Els pròxims dies viurem immersos en titulars, articles i tuits disseccionant aquest 32,6% d’ús habitual del català de l’EULP de 2023 feta pública ahir. Una dada que serveix per resumir la foto avui: la tendència és negativa, en percentatge d’ús i en nombre absolut de parlants.
Més enllà d’aquest 32,6%, si ens demanessin escollir una sola dada de l’EULP que ens indiqui si ja cal cantar les absoltes al català, probablement assenyalaríem la que respongui a la pregunta següent: els catalans, estan deixant ja de transmetre el català als seus fills? Segurament, també seria aquesta la dada que ens diu si el mal estat de salut de la llengua és una cosa crònica o encara som a temps de revertir-ho.
M’explico: l’hemorràgia més visible, que tots tenim present, és la pèrdua d’ús horitzontal, és a dir, entre iguals (amics, veïns, a la feina…), sobretot entre els més joves. L’EULP feta pública ahir reitera que les coses són més crues en les franges més baixes d’edat: l’ús habitual del català entre els 15-29 anys és del 29%, gairebé quatre punts menys que per a la mitjana de la població. A les xarxes socials això acostuma a veure’s reflectit en tuits que expliquen situacions més o menys com aquesta: “totes les famílies de l’escola parlem en català a casa, però els nostres fills parlen en castellà entre ells”.
Però si aquesta dada ens aterreix és perquè som conscients que és l’avantsala d’un altre percentatge que representa l’extrema unció d’una llengua: el del trencament de la seva transmissió intergeneracional, és a dir, de pares a fills. El temor és que aquests nens que ara prescindeixen del català, quan siguin més grans continuaran fent-ho, formaran famílies en una altra llengua i, finalment, decidiran deixar de transmetre el català als seus fills, i, aleshores sí, Tio Canya, Tio Canya, ja som al cap del carrer. D’alguna manera, aquesta dada de la transmissió intergeneracional ens indica el marge de temps que ens queda per actuar i intentar revertir aquestes tendències negatives en els usos horitzontals que ens alarmen amb raó, i que avui són notícia. Si les dades negatives en l’ús habitual de la llengua entre amics continua amb el temps, és probable que l’atractiu de la llengua es vagi deteriorant fins que també se n’acabi ressentint l’ús de pares a fills.
Doncs bé, com evoluciona la transmissió intergeneracional, segons l’EULP d’ahir? Prenc dues dades: la de l’ús del català amb el fill gran i la de l’ús del català amb la mare (no hi ha diferències significatives amb la del pare). Aquestes dades les prenc únicament per la franja d’entre 30 i 44 anys, és a dir, per la franja de població que té fills en aquest moment. La comparació d’aquestes dues dades ens permet veure quin és l’estat actual de l’ús intergeneracional de la llengua. Sumo els percentatges de gent que utilitza “només el català” o “més català que castellà”.
El resultat és que, mentre que un 23,8% de la gent d’entre 30 i 44 anys parla en català amb la mare, aquest ús amb el fill gran puja fins al 31,1%. És a dir, que hi ha una diferència de 7,3 punts percentuals en favor de la transmissió intergeneracional de la llengua. No obstant això, aquesta diferència s’ha reduït durant aquests cinc anys, ja que el 2018 era de 8,7 punts. És a dir, que els incentius socials i institucionals que tenim per normalitzar la llengua (la política lingüística, els entorns socials, les decisions que prenem individualment quan anem a comprar, quan interpel·lem a un espontani, quan posem una mala ressenya a Google si hem estat discriminats per raó de llengua, etc.) semblen mantenir-la, encara i malgrat tot, prou atractiva no només perquè no s’abandoni de pares a fills, sinó perquè pares que no la feien servir amb la seva mare sí que la facin servir amb el seu fill gran. Això és així, tot i que cada cop ho és menys.
I sobretot, cada vegada treballem amb una base més feble i, per tant, el més probable és que aquests 7,3 punts continuïn reduint-se: tal com podem observar en el mateix gràfic, aquesta diferència és fruit de dos altres percentatges que van minvant: mentre que fa cinc anys, el 34% parlava en català amb el fill gran, ara ho fa el 31%; i mentre que el 25,3% parlava en català amb la mare, ara ho fa el 23,8%. I algú podria dir, és clar, que el cop fort a aquest marge positiu de 7,3 punts encara no recull l’efecte d’aquests nens que esmentava abans i que ja han abandonat la llengua per relacionar-se entre ells. Però la situació, ara per ara, és la que indiquen les xifres.
Fins aquí el breu diagnòstic. A partir d’aquí, un parell de conclusions generals i anant al gra: que, a Catalunya, els últims 25 anys hagin arribat 4,3 milions de persones noves i que se n’hagin anat 3 milions és un problema greu si es pretén que una llengua petita com el català pugui fer-se un lloc al món. Així costa molt de treballar. Ningú té incentius per aprendre la llengua d’un lloc si l’ha d’abandonar al cap d’un temps. Així mateix, fins i tot en els casos en què no acaben abandonant el país, fer créixer la població a un ritme de 100.000-150.000 persones l’any, moltes de les quals amb el castellà com a primera llengua, dificulta que el català conservi i recuperi els seus espais naturals.
Això, que en condicions normals seria innecessari dir-ho perquè és senzillament innegable, ha estat, no obstant, negat durant molt de temps per discursos oficials i oficiosos i, per tant, val la pena escriure-ho. Amb la creació de discursos cofois, allunyats de tota realitat i que tenen per únic i egoista objectiu el de guanyar-se un lloc en pòdcasts i tertúlies de ràdio, és impossible abordar els problemes o evitar que s’abordin des del populisme o responent a altres interessos.
Així doncs, que pensadors i polítics nostres hagin recremat la idea que Catalunya és “un lloc de pas” per justificar la seva deixadesa de funcions o manca d’imaginació, o que la vulguin dur a ser un híbrid entre Singapur i Punta Cana, és problemàtic i cal que les polítiques públiques s’orientin en sentit contrari.
Assumint que això es fes mínimament, la pregunta final seria: si aconseguíssim estabilitzar raonablement la població, si situéssim el país a un model de creixement poblacional menys vertiginós i més sostenible, seríem a temps de millorar els usos lingüístics? És a dir, funcionen, de manera intrínseca, els mecanismes d’incorporació de nous parlants que tenim en marxa en aquests moments (fins i tot malgrat els entrebancs dels jutges espanyols)? Són eficaces les eines socials i institucionals que tenim en marxa per fer que (encara) valgui la pena aprendre i transmetre el català? En un escenari de creixement de població moderat, amb tendències anàlogues a les d’altres indrets d’Europa, brindant oportunitats sòlides per arrelar al país de la gent que hi arribi, lluny d’escenaris de drogoaddicció a l’economia low-cost, importació d’esclaus i altres disbarats Mas-Colellistes* que els poders públics han estat incentivant irresponsablement durant molts anys, aconseguiríem millorar la posició amb els anys? Les dades exposades anteriorment semblen indicar que (encara) sí.
PD: Parlant de Mas-Colell i de transmissió intergeneracional del català, l’ocasió és òptima per recordar que ell va decidir no transmetre el català als seus fills.