L'escola ha de ser un espai per a l'adquisició de coneixements, habilitats, valors i actituds i on socialitzar-los amb els altres. I no pas un lloc d'adoctrinament religiós o ensinistrament polític. Per a aquesta funció ideològica o confessional ja hi ha les esglésies, temples, mesquites, sinagogues, salons del regne i pagodes, dins l'àmbit familiar i a l'interior de cada comunitat religiosa específica, fora de l'escola. Com hi ha també les fundacions, escoles d'estiu i jornades de formació de quadres dels partits polítics. Però el sistema públic d'educació no és qui ha de fer creients d'una religió, ni militants d'un partit. No ha de formar catòlics, ni protestants, ni musulmans, sinó ciutadans lliures, cultes i responsables, preparats per a viure en societat i respectar-ne la diversitat. Tampoc a l'escola pública no hi ha d'haver multiconfessionalisme, adoctrinament de totes les confessions, per grups separats en funció de la religió de cada família, sinó que no n'hi ha d'haver de cap i sí aconfessionalisme, escola laica. Reflex de la societat catalana, avui a l'escola ja no hi ha monopresència familiar catòlica, sinó que famílies de diverses religions comparteixen espai. Justament per això, l'escola ha d'unir, no dividir els alumnes en funció de la seva religió o la dels pares, mitjançant una assignatura de cultura religiosa única, comuna i compartida. Si ja es comença dividint a l'escola, es reforça la divisió social. I l'escola no es pot desconnectar de la realitat social viva.
La matèria de cultura religiosa, en substitució de l'assignatura de religió, hauria de ser obligatòria i de caràcter no confessional. Hauria d'incloure una informació bàsica sobre les confessions religioses més importants, començant per les que tenen un vincle històric amb el territori: judaisme, cristianisme (catòlics, protestants, ortodoxos) i islam. Em refereixo a conèixer-ne la història, els trets bàsics i la seva influència sobre la cultura i la societat a partir d'un currículum concret, acordat amb les diferents confessions, entitats especialitzades en el tema i experts en la matèria. I caldria trobar una sortida professional digna per als professors de religió actuals, que no haurien de ser mestres que prediquen, ni predicadors que ensenyen, sinó docents que informen, formen, fan pensar, activen l'esperit crític i obren finestres.
La laïcitat no és l'anticlericalisme tronat de certs progres, sinó un valor democràtic, la distinció real entre religió i poder polític. El Govern no és de cap religió, ni cap religió té el Govern, però sí que les ha de respectar totes i no distingir-ne cap amb privilegis com ara. És públic allò que afecta tothom i privat allò que afecta només una part, per nombrosa que sigui. Per això l'escola pública ha de ser laica i no catòlica, ni musulmana, ni protestant. Laïcitat no és antireligió, ni ignorància farcida de prejudicis, ni desinformació plena de bel·ligerància prèvia. La paradoxa ridícula d'aquesta situació mental és que hom consideri progre felicitar el Ramadà, però no pas Nadal perquè no fa d'esquerres. I els mitjans de comunicació públics haurien d'informar del més destacat de l'activitat religiosa plural, com ho fan de l'esport o la política, encara que no a tothom li agradi l'esport o la política, com un deure de ciutadania per a tothom.
És bo de conèixer, a més, que existeix la diversitat religiosa exterior, el pluralisme confessional, la coexistència de diferents religions, cada cop més, en un mateix territori. Als Països Catalans, per exemple, 13 grans confessions religioses: església catòlica, esglésies protestants, esglésies orientals, església adventista del setè dia, església de Jesucrist dels sants dels darrers dies, judaisme, islam, budisme, fe bahà'í, hinduisme, sikhisme, taoisme i testimonis de Jehovà. Però, alhora, hi ha també la diversitat religiosa intraconfessional, és a dir, les diferències existents dins de cada confessió. Hi ha, posem per cas, musulmans xiïtes, sunnites, sufís i ibadites; jueus ortodoxos, conservadors o reformistes i protestants luterans, calvinistes, metodistes, anglicans, baptistes, de les assemblees de germans o pentecostals. I no fa mal saber que el bisbe català Pere Casaldàliga, posem per cas, pertanyia a la mateixa església catòlica que els cardenals espanyols Rouco Varela o Cañizares.
Difícilment es pot entendre la cultura europea, on la tradició judeocristiana és tan determinant, sense conèixer mínimament la Bíblia, perquè aquest fet amara l'arquitectura, la literatura, la música, la pintura, l'escultura i, també, els hàbits alimentaris, les tradicions populars i el calendari festiu. La cultura religiosa és una vacuna contra la xenofòbia i la ignorància, reforça la noció de respecte per la diversitat i facilita el coneixement de tradicions i cultures. La missió del sistema educatiu públic és formar i informar a partir de la realitat, però la transmissió de la fe no és tasca de l'escola, ni que s'hagi de fer a l'escola, sinó de les diferents confessions. Però així com a filosofia o ciències socials s'estudia mínimament el materialisme històric, el nazisme alemany o el feixisme italià, sense adoctrinar els alumnes animant-los a fer-se comunistes, hitlerians o feixistes, estudiar l'essencial del judaisme, el cristianisme o l'islam no implica que hom hagi de dur kippà pel carrer, anar al temple cada diumenge o pregar cinc cops cada dia i llegir habitualment l'Alcorà. Saber els motius del perquè hi ha compatriotes que sí que ho fan, això sí que ho facilita la cultura religiosa.
No es tracta només de conèixer què hi ha rere la música de Bach o les pintures de Rubens, la poesia de Joan Alcover i Costa i Llobera o els textos de Charles Péguy o Georges Bernanos. Amb cultura religiosa podem connectar la religió amb la quotidianitat i saber els motius pels quals hi ha qui duu una creu amb una cadeneta al voltant del coll i abans la gent se senyava abans de sortir al carrer o molts futbolistes continuen fent-ho quan salten al camp, perquè el julivert és l'únic que encara es regala a ca la verdulaire o aquesta tirada natural cap al pernil i la matança del porc al Principat i les Balears, terra de jueus, o com s'explica que, a tocar de Tarragona, un poble es digui La Pobla de Mafumet, que hi hagi tants topònims d'origen àrab (Bràfim, Benifallet, Benicarló, Binissalem, etc.) o bé tants mots relacionats, sobretot, amb l'agricultura i el camp (carxofa, magatzem, matalàs, safareig, arracada, aixeta, sucre, albercoc, albergínia, etc.). I conèixer els orígens religiosos de la Patum o dels castells (ball de valencians) o com és que, creients o ateus, el llenguatge col·loquial és ple de gràcies a Déu, si Déu vol, Déu n'hi do, perquè hi ha qui diu Jesús en esternudar o sant Pau, acompanyant amb cops suaus a l'esquena, quan algú sembla ofegar-se tossint. Saber tot això no és adoctrinar en una religió, sinó informar sobre la realitat i la cultura que s'ha anat forjant en un territori determinat. Vet aquí, doncs, uns coneixements que no estaria gens malament que tinguessin també polítics, periodistes i tertulians. I, també, qualsevol persona que aspiri a tenir un mínim de cultura general.
La matèria de cultura religiosa, en substitució de l'assignatura de religió, hauria de ser obligatòria i de caràcter no confessional. Hauria d'incloure una informació bàsica sobre les confessions religioses més importants, començant per les que tenen un vincle històric amb el territori: judaisme, cristianisme (catòlics, protestants, ortodoxos) i islam. Em refereixo a conèixer-ne la història, els trets bàsics i la seva influència sobre la cultura i la societat a partir d'un currículum concret, acordat amb les diferents confessions, entitats especialitzades en el tema i experts en la matèria. I caldria trobar una sortida professional digna per als professors de religió actuals, que no haurien de ser mestres que prediquen, ni predicadors que ensenyen, sinó docents que informen, formen, fan pensar, activen l'esperit crític i obren finestres.
La laïcitat no és l'anticlericalisme tronat de certs progres, sinó un valor democràtic, la distinció real entre religió i poder polític. El Govern no és de cap religió, ni cap religió té el Govern, però sí que les ha de respectar totes i no distingir-ne cap amb privilegis com ara. És públic allò que afecta tothom i privat allò que afecta només una part, per nombrosa que sigui. Per això l'escola pública ha de ser laica i no catòlica, ni musulmana, ni protestant. Laïcitat no és antireligió, ni ignorància farcida de prejudicis, ni desinformació plena de bel·ligerància prèvia. La paradoxa ridícula d'aquesta situació mental és que hom consideri progre felicitar el Ramadà, però no pas Nadal perquè no fa d'esquerres. I els mitjans de comunicació públics haurien d'informar del més destacat de l'activitat religiosa plural, com ho fan de l'esport o la política, encara que no a tothom li agradi l'esport o la política, com un deure de ciutadania per a tothom.
És bo de conèixer, a més, que existeix la diversitat religiosa exterior, el pluralisme confessional, la coexistència de diferents religions, cada cop més, en un mateix territori. Als Països Catalans, per exemple, 13 grans confessions religioses: església catòlica, esglésies protestants, esglésies orientals, església adventista del setè dia, església de Jesucrist dels sants dels darrers dies, judaisme, islam, budisme, fe bahà'í, hinduisme, sikhisme, taoisme i testimonis de Jehovà. Però, alhora, hi ha també la diversitat religiosa intraconfessional, és a dir, les diferències existents dins de cada confessió. Hi ha, posem per cas, musulmans xiïtes, sunnites, sufís i ibadites; jueus ortodoxos, conservadors o reformistes i protestants luterans, calvinistes, metodistes, anglicans, baptistes, de les assemblees de germans o pentecostals. I no fa mal saber que el bisbe català Pere Casaldàliga, posem per cas, pertanyia a la mateixa església catòlica que els cardenals espanyols Rouco Varela o Cañizares.
Difícilment es pot entendre la cultura europea, on la tradició judeocristiana és tan determinant, sense conèixer mínimament la Bíblia, perquè aquest fet amara l'arquitectura, la literatura, la música, la pintura, l'escultura i, també, els hàbits alimentaris, les tradicions populars i el calendari festiu. La cultura religiosa és una vacuna contra la xenofòbia i la ignorància, reforça la noció de respecte per la diversitat i facilita el coneixement de tradicions i cultures. La missió del sistema educatiu públic és formar i informar a partir de la realitat, però la transmissió de la fe no és tasca de l'escola, ni que s'hagi de fer a l'escola, sinó de les diferents confessions. Però així com a filosofia o ciències socials s'estudia mínimament el materialisme històric, el nazisme alemany o el feixisme italià, sense adoctrinar els alumnes animant-los a fer-se comunistes, hitlerians o feixistes, estudiar l'essencial del judaisme, el cristianisme o l'islam no implica que hom hagi de dur kippà pel carrer, anar al temple cada diumenge o pregar cinc cops cada dia i llegir habitualment l'Alcorà. Saber els motius del perquè hi ha compatriotes que sí que ho fan, això sí que ho facilita la cultura religiosa.
No es tracta només de conèixer què hi ha rere la música de Bach o les pintures de Rubens, la poesia de Joan Alcover i Costa i Llobera o els textos de Charles Péguy o Georges Bernanos. Amb cultura religiosa podem connectar la religió amb la quotidianitat i saber els motius pels quals hi ha qui duu una creu amb una cadeneta al voltant del coll i abans la gent se senyava abans de sortir al carrer o molts futbolistes continuen fent-ho quan salten al camp, perquè el julivert és l'únic que encara es regala a ca la verdulaire o aquesta tirada natural cap al pernil i la matança del porc al Principat i les Balears, terra de jueus, o com s'explica que, a tocar de Tarragona, un poble es digui La Pobla de Mafumet, que hi hagi tants topònims d'origen àrab (Bràfim, Benifallet, Benicarló, Binissalem, etc.) o bé tants mots relacionats, sobretot, amb l'agricultura i el camp (carxofa, magatzem, matalàs, safareig, arracada, aixeta, sucre, albercoc, albergínia, etc.). I conèixer els orígens religiosos de la Patum o dels castells (ball de valencians) o com és que, creients o ateus, el llenguatge col·loquial és ple de gràcies a Déu, si Déu vol, Déu n'hi do, perquè hi ha qui diu Jesús en esternudar o sant Pau, acompanyant amb cops suaus a l'esquena, quan algú sembla ofegar-se tossint. Saber tot això no és adoctrinar en una religió, sinó informar sobre la realitat i la cultura que s'ha anat forjant en un territori determinat. Vet aquí, doncs, uns coneixements que no estaria gens malament que tinguessin també polítics, periodistes i tertulians. I, també, qualsevol persona que aspiri a tenir un mínim de cultura general.