A Rubí, la majoria governamental formada per PSC i Comuns ha negat el suport a la Bressola que demanava l’oposició nacional i d’esquerres. La negativa a ajudar amb una aportació anual les escoles catalanes del nord ha tingut el vot favorable de PSC i Comuns, al qual s’han afegit també, amb un entusiasme idèntic, PP i Vox. Atesa la transversalitat espanyola de sigles, com hauríem d’anomenar aquesta particular coalició: forces de progrés, protoimperialistes o, directament, forces colonials?
No va ser l’única astracanada succeïda en el ple d’aquest municipi de 81.523 habitants. Un regidor del PP que no duia 'saco', diria pel cognom que d’ascendència valenciana, hi ha defensat que valencià i català eren llengües diferents i no ho ha fet, com ja és habitual en aquests casos, ni en català, ni en valencià, sinó en espanyol. Amb aquesta pràctica lingüística queda ben clar que, a Rubí, 'el buqui gachupín está buchi' perquè no amaga res. Com si amb la ciència filològica del PP no n’hi hagués prou, s’hi ha afegit, en la mateixa línia, la del PSC, mitjançant la segona autoritat municipal, que parlava sense 'barbijo'. Fragmentar una llengua és, també, obstaculitzar-ne la plena normalització.
Es tracta de Víctor García, llicenciat en filologia hispànica i professor de l’especialitat a secundària. El tal García ha negat la unitat de la llengua catalana, tot assegurant que català, valencià i mallorquí eren diferents, sobretot pel que fa a la sintaxi. Es dona la circumstància que, precisament, és en la sintaxi on més clara queda la unitat de l’idioma. Seguint la tesi García sobre la llengua, la seva referència al mallorquí suscita, pel cap baix, algunes preguntes: què parlen a Menorca, mallorquí? Parlen mallorquí també a Eivissa i Formentera? Si no, potser no parlen? O què parlen? 'Menorquí'? 'Eivissenc'? 'Formenterer'? A les Balears parlen, doncs, quatre llengües diferents? Però resulta que parlant cadascú com ho ha fet sempre s’entenen entre ells i, a més, amb els parlants del País Valencià, d’Andorra i de Catalunya. Com diria el mallorquí Anselm Turmeda, "vejats miracle"!
Dins el món de la filologia hispànica, abans de la tesi García, hi havia la de la Real Academia Española de la Lengua, que assegurava que "el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las Islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en una franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda del Alguer". Hom haurà de triar, doncs, si fa cas de Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Fernando Lázaro Carreter, Pedro Laín Entralgo, Salvador de Madariaga, José María Pemán, Miguel Delibes, Luis Rosales, Antonio Buero Vallejo i Camilo José Cela, entre altres, o bé si dona més credibilitat científica a un regidor socialista -i filòleg!- que assegura que mai no havia sentit el mot 'blaver' per referir-se als valencians contraris a la unitat lingüística.
Desautoritzat el filòleg García pel govern socialista de la Generalitat, el primer tinent d’alcalde de Rubí va apressar-se a demanar disculpes per la seva intervenció i, en qüestió de 24 hores, va canviar de posició i rectificà. Sap greu per ell, però, després del 'quilombo' no 'ha pelado la chaucha'. Potser hi ha qui pot pensar, després de la rectificació, que 'está pirucho' i que la seva posició 'no tiene goyete', però ara resulta que és tot un ferm defensor del català i, a més, dels pastorets i de l’esbart dansaire i tot, en una rectificació que traspua sinceritat espontània per totes bandes. Vaja, que hem tingut sort a 'la polla', amb un filòleg així.
Prou sabem, que no és habitual que 'el chancho chifle', però ell ho ha intentat. De fet, la seva tesi no és 'bacán' ni 'estuvo raja', però és prou coneguda entre l’espanyolisme disfressat de progre i amb no poques dosis d’autoodi entre esquerres amb sigles autòctones, que són, a la pràctica, massa sovint, 'fresas', 'chetas' o 'sifrinas', sense escrúpols per votar el mateix que PP o VOX quan es tracta d’aspectes relacionats amb la identitat nacional.
La catalanofòbia lingüística és la punta de l’iceberg de la més àmplia catalanofòbia nacional, la part més visible. I els que la practiquen ho acostumen a fer amb 'aguaje', actitud que no requereix 'guáramo' disposant de tot el que disposen, amb un estat al darrere que és el que els dona 'aché'. Però cal reconèixer que 'le echan pichón', que ho 'camellan' amb regularitat i que, potser prenent-nos per 'sanacos' creuen que no ens adonem que l’esdevenidor que volen per al català no és altre que 'guardar el carro' de tanta nosa com els fa. En fi, 'el escuincle está todo a ráiz'.
Lògicament, sent el castellà, el mexicà, l’argentí, l’uruguaià, el xilè, el colombià i el peruà la mateixa llengua espanyola i, doncs, entenedors sense problemes de comprensió per part de tots els hispanoparlants, no cal en absolut cap traducció de les diverses paraules i expressions usades en aquest article perquè seria repetitiu, balder i innecessari perquè s’entenen perfectament.
Atacar la unitat de la llengua és atacar la realitat, atacar la història, atacar la ciència, atacar les universitats, atacar el sentit comú i atacar els parlants d’una comunitat lingüística que no estem disposats a deixar sense resposta les agressions que rebem cada dia, tant se val d’on vinguin. En el fons, la unitat de la llengua és l’expressió d’una comunitat que desborda fronteres provincials, autonòmiques i estatals. I no són poques les comunitats lingüístiques, al llarg de la història, que acaben redescobrint-se també com a comunitats nacionals i que, finalment, esdevenen estats.