Fa uns mesos, la ministra islandesa de Cultura enviava una carta a Disney+ queixant-se de la manca de versions doblades a l’islandès del seu catàleg. Poc temps després, Disney+ responia que incorporaria al seu catàleg doblatges i subtitulacions en aquest idioma —parlat per 300.000 persones—, i avui dia ja compta amb més de 90 títols en islandès accessibles des de Catalunya, molt per sobre de la trentena que hi ha actualment en català.
A Bèlgica, a diferència del que passa al Estado más descentralizado del mundo, les competències per transposar les obligacions de la Directiva a les plataformes de vídeo a la carta recauen en les regions, i no en la federació, i és així com el govern flamenc s’ha reservat, a la seva pròpia transposició de la llei, la possibilitat de dictaminar totes les condicions amb les quals les plataformes hauran de produir obra europea a Flandes, avisant que una part substancial hauran de ser en neerlandès. Fins i tot la Comunitat germanòfona de Bèlgica, que no arriba als 80.000 habitants, té competències per transposar aquesta Directiva i imposar obligacions a les plataformes, i a través d’un decret ja queda establert que totes aquestes plataformes hauran d’invertir en obra europea d’acord amb les condicions que dictamini el govern d’aquest territori (una mica més petit que el Ripollès). Per tant, si l’executiu de la Comunitat germanòfona ho vol, podrà imposar que l’obra europea que s’haurà de produir allà hagi de ser en alemany.
També França ha establert que, de l’entre 20 i 25% dels ingressos que generin les plataformes a l’Estat francès i que s’hauran d’invertir a produir nova obra europea, el 85% haurà de ser en francès. Sigui gran o petit, quan disposes d’un Estat que, en lloc de voler-te fer desaparèixer, té intenció de protegir la teva llengua, les solucions hi són, per multinacionals que siguin les afectades.
Tant és així que aquesta setmana el Parlament Europeu aprovava una resolució que demana explícitament als Estats Membres que impulsin “la producció de continguts audiovisuals en llengües regionals o minoritàries i la seva difusió generalitzada a les plataformes audiovisuals”, és a dir, exactament el contrari del que fa l’última proposta del govern espanyol en relació amb la reforma de la llei audiovisual.
Al segon article sobre la reforma de la llei que vaig publicar fa uns dies, parlava de la possibilitat que la Comissió Europea o les plataformes amb seu a l’estranger duguessin als tribunals unes obligacions lingüístiques de mínims si, de la Directiva, interpreten que els Estats Membres no tenen dret a establir obligacions a les companyies que no tenen la seva seu en aquell Estat —excepte una, la d’obligar a produir obra europea al seu país.
És aquí on és interessant explicar com s’ha desenvolupat el cas francès. França està confrontada amb la Comissió Europea perquè aquesta última s’ha mostrat dubtosa sobre el volum de les obligacions de finançament d’obra europea esmentades abans, d’entre el 20% i el 25% de la facturació a l’estat francès. Al mes de març es feia públic que la Comissió era sensible als arguments que els havia fet arribar Netflix en considerar “desproporcionades” aquestes magnituds que, segons diuen, podien afavorir excessivament els productors independents francesos.
Però França no va fer cas d'aquestes observacions i va tirar pel dret el juny passat. Els arguments de França a l'hora de fer-ho són interessants perquè crec que són els que caldria servir des d’aquí si s’establissin unes obligacions lingüístiques de mínims per a totes les plataformes, independentment d’on tinguin la seu, i la Comissió Europea o aquestes les duguessin als tribunals al·legant que no tenim capacitat per imposar-les a aquelles plataformes que paguen els seus impostos fora de l’Estat. El president del que seria l’equivalent a l’SGAE francesa —i de la Coalició Francesa per la Diversitat Cultural (sic), té la seva gràcia— va sortir en defensa d’aquestes obligacions (el 85% del total que caldrà produir en francès) d’acord amb la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en el cas Uteca, la Unió de Televisions Comercials en Obert, una organització de televisions espanyoles, que l’any 2009 va impugnar l’obligació del govern espanyol d’obligar-los a finançar obra europea en alguna de les llengües de l’Estat (la història es repeteix). En resposta a una qüestió prejudicial sobre aquest cas, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va donar via lliure tant a l’obligació de finançar obra europea com a la d’obligar de fer-la alguna de les llengües de l’Estat.
En concret, el TJUE (C-222/07) va dir una cosa molt important a efectes de protegir les llengües minoritzades: que la imposició d’obligacions lingüístiques als mitjans audiovisuals suposa la restricció de diverses llibertats fonamentals (dret a la lliure prestació de serveis, lliure circulació de treballadors, de capitals, d’establiment d’empreses), però que la protecció de la diversitat lingüística és una raó imperiosa d’interès general que justifica deixar de banda les normes del mercat interior i, per tant, que aquestes restriccions de llibertats estan justificades. És amb aquest mateix argument amb el qual caldria establir obligacions de mínims a totes les plataformes que presten els seus serveis aquí, amb independència d’on tinguin la seva seu, i malgrat que la Directiva europea no digui explícitament que això és possible també en el cas d’aquelles plataformes que, com HBO o Disney+, tenen les seves seus a Suècia o a Holanda respectivament —sobre les que tenen la seva seu a l’estat espanyol, com per exemple Movistar+, no hi ha cap mena de dubte.
Amb la jurisprudència europea a favor, és clar que tenir una legislació favorable a la nostra llengua en el sector audiovisual es tracta, estrictament, d’una qüestió de voluntat política.
A Bèlgica, a diferència del que passa al Estado más descentralizado del mundo, les competències per transposar les obligacions de la Directiva a les plataformes de vídeo a la carta recauen en les regions, i no en la federació, i és així com el govern flamenc s’ha reservat, a la seva pròpia transposició de la llei, la possibilitat de dictaminar totes les condicions amb les quals les plataformes hauran de produir obra europea a Flandes, avisant que una part substancial hauran de ser en neerlandès. Fins i tot la Comunitat germanòfona de Bèlgica, que no arriba als 80.000 habitants, té competències per transposar aquesta Directiva i imposar obligacions a les plataformes, i a través d’un decret ja queda establert que totes aquestes plataformes hauran d’invertir en obra europea d’acord amb les condicions que dictamini el govern d’aquest territori (una mica més petit que el Ripollès). Per tant, si l’executiu de la Comunitat germanòfona ho vol, podrà imposar que l’obra europea que s’haurà de produir allà hagi de ser en alemany.
També França ha establert que, de l’entre 20 i 25% dels ingressos que generin les plataformes a l’Estat francès i que s’hauran d’invertir a produir nova obra europea, el 85% haurà de ser en francès. Sigui gran o petit, quan disposes d’un Estat que, en lloc de voler-te fer desaparèixer, té intenció de protegir la teva llengua, les solucions hi són, per multinacionals que siguin les afectades.
Tant és així que aquesta setmana el Parlament Europeu aprovava una resolució que demana explícitament als Estats Membres que impulsin “la producció de continguts audiovisuals en llengües regionals o minoritàries i la seva difusió generalitzada a les plataformes audiovisuals”, és a dir, exactament el contrari del que fa l’última proposta del govern espanyol en relació amb la reforma de la llei audiovisual.
Al segon article sobre la reforma de la llei que vaig publicar fa uns dies, parlava de la possibilitat que la Comissió Europea o les plataformes amb seu a l’estranger duguessin als tribunals unes obligacions lingüístiques de mínims si, de la Directiva, interpreten que els Estats Membres no tenen dret a establir obligacions a les companyies que no tenen la seva seu en aquell Estat —excepte una, la d’obligar a produir obra europea al seu país.
És aquí on és interessant explicar com s’ha desenvolupat el cas francès. França està confrontada amb la Comissió Europea perquè aquesta última s’ha mostrat dubtosa sobre el volum de les obligacions de finançament d’obra europea esmentades abans, d’entre el 20% i el 25% de la facturació a l’estat francès. Al mes de març es feia públic que la Comissió era sensible als arguments que els havia fet arribar Netflix en considerar “desproporcionades” aquestes magnituds que, segons diuen, podien afavorir excessivament els productors independents francesos.
Però França no va fer cas d'aquestes observacions i va tirar pel dret el juny passat. Els arguments de França a l'hora de fer-ho són interessants perquè crec que són els que caldria servir des d’aquí si s’establissin unes obligacions lingüístiques de mínims per a totes les plataformes, independentment d’on tinguin la seu, i la Comissió Europea o aquestes les duguessin als tribunals al·legant que no tenim capacitat per imposar-les a aquelles plataformes que paguen els seus impostos fora de l’Estat. El president del que seria l’equivalent a l’SGAE francesa —i de la Coalició Francesa per la Diversitat Cultural (sic), té la seva gràcia— va sortir en defensa d’aquestes obligacions (el 85% del total que caldrà produir en francès) d’acord amb la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en el cas Uteca, la Unió de Televisions Comercials en Obert, una organització de televisions espanyoles, que l’any 2009 va impugnar l’obligació del govern espanyol d’obligar-los a finançar obra europea en alguna de les llengües de l’Estat (la història es repeteix). En resposta a una qüestió prejudicial sobre aquest cas, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va donar via lliure tant a l’obligació de finançar obra europea com a la d’obligar de fer-la alguna de les llengües de l’Estat.
En concret, el TJUE (C-222/07) va dir una cosa molt important a efectes de protegir les llengües minoritzades: que la imposició d’obligacions lingüístiques als mitjans audiovisuals suposa la restricció de diverses llibertats fonamentals (dret a la lliure prestació de serveis, lliure circulació de treballadors, de capitals, d’establiment d’empreses), però que la protecció de la diversitat lingüística és una raó imperiosa d’interès general que justifica deixar de banda les normes del mercat interior i, per tant, que aquestes restriccions de llibertats estan justificades. És amb aquest mateix argument amb el qual caldria establir obligacions de mínims a totes les plataformes que presten els seus serveis aquí, amb independència d’on tinguin la seva seu, i malgrat que la Directiva europea no digui explícitament que això és possible també en el cas d’aquelles plataformes que, com HBO o Disney+, tenen les seves seus a Suècia o a Holanda respectivament —sobre les que tenen la seva seu a l’estat espanyol, com per exemple Movistar+, no hi ha cap mena de dubte.
Amb la jurisprudència europea a favor, és clar que tenir una legislació favorable a la nostra llengua en el sector audiovisual es tracta, estrictament, d’una qüestió de voluntat política.