Digui el que digui el CIS, al microcosmos de Madrid tothom dona per feta una derrota del govern de coalició a les pròximes eleccions. El manual de resistència de Pedro Sánchez sembla esgotat. Els socis estan dèbils, i la guerra civil a l’espai de Sumar i Podem fa impossible la reedició de la majoria de la investidura. Sánchez navega sense veles, i ni les mesures socials que engega ni les dades macroeconòmiques arriben a les grans bases de votants. L’ofensiva quinqui del PP, els jutges motivats per Aznar i les xarxes socials fan la resta. I que "Pedro Sánchez, hijo de puta" s’hagi convertit en la cançoneta de l’estiu indica que l’animadversió al president està de moda, especialment entre els joves.
Però no tot està perdut. Una de les grans lliçons de les últimes eleccions generals és que el líder del PSOE és incombustible. Una altra que aquest PP té una capacitat infinita d’autoboicotejar-se. Alberto Núñez Feijóo no és president perquè no vol i, sobretot, perquè va fer una campanya desastrosa i va deixar que li despullessin les mentides i exageracions en una entrevista a TVE. Dos anys després, sembla entossudit a aprofundir aquesta deriva. Copia el repertori de Vox i xipolleja en la macedònia de fruita d’Isabel Díaz Ayuso. Sap que només tindrà una oportunitat més per arribar a la Moncloa. Una última bala. És un home d’Estat intermitent, un gallec jugant al tot o res.
Ara per ara, l'obsessió de Génova és recuperar el milió de vots que li han fugit a Vox. "No ens posarem nerviosos per les enquestes, la gent respon amb el cor, però vota amb el cap", sostenen fonts de la sala de màquines dels populars. Però la realitat és que Feijóo no aconsegueix capgirar la tendència. I en contra d’alguns auguris, el partit de Santiago Abascal ha vingut per quedar-se i no desapareixerà per art de màgia com Ciutadans. Els sondejos situen Vox per sobre el 17% d’intenció de vot, algun a només sis punts del PP. I la recepta dels de Feijóo és elevar encara més el to per emular el seu enemic íntim i situar la polarització en màxims històrics. Ayuso i Abascal s’ho miren mentre escuren els seus respectius bols de crispetes.
Cap a una dependència estructural del Vox?
Altres dirigents del PP, però, no ho veuen tan clar: "Fomentar una política de polarització és contraproduent per la dreta", sostenen entre passadissos. Dubtes, dubtes i més dubtes davant la sospita que els populars estan regant l’hort d’Abascal. Recorden que l’objectiu és superar els 150 escons i forçar una abstenció acrítica de Vox. La tendència actual, però, apunta més aviat a una dependència estructural respecte a la ultradreta. "Si Feijóo treu un escó més que l’esquerra junta, sobreviurà; si no, patirà", sostenen. Encara sort que Sánchez no fa cas a les peticions i es nega a convocar eleccions... Per ara.
Tot i la debilitat, el president espanyol guanya temps per revifar i contraposar les seves polítiques a un PP engorilat. L’estiu li ha donat oxigen per superar l’impacte del cas Cerdán, i -com assenyala el CIS- els incendis han posat en dubte les receptes low cost dels governs territorials dels populars. Temps també per recuperar la sintonia amb Junts, si pot ser amb el retorn de Carles Puigdemont. Més d’un acaricia el somni del retorn de la vella CiU.
Horitzó: eleccions andaluses
Ferraz espera que les eleccions andaluses aclareixin també els equilibris entre Podem i Sumar. Yolanda Díaz acumula fracassos i enfrontaments amb Junts i ERC, socis indispensables per a qualsevol revàlida de la majoria de la investidura. La seva plataforma penja d’un fil. Si Sumar s’estavella a les eleccions del 2026 a Andalusia, la formació de Ione Belarra buscaran conquerir l’espai mitjançant una aliança amb Izquierda Unida i els comuns a Catalunya per anar plegats a les generals.
La Moncloa necessita temps perquè l’esquerra del PSOE s’ordeni, temps perquè Sánchez recuperi terreny, i temps també perquè Abascal i Ayuso s’acabin tranquil·lament el bol de crispetes. Perquè la deriva troll del PP no només beneficia l’extrema dreta, sinó també els interessos electorals del PSOE.
