Segons TV3, ni aquí ni enlloc del món, ja no es fan bestieses, ni rucades, ni ximpleries, ni beneiteries, ni poca-soltades. Seria una bona notícia per a l’espècie humana si no fos que el que sí que es fan són “tonteries”. I els que les fan, generalment, són “tontos” o, a vegades, “capullos”, “gilipollas” o “liantes”.Així ho sentencia, amb regularitat, la televisió pública en llengua catalana tant en programes de producció pròpia, des de sèries fins a reportatges, fins a la majoria de doblatges de pel·lícules, sèries o programes diversos de factura aliena. Algú (qui?) ha decidit que ja només existeixen “tontos” i “tonteries” i prediquen amb l’exemple.
Un idioma retrocedeix quan el seu lloc l’ocupa un altre, al començament només amb una paraula, continua amb frases senceres i acaba sent substituït del tot per innecessari,després que ja no tingui lloc cap conversa, o una simple cançó, sense la presència “normal” de paraules o expressions senceres en la llengua dominant, enmig d’una colossal inconsciència lingüística del que succeeix per part de la majoria de parlants. Aquest és el nostre cas i és on ara ens trobem, al nord amb el francès i al sud amb l’espanyol, com si, en el cas dels insults, per exemple, no tinguéssim un repertori propi i haguéssim de recórrer sempre a solucions externes.
En totes les llengües veïnes trobem mots insultants com ara estúpid, idiota, neci, o imbècil, procedents del llatí. En català, els més freqüents fan referència al baix nivell intel·lectual dels insultats, com ara babau, bajà, bajoc, bosses, coix de front, colló, cul d’olla, curt d’enteniment/de gambals, ganàpia, llanut, liró, llondro, llosc, orellut, palatreco, pallús, pampana, pau, pec, sabatot, taboll, talòs, toix, trompellot, totxo, tros de quòniam, virolla, ximple/ximplet, xipòtol o xorc. Una paraula com “beneit” coneix variants com aquestes: beneit del cabàs, beneitet, beneitó, beneitot, beneitàs, beneitango o beneitarro. I, mentre a Mallorca i Menorca parlen de “bàmbol/a”, a Eivissa diuen “bambo”. Un repertori variat al qual podríem afegir: arreplegat, cap de cony, merda seca/merdós/mitja merda, sonat, tocat de l’ala/ del bolet/del bull o xalat.
Alguns insults venen del món animal com anguila, animal, ase/cap d’ase/tros d’ase, bèstia/mala bèstia, boc, boca de rap, burro, cabra boja, cabró/cabronet/cabronàs/ cabronarro, cap d’olla/de seitó/de ruc, gallina, gata maula, gos, llagasta, mico filós, orelles de llamàntol, pallagostí, paparra, pop, porc, pua verinosa, rata/de claveguera/de sagristia, ruc, sangonera, somera, tòtil, truja, vaca o verro. Sovint, s’empren noms d’ocells/moixons/pardals/insectes dels quals molts n’han perdut ja la consciència d’aquesta condició: apardalat, borinot, cap de pardals, capsigrany, capsoti, cotorra, enze/de bosc, gamarús, lloro, mosca collonera, mussol, papamosques, pardal, passerell o verderol. D’altres improperis ens venen del món vegetal: bleda/assolellada/ bledot, cap de carabassa/carabassot, cap de suro, ceballot, cigronet, coliflor, fava/ favot, cap de fava/cap de fava amb orelles, figa/figaflor/ figamolla/figa seca/mitja figa mig raïm, moniato, morros de figa, pastanaga, pebràs, pelacanyes, poma/pomot/cap de poma, soca/tros de soca, suro o tronxo de col.
La imatge o el físic de les persones facilita recursos com adam, baldragues, baldufa, bocoi, brut, escanyolit, esquifit, esquitx, greixós, llardós, llord, marcolfa, malforjat, malgirbat, morros de cony, napbuf, nyicris, patufet, pelleringa, pollós o tap de bassa. Com l’actitud o la professió en proporciona d’altres: alcavota, babarota, badoc, bagassa, bala perduda, baladrer, baliga-balaga, bardaixa, barjaula, barraler, bandarra, banyut, barraler, barrut, bast, bavós, bergant, beuarra, beverri, bocamoll, bord, borratxo, botifarra, botifler, bravejador, brètol, bufat, buidaampolles, cafre, cagat, cagabandúrries, calavera, calçasses, calent de cap, capsot, carallot, carnús, carrincló, cràpula, cleca, clot d’arena, cornut, cul d’església/de taverna, desgraciat, destraler, dropo, druda, embafat, embambat, embolicatroques, encantat, escalfabraguetes, esquenadret, estaquirot, fleuma, galifardeu, guripa, gutxo, janot, llefiscós, llepaculs, llunàtic, malànima, mala peça/pècora, malparit, manefla, mansuet, meuca, milhomes, mort de gana, nas de mocs, nyeu-nyeu, ninot, pallasso, panxacontent, pendó, peneca, penques, perdonavides, perepunyetes, pet bufat, pilloc, pitof, pixatinters, pinxo de barri, pixafreda, poca-solta, pocatraça/pocapena/pocavergonya, podrit, ploramiques, popona, potiner, pòtol, pudent, quico, renegat, romancer, rondinaire, saltamarges, saltimbanqui, saltataulells, sapastre, setciències, sòmines, tabalot, tanoca, tarambana, tararot, tifa, titella, tocacampanes, trompa, torrat, torracollons, trincó, trinxa/trinxeraire, venut, xaruc, xerraire/xerrameca o xitxarel·lo.
Al costat de l’insult individual, en totes les llengües existeix l’insult de grup. També en català i en relació al col·lectiu de persones amb uns trets comuns de caire negatiu. És el cas de: baixúrria, banda, belitralla, berganteria, bordissalla, bretolalla, briva/brivall, escòria, faramalla, farfutalla, feram, gentalla/gent de tro/ gentegassa/genteta/gentola/gentussa, marinatge, morralla, pleballa, populatxo, púrria/purrialla, rostoll, soldadesca, taülalla, terregada, trepa, tropa, turba o bé xurma/xusma. Abans, “patuleia” es referia a gent indesitjable, generalment soldats irregulars, que en cas de rebomboris, revoltes o guerra s’aprofitaven de la situació de desori per al seu interès particular, el saqueig i la destrucció. En l’actualitat, s’utilitza en relació amb el seguici d’acompanyants que envolta un determinat personatge amb un cert poder.
Com passa en tots els idiomes, força d’aquests insults poden tenir un ús d’àmbit limitat, a un territori o a una generació. I el mateix mot potser no té un sentit idèntic arreu, per més que, en realitat, es tracti de matisos diversos a partir d’elements de significat compartit, com el cas de “bagassa” que abasta l’aspecte exterior (deixadesa), l’actitud (dropa) o bé l’activitat (prostituta). Joaquim Ventalló, com a traductor al català de les aventures de Tintín, va fer una feina magnífica de divulgació d’insults “blancs” entre el públic lector més jove, com més endavant també els dibuixos de Son Goku. En fi, és hora de deixar les “tonteries” reduccionistes de TV3 i, si no tenim més remei que insultar, fem-ho en català. Tenim prou paraules per remenar i, finalment, escollir. Motius i destinataris no ens en falten...