Amnisties i indults

L’indult concedit als nou condemnats pel “procés”, el 22 de juny de 2021, així com la llei d’amnistia per als encausats pel mateix tema, aprovada el 30 de maig de 2024, potser pot fer pensar, a més d’un, que aquestes són mesures excepcionals en la nostra història contemporània. El tema és estudiat pel periodista i historiador Pere Bosch, en un llibre recent que inclou una documentada cronologia de les principals “mesures de gràcia”, llibre que hauria de ser de consulta obligada, si més no per a polítics, periodistes i tertulians, ja que resulta que amnisties i indults són una constant a l’estat espanyol. Efectivament, els dos darrers segles, s’hi ha concedit un centenar llarg de mesures d’aquesta mena, fet que dona, pel cap baix, un indult o una amnistia cada dos anys.

A hores d’ara encara cal, potser, recordar les diferències existents entre una mesura o bé una altra, atès que són ben diferents. Indultar vol dir “perdonar” la pena o part de la pena imposada a persones ja condemnades per un tribunal de justícia, per part de l’autoritat corresponent, sigui cap d’Estat o president del govern, si bé el “perdó” no té validesa definitiva, ja que aquest pot quedar sense efecte si la persona indultada reincideix en fets de les mateixes característiques que en motivaren la condemna. Amnistiar, en canvi, comporta “oblidar”, esborrar del tot el que, en el seu moment, va ser considerat delicte i que comportà condemnes en ferm.

La freqüència d’aquestes mesures a l’estat espanyol el retrata com un estat eminentment repressor contra actituds polítiques i socials que difereixin del poder establert, el qual, al llarg dels segles, es veu forçat a adoptar-les per la pressió popular i circumstàncies polítiques conjunturals, disfressades de “misericòrdia” reial o amb motiu d’esdeveniments successoris. Si bé, tradicionalment, era l’estament militar qui més incòmode es trobava davant d’amnisties i indults, en l’actualitat és el poder judicial qui s’hi mostra més refractari. N’és un bon exemple el capteniment de determinats magistrats radicalment contraris a l’amnistia aprovada ja fa quasi un any i que, fins ara, només ha estat aplicada en la seva integritat als policies encausats com a agressors i no pas, doncs, a la majoria de les seves víctimes. Alguns jutges, els que amb més rigor haurien de limitar-se a aplicar la legalitat vigent, són, paradoxalment, els que es neguen a complir-la, amb una impunitat impròpia d’un estat de dret i democràtic.

El 5 de febrer de 1930 s’aprovà una amnistia que en deixava fora, però, els delictes contra “la unidad de la patria”. Lola Anglada sobresortí en la campanya de signatures a favor de l’alliberament dels implicats en el complot independentista de Garraf i tot de suports institucionals, polítics, culturals, empresarials i esportius, entre els quals els futbolistes J. Samitier i R. Zamora, inundaren els ministeris amb més de cent mil postals reclamant-ne la llibertat. El 2 d’abril, Alfons XIII anunciava un indult per als de Garraf, el 14 se’n generalitzava la mesura als altres presos polítics i socials  i el 21 d’aquell mes, Jaume Compte i Marcel·lí Perelló, els homes de Garraf, eren rebuts a Barcelona per una gernació.

Però la interpretació de la mesura en deixà fora Francesc Macià, exiliat a Brussel·les, el qual donà un cop d’efecte i es presentà a Barcelona el 25 desetembre. La policia anà a casa seva per endur-se’l a comissaria, però l’Avi s’hi negà amb contundència. Hores després hagué de ser el mateix cap superior de policia qui es personés al seu domicili i s’endugués Macià, que assegurava veure’s beneficiat per l’amnistia, el feu pujar en un cotxe oficial i se l’emportaren cap a la frontera. Sempre amb policies va recórrer tot França fins a deixar-lo, novament, a Brussel·les, en una mesura del tot insòlita: les autoritats no sabien com reaccionar davant la popularitat enorme d’una personalitat com Macià. Rovira i Virgili, en unes reflexions útils també avui es demanava: “És possible admetre que en un Estat civilitzat actuïn al marge de la llei els que tenen el poder d’aplicar-la?”. Macià tornava al país el 22 de febrer de 1931, definitivament, sense que s’hagués produït cap nova mesura legal que en facilités el retorn. Abans de dos mesos proclamava la República Catalana i es convertia en president de Catalunya.

El 12 d’octubre de 1934, data ben simbòlica, Enric Pérez Farràs, cap dels Mossos d’Esquadra, i Frederic Escofet, comissari d’Ordre Públic, tots dos militars, van ser condemnats a mort pels fets del 6 d’octubre en què el president Companys proclamà l’Estat Català, en una decisió de la justícia militar adoptada en menys d’una setmana de la comissió del “delicte”.  Aprovada la condemna per unanimitat del Consell de Ministres del govern  republicà, llavors en mans de la dreta, Niceto Alcalá-Zamora, president de la República, amenaçà el govern de Lerroux i la CEDA de dimitir del seu càrrec si no es feia marxa enrere amb la condemna a mort i, en conseqüència, se’ls indultava. El 5 de novembre n’apareixia la mesura i la pena capital era substituïda per la cadena perpètua.

Amb el govern de la Generalitat a la presó pel 6 d’octubre, les eleccions del 16 de febrer de 1936 amb la victòria del Front d’Esquerres de Catalunya, la reivindicació de l’amnistia n’esdevingué l’eix central de la campanya. Aquesta arribava mitjançant un decret llei, just cinc dies després dels comicis, enmig d’una agitació popular indescriptible. El president Companys, al capdavant d’altres membres del govern i els caps de la policia de la Generalitat, arribà a Catalunya l’1 de març de 1936, en un retorn triomfal amb cotxe descobert pel centre de Barcelona on fou rebut per una multitud entusiasta. Des del balcó del Palau pronuncià un discurs històric que incloïa la ja famosa frase “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. Els que fins hores abans anaven vestits de presidiaris tornaven a regir els destins de Catalunya com a governants. I, el 2025, la història continua...