S’ha dit que la pluja recent de corrupteles és la ressaca del que va viure el país durant la festa del boom. Sigui això o bé que algú encara borratxo ha començat a estirar de la manta el cas és que el debat sobre la lluita contra la corrupció és al carrer. La sensació és que s’està descobrint que en efecte hi va haver una festa a la qual no se’ns va convidar mai però que ara el vomitat l’hem de fregar entre tots. La indignació conseqüent està fent créixer una corrent d’opinió ortodoxa que proposa que s’obligui tot imputat a dimitir de tot el que es pugui dimitir.
Més enllà de la set de càstig, que també és important, val a dir que segurament no serà pensant en si haurà de plegar al moment de la denúncia del fiscal, de la imputació del jutge o del processament que aconseguirem espantar la corrupció, principalment perquè un corrupte actua creient que no haurà de trobar-se mai en aquesta situació. Potser, doncs, aquesta és una proposta més pensada per dissuadir la indignació que no pas la corrupció.
Però d’on venim? Escarmentats per jutges poc respectuosos amb les garanties processals dels imputats, és fàcil recordar-nos fins fa poc lamentant l’anomenada “pena del telenotícies”, que tanta vida ha donat a les facultats de periodisme i que ara no passa per les seves millors hores. És la pena prematura que recau a un imputat quan se l’exhibeix emmanillat, o no, i amb les respectives pertinences dins una bossa de la brossa, per exemple. Resulta evident que obligar per llei a dimitir a un imputat, com s’ha demanat recentment, xoca amb aquesta vella voluntat de minimitzar la pena mediàtica.
El debat pondera dos principis: el de la presumpció d’innocència i el de la qualitat democràtica. Per una banda, obligar algú a dimitir per una imputació no deixaria de reforçar la pena prematura, i per l’altra, tolerar que algú segueixi ostentant un càrrec públic malgrat li planin indicis de corrupció sembla acostar-nos més a Somàlia i menys a Finlàndia. En qualsevol cas, probablement les conclusions que en puguem treure sense basar-nos només en els titulars dels últims deu dies seran més edificants.
Més enllà de la set de càstig, que també és important, val a dir que segurament no serà pensant en si haurà de plegar al moment de la denúncia del fiscal, de la imputació del jutge o del processament que aconseguirem espantar la corrupció, principalment perquè un corrupte actua creient que no haurà de trobar-se mai en aquesta situació. Potser, doncs, aquesta és una proposta més pensada per dissuadir la indignació que no pas la corrupció.
Però d’on venim? Escarmentats per jutges poc respectuosos amb les garanties processals dels imputats, és fàcil recordar-nos fins fa poc lamentant l’anomenada “pena del telenotícies”, que tanta vida ha donat a les facultats de periodisme i que ara no passa per les seves millors hores. És la pena prematura que recau a un imputat quan se l’exhibeix emmanillat, o no, i amb les respectives pertinences dins una bossa de la brossa, per exemple. Resulta evident que obligar per llei a dimitir a un imputat, com s’ha demanat recentment, xoca amb aquesta vella voluntat de minimitzar la pena mediàtica.
El debat pondera dos principis: el de la presumpció d’innocència i el de la qualitat democràtica. Per una banda, obligar algú a dimitir per una imputació no deixaria de reforçar la pena prematura, i per l’altra, tolerar que algú segueixi ostentant un càrrec públic malgrat li planin indicis de corrupció sembla acostar-nos més a Somàlia i menys a Finlàndia. En qualsevol cas, probablement les conclusions que en puguem treure sense basar-nos només en els titulars dels últims deu dies seran més edificants.