A Així parlà Zaratustra, Friedrich Wilhelm Nietzsche va deixar escrita una frase que moltes pàgines webs d'aforismes encara recullen amb generositat: "Sempre hi ha una mica de bogeria en l'amor però sempre hi ha una mica de raó en la bogeria". L'amor, fins aleshores, havia passat per tots els llocs del podi. Sòcrates el situava al destí final, l'objectiu, la copa; els metòdics el descrivien com un camí, un procés; Nietzsche però, va fer el camí a la inversa i, en aquesta mena d'estat febril, va trobar l'oportunitat de construir un argument fora del discurs de la "normalitat".
Si observem el nostre entorn veurem com amb el pas del temps molts han après a conviure amb l'excepció i l'han normalitzat, apagant la febre, tan necessària com la set, i generant anticossos per combatre les bogeries. Aquesta evolució o involució, sovint, acaba provocant la sensació que els dies més feliços de la nostra vida són aquells en què no hi passa mai res. I l'amor, aquell inconstant i irregular, s'acaba convertint en el jugador amb més resistència, el més ben entrenat.
El famós món de l'abundància, on l'excés ens persegueix i el preu de la calma s'ha disparat en el mercat del temps, ens hauria fet confondre la tranquil·litat amb la comoditat. Tranquil és el que defineix una manera de ser, algú que no s'amoïna en excés, que no s'altera; Còmode el que es relaxa constantment, el que es conforma amb les coses més fàcils. I, segurament, últimament ens hem acomodat massa tots plegats. Hem fugit de la novetat. Hi ha dies que vivim només a base de calmants i hem oblidat la lluita de contraris, la poesia, la música, a Dionís... Elements vitals que en el seu dia ens van fer grans.
El dubte ens perseguirà sempre. Si no dubtem acabarem negant de la nostra vida, la nostra pròpia existència. Cal reconnectar la vida, articular-nos amb la societat i aprofitar els canvis d'aquest món tecnològic per ser més primitius que mai. Sentir, emocionar-nos i creure en amors impossibles, bogeries que ens faran més humans. Caminar descalços per un llac gelat, plantar arbres al mig de camins de pols, escriure en papers de cuina mullats els nostres ideals... Fer possible l'impossible. I despullar-nos cada dia, abans d'anar a dormir, per l'endemà vestir-nos amb la roba d'altres. Només així, com deia Nietzsche, sent una mica bojos, podrem ser racionals del tot.
Quan el Ferran Casas em va trucar per oferir-me escriure, de tant en tant, al NacióDigital, vaig dubtar. Però em va semblar una bogeria tan gran, que no vaig poder dir-li que no. Escriuré amb malestar. No em ve gaire de gust opinar perquè sóc dels que pensa que la meva opinió no té cap interès. Per això el meu propòsit, després d'aquesta declaració d'intencions, és el limitar-me a observar i explicar coses que passen a la vida. Si en algun moment m'excedeixo demano disculpes ja d'entrada. La intenció no és cap altra que el de la revolució, l'única motivació, la meva única raó que m'ha portat en aquesta nova aventura nietzscheana.
Si observem el nostre entorn veurem com amb el pas del temps molts han après a conviure amb l'excepció i l'han normalitzat, apagant la febre, tan necessària com la set, i generant anticossos per combatre les bogeries. Aquesta evolució o involució, sovint, acaba provocant la sensació que els dies més feliços de la nostra vida són aquells en què no hi passa mai res. I l'amor, aquell inconstant i irregular, s'acaba convertint en el jugador amb més resistència, el més ben entrenat.
El famós món de l'abundància, on l'excés ens persegueix i el preu de la calma s'ha disparat en el mercat del temps, ens hauria fet confondre la tranquil·litat amb la comoditat. Tranquil és el que defineix una manera de ser, algú que no s'amoïna en excés, que no s'altera; Còmode el que es relaxa constantment, el que es conforma amb les coses més fàcils. I, segurament, últimament ens hem acomodat massa tots plegats. Hem fugit de la novetat. Hi ha dies que vivim només a base de calmants i hem oblidat la lluita de contraris, la poesia, la música, a Dionís... Elements vitals que en el seu dia ens van fer grans.
El dubte ens perseguirà sempre. Si no dubtem acabarem negant de la nostra vida, la nostra pròpia existència. Cal reconnectar la vida, articular-nos amb la societat i aprofitar els canvis d'aquest món tecnològic per ser més primitius que mai. Sentir, emocionar-nos i creure en amors impossibles, bogeries que ens faran més humans. Caminar descalços per un llac gelat, plantar arbres al mig de camins de pols, escriure en papers de cuina mullats els nostres ideals... Fer possible l'impossible. I despullar-nos cada dia, abans d'anar a dormir, per l'endemà vestir-nos amb la roba d'altres. Només així, com deia Nietzsche, sent una mica bojos, podrem ser racionals del tot.
Quan el Ferran Casas em va trucar per oferir-me escriure, de tant en tant, al NacióDigital, vaig dubtar. Però em va semblar una bogeria tan gran, que no vaig poder dir-li que no. Escriuré amb malestar. No em ve gaire de gust opinar perquè sóc dels que pensa que la meva opinió no té cap interès. Per això el meu propòsit, després d'aquesta declaració d'intencions, és el limitar-me a observar i explicar coses que passen a la vida. Si en algun moment m'excedeixo demano disculpes ja d'entrada. La intenció no és cap altra que el de la revolució, l'única motivació, la meva única raó que m'ha portat en aquesta nova aventura nietzscheana.