Mentre Pedro Sánchez explicava al Congrés la seva aportació per a la "regeneració democràtica" de l'Estat, en què dedicarà esforços a la lluita contra els «pseudomitjans» per la via d'obligar la premsa a detallar el seu finançament, la temàtica i el moment convidava a preguntar-se com es deu informar Dani Carvajal, protagonista de l'eufòria espanyola, més seductora al terreny de joc que en escenaris de celebració, cap de tan caspós com el que es va viure a Cibeles. 

Per força, la salutació freda que l'internacional va dedicar al president espanyol en la recepció a la Moncloa pel títol de l'Eurocopa ha de tenir un pòsit. Un gest d'animadversió que ha d'haver estat cultivat a partir de missatges que consumeixen milions de compatriotes, els que brollen de la dreta i l'extrema dreta política i mediàtica per presentar Sánchez com un arribista assedegat de poder capaç de pactar amb qui sigui per retenir-lo, també amb els qui discuteixen la integritat de l'Estat.

Segur que la preocupació de Carvajal no és com acabar amb el que Sánchez anomena la "màquina del fang". La del president espanyol, potser sí, encara que li hagi costat presentar una proposta més de dos mesos després del retir personal escenificat durant la campanya catalana. Al Congrés, Sánchez ha enumerat una bateria de mesures que posa el focus en els mals del "pseudoperiodisme" -a partir del simple compliment d'un reglament europeu-, ha promès i demanat més transparència, i ha dit que aspira a modificar la llei mordassa i la legislació electoral. Una declaració d'intencions que s'endevina insuficient, perquè no ataca problemes estructurals que s'han detectat a la justícia o els cossos i forces de seguretat, com el lawfare o l'espionatge polític. "Regeneració democràtica" low cost.

En l'Espanya governada per Sánchez, on tenen ascendent figures com la de Carvajal, la incidència dels "pseudomitjans" és un dèficit més. Gens menyspreable, perquè contribueix a intoxicar la dieta mediàtica de molts ciutadans -joves i més grans- i, fins i tot, influir en l'agenda pública que es cou a Madrid. Però no és un forat troncal de l'Estat. Sánchez és agosarat obrint una discussió, la de la llibertat d'expressió i els seus límits, de fronteres poroses i solució més que complexa. No ha demostrat ser, tanmateix, prou ambiciós per discutir reformes de regeneració que ja no es van afrontar quan la democràcia espanyola era tendra. Qui li explica a Carvajal que això de la Transició era millorable?