a la seva gent estimada on, malgrat l’infortuni, no perd la noció d’humanitat. Hi canten Ed Sheeran i un artista ucraïnès, Taras Topolia. Com passa amb l’Iran, sembla que Ucraïna fa nosa a certes quadrícules ideològiques. Un país europeu sobirà envaït i massacrat per un veí ganàpia i potència nuclear.
Les xicotes de Pussy Riot, represaliades per Putin i que saben el pa que s’ho dona, se’n feien creus quan les vaig entrevistar no fa gaire: “¿Com és que a Barcelona només hi ha grans manifestacions per Palestina, a les quals nosaltres donem suport, i cap per Ucraïna? Què us passa? Sou europeus, oi?”, em repetien. Estaven molt sorpreses. Jo, no tant. Novament, els enemics dels nostres enemics han de ser els nostres amics. I som on som. Qui m’hauria dit que trobaria una notícia refrescant l’aparició d’un disc d’U2.